Hi entra de puntetes la llum; crònica de la presentació mundial

 

26 de novembre de 2022. Ricardo Gascón em passa a buscar per casa per a tornar a La Ràpita. Sap que no seré una companyia gaire distreta, m’ho diu de seguida que obro la porta del cotxe, però que no pateixi, que ja parlarà ell. Porto dos dies amb fort mal de gola i afonia, i vaig amb la intriga de si podré aixecar mínimament la veu. Ja em vaig perdre el recital foto literari que havíem organitzat conjuntament per a ahir dins de Ràpita poètica, i m’explica amb tot detall com va anar, i afegeix petites anècdotes que fan entretingut el viatge, mentre jo assenteixo amb cap, gesticulo amb les mans, i xuclo caramels de mel i llimona, i una Bucometasana que em van recomanar a la nostra farmàcia de confiança.

Arribem una mica tard, però en passar per davant l’Església nova comprovem que encara no han començat. Aparquem a prop; Ricardo té experiència en visitar tots els pobles i ciutats del territori, i coneix els millors llocs. Quan entrem, i durant tota la tarda, em fa gràcia com la gent em somriu i em pregunta si ja em trobo millor; som com una gran família, units per la cultura i l’amistat. L’acte d’avui comença amb la presentació dels tres llibres anteriors de la col·lecció L’Escrita, editats per l’associació Mar de fora: Versos de ocasión, d’Eduardo Margaretto, Dona poesia, de diverses autores, i Som fills d’un poble tot ple de vida, una antologia de Lluís de Montsià. Els dos primers, amb fotos d’Eva Mascarell, que també n’ha editat uns magnífics vídeos promocionals. Eva posa la seva sensibilitat envers la imatge, al servei de Mar de fora, i potser una mica d’ordre, mentre Eduardo n’és la cara més visible i cridanera, potser pel seu origen italià, que de vegades ens fa oblidar tot el treball i experiència que hi posa. A Miquel Reverté, l’altre membre actual de l’associació, dotat de talent literari i una veu magnífica per a recitar, que avui envejo més que mai, el veig pendent de tot, plantat a al vora d’uns assistents que van creixent de nombre, i que obliga a treure més cadires.

Després es presenta el llibre El pez en la chistera, una joguina de paraules i d’enginy de l’amic Tomàs Camacho. Jaume Llambrich, l’editor de Petròpolis, parla de la vinculació de Tomàs amb l’editorial, i em menciona en parlar del primer llibre de Petròpolis, Totes les baranes dels teus dits, que jo vaig promoure, i on apareix un poema de Tomàs a la primera pàgina.

I arriba el torn de presentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum, número 4 de la col·lecció L’Escrita, i que Eduardo em va proposar editar, coincidint amb el cinquè aniversari de Mar de fora (hi un muntatge on mostro les converses entre tots dos, prèvies a l’edició, on es veuen els meus dubtes i indecisions , que crec interessant i divertit alhora). Pau Lleixà, tècnic de cultura, ha donat entrada a cada acte, i m’agrada subratllar el seu amor per la cultura, que demostra essent gairebé omnipresent a actes arreu del territori.

Primer parla Núria Reverter, amb qui ja vaig coincidir aquesta mateixa setmana a l’Institut de Tecnificació d’Amposta on treballa, per a parlar del meu recull de contes I sentir-se encara amb forces. Eduardo ja m’havia dit, en proposar-la com a presentadora, que era molt bona, i vaig comprovar el seu encert a l’hora d’escollir col·laboradors. La seva presentació em sembla extraordinària, dinàmica, apassionada, precisa, analista, fa comparacions amb altres poetes que em fan avergonyir, recita fragments, encerta de ple en la lectura entre línies que dedueix, tranquil·litza el meu sentiment d’autocrítica, sobretot en poesia, i em fan venir ganes de comprar el llibre.

Ricardo parla més de la relació humana que ens uneix els tres, Eduardo, ell i jo, que és la seva especialitat, on és difícil trobar ningú que el superi, i que és el fil conductor del pròleg que ha escrit.

I jo, que em veig capaç de fer ús de la veu després de dos dies, la utilitzo en primer per lloc per a repartir agraïments, per a parlar de la vinculació amb La Ràpita, en multitud de visites culturals ( i també esportives amb mon fill, d’on hem sortit quasi sempre derrotats per la Rapitenca). Parlo de com va sorgir la idea d’escriure aquests poemes sobre parts i mobiliari d’una casa (la porta, la cadira, el balcó...), que va guanyar el IV Premi Lluís de Montsià el 2018, i de com s’hi afegiren poemes sobre parts del cos (pell, ossos, cor, pulmons...), i de com vaig decidir cosir-los, de forma que els poemes d’un i altre es barregessin, s’abracessin, en una metàfora de la unió de la casa i del cos en un concepte únic i integrat. Parlo també de què pot suggerir el seu títol, que s’inicia amb un pronom feble, en funcions de complement circumstancia de lloc.  El es completa amb una altre poemari “Vas i vents”, on el meu joc amb les paraules va més enllà, poemes minimalistes on les paraules prenen més protagonisme, de vegades amb l’alteració d’una sola lletra, recordant i homenatjant en algun cas l’admirat, estimat i enyorat, Víctor Canicio, el record del qual em porta de nou a La Ràpita on, crec, mai no hi deixaré de tornar, ni que sigui de puntetes.

Per a acabar la presentació, Eva Mascarell ens mostra el magnífic vídeo de promoció del llibre que ha realitzat, que m’enamora, i que demostra un cop més la seva sensibilitat i capacitat de treball, perquè em consta que ha disposat de molts pocs dies.

Després, foto de família de tothom que ha participat, dedicatòria de llibres, i reprenem amb Ricardo el camí de tornada, on ja faig ús d’una recuperada veu, i d’una renovada il·lusió, ni que sigui de puntetes.