Sota la pell hi ha carn encara, la presentació

El 24 d'octubre arriba la presentació mundial del meu vintè llibre en solitari, Sota la pell hi ha carn encara, publicat per Linx Edicions.

Enmig d'una setmana feixuga, i  amb poques forces, l'acte esdevé un bàlsam per a l'ànima. No m'he preparat res, i confio a cegues en Ernest Redó i Albino Tena.  De fet, tot just travessar la porta de la biblioteca, una hora abans, veig cares de sorpresa al taulell: se n'està tramant alguna, perquè em deixen entendre que més val que no pugi a la sala d'actes, i riuen; sempre hi ha bon humor en aquest temple dels llibres.

Gairebé a les set, agafo l'ascensor. Quan s'obre la porta veig moviments sospitosos, Júlia, la fila d'Ernest, es tapa la boca amb la mà, com si l'hagués enxampat fent una dolenteria; però no, serà una "bonenteria". M'ho prenc com una venjança, perquè ja de ben petita l'he convidada (o liada) a fer alguna cosa de caire artístic, improvisada, en actes lúdico culturals. També ronda per allí Pablo, el seu xicot, fill d'un altre amic, el Gustau Moreno, i intueixo que també està implicat en la conxorxa, no sé encara com. Albino Tena, sempre molt professional, està assegut provant la guitarra, sense que això li impedeixi dedicar-me un somriure, amb què ens diem moltes coses.

I van arribant estimats amics, i jo em deixo portar, una mica badoc, però amb una badoqueria practicant, que ara mateix necessito.

Algú dona indicacions que ocupem el nostre lloc a la taula, i per fortuna hi ha un cartell amb el meu nom, cosa que em facilita no haver de pensar on em poso, i seguir amb el meu estat de certa embriaguesa mental.

Després de la presentació de l'acte per part de la regidora, Mar Lleixà, i de la directora de la Biblioteca, Irene Prades, (quants n'he presentat aquí ja, Irene?) comença a parlar Ernest Redó. 

És mestre, músic, escriptor i amic, i molt professional en totes aquestes facetes. Fa les coses amb rigor i passió, hi posa esforç i talent. Dies abans em va manifestar certa inquietud i responsabilitat davant l'encàrrec de presentar el llibre (els rockers són gent molt responsable), però la meva tranquil·litat és absoluta, perquè sé que hi posarà l'ingredient essencial: estima. 

Anava preparat a emocionar-me, perquè estic tou aquests dies, o aquests anys (com més vell, més bleda), però és un goig tenir amics que no deixen de sorprendre't. Després de llegir el text que s'ha preparat (elogiós, evidentment, o no cobra; incisiu i fidel al seu estil), es trenca la posada en escena tradicional. Júlia i Pablo s'aixequen d'entre el públic, increpen el presentador (son pare), demanen que parli ja l'autor (jo), o els seus (meus) personatges. Jo ja soc un espectador amb anhel de saber què passarà immediatament. Llavors, Ernest, amb la guitarra de fons de l'Albino, recita un fragment del meu dietari, que vaig titular Travessant el pont de la vida, i que vaig penjar al blog i facebook el desembre passat, i on narrava les meves reflexions en veure caminar pel pont aquesta recent feta parella, Júlia i Pablo, tots dos fills d'amics meus.  Mentre Ernest llegeix el text, ells escenifiquen el moment, passegen per la sala de la Biblioteca agafats de les mans (ja ploro en aquest moment, o encara resisteixo?), comparteixen mirades on camina de puntetes l'amor. És una sensació estranya, una espiral on balla realitat i ficció: una parella jove que passeja pel pont, un escriptor que ho narra de forma literària, un pare que mesos després ho llegeix a la presentació del llibre, i els mateixos protagonistes que s'escenifiquen com si es tractés d'un mirall, o jo fos Alícia. No sé què és real; potser real són les llàgrimes que ja em cauen.

Però no s'acaba aquí. Pablo i Júlia descriuen el sentit del llibre, en desvetllen quatre eixos que hi han trobat, natura, sentiments, sensualitat i temps, i reciten un poema representatiu de cadascun, mentre deixen un objecte a l'altaret (havia oblidat parlar de l'altaret que a l'inici ha preparat Ernest, amb espelma dels desitjos inclosa) mentre Albino subratlla les emocions, les potencia, amb els seus màgics dits.

Au, i ara em toca ami, com si fos fàcil parlar ara!

Diré poques coses, perquè tothom a la sala em coneix, i saben quins són els meus temes, les meves obsessions per les coses properes i les emocions que amaguen, pels pedrissos, els balcons i els llençols, per la llum que entra de puntetes, per la pluja dolça, per les cireres.

I arriba el torn de fer-me un regal. Tots els poemes d'aquest llibre han estat escrits seguint el mateix procediment: posar la cançó Thanks d'Albino, i deixar.me portar per les sensacions que em despertava. Crec que això li ha donat una pàtima emocional comuna al llibre. I l'única petició que he fet per a l'acte és recitar alguns dels poemes mentre Albino toca Thanks. I quan acabi la cançó, quina toco? em pregunta. Doncs tornes a començar, perquè així he escrit el llibre, i així m'agrada que soni, i repetir mil vegades, thanks a tothom.

 Les fotos són de l'amic Rafael Ricote, però n'hi ha més que he anar collint de les xarxes en aquest àlbum