Travesso el pont sobre l’Ebre en direcció a Ferreries. A l’altre costat de pont, una parelleta envejablement jove caminen paral·lels a mi, en el mateix sentit. No s’adonen de la meva presència, centrats a les seves meravelloses coses (que són l’un per l’altra, i l’altra per l’un). Em desperten una enorme tendresa, perquè els conec de fa anys, per separat, perquè conec els seus pares a qui m’uneixen afinitats culturals, infinitat de xerrades, i una estima inevitable, coneixent la seva manera de ser. Visc amb simpatia i alegria que els seus fills siguin parella; em sento com una mena de tiet.
I seguim travessant el pont alhora, aquest matí ple de sol, en moments molt distants de les nostres vides. Recordo haver viscut instants així, fa dècades, els sentiments que deuen sentir, plens de màgia infinita. Cada etapa té el seu encant, si saps gaudir-lo, però s’ha de reconèixer que algunes màgies són brillants, espectaculars, i altres, sòbries i tranquil·les.
Arribem a l’altre costat de riu al mateix temps. Ells baixen per unes escales, camí de la intensitat de l’amor, i jo per unes altres, cap a un partit dels cadets del Tortosa contra el Cambrils, que s’intueix emocionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada