La nova companya d'oficina desperta expectació

Aquesta setmana ha arribat una nova companya a la tercera planta de l'Ajuntament, que ha despertat expectació, especialment, entre el personal masculí. Ha vingut per cobrir una merescuda baixa per jubilació i cal dir que, a primer cop d'ull, les formes d'una i altra (la jubilada i la nouvingunda) són ben diferents. Aquesta és molt més esbelta i, de cintura, pràcticament no en té. És una temptació per al tacte i, en principi, potser perquè encara se sent insegura i no té prou confiança, es mostra dòcil i obedient al més tènue tacte dels dits. És silenciosa, de moment, i no remuga quan l'atabales amb massa feina com la nostra antiga companya, que s'enganxava cada dos per tres amb el paper fet un acordió.

Ara ens trobem en aquella fase de coneixement mutu , de la il·lusió d'aprendre les seves virtuts, les seves funcions, i de descobrir on s'amaga la palanca que cal prèmer, suaument, per a extreure'n el tòner.

Felicitats petites (29)

Una de les millors coses del món dels blogs és la relació i la cooperació que s'estableix entre els diferents blocaires. En un comentari de dimarts passat, i en relació amb les Felicitats petites, jomateixa em recomanava la visita d'un post concret.
Jo m'afegeixo avui a la recomanació, ja que il·lustra perfectament la intenció d'aquesta secció: subratllar les petites coses que ens ajuden a ser més feliços, coses quotidianes, coses gratuïtes normalment. Prepareu-vos doncs a viatjar fins a l'Argentina i aterrrar a Brisa de Amor.

41è joc literari

Com deia a l'últim post, avui proposo l'últim dels jocs literaris del mes de gener.
En aquest 41è joc literari heu de descobrir el títol d'un llibre. La protagonista comença el primer capítol cansada de seure al costat de la seva germana i es pregunta de què serveix un llibre sense dibuixos ni diàlegs. De fet, no li calia patir, ja que J. Tenniel es va encarregar d'evitar-ho.

Com sempre, envieu-me les respostes a jesusimaite@gmail.com amb el nom i la població per a qui participi per primer cop.




La propera setmana, nous reptes i nous premis.

Club de Lectura de Tortosa i la petita història dels tractors

Ahir ens vam tornar a reunir el Club de Lectura de Tortosa, com cada mes, en aquesta ocasió per a comentar La petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka. Pensava que no vendria gaire gent, ja que no és una autora molt coneguda, però la meva sorpresa ha estat trobar-me plena la sala múltiple de la Biblioteca Marcel·lí Domingo. Quina alegria veure una biblioteca plena de gent per a comentar un llibre que s'ha llegit prèviament! I no regalàvem cava ni pastissets! Només gent amb ganes de compartir les seves sensacions i impressions sobre un llibre.

Després d'un any de funcionament ja hem arribat a 60 membres inscrits, que no sempre acudeixen a la cita mensual, però sovint ens visiten nous, i sobretot noves, amants dels llibres que fan crèixer el nostre Club.

Ahir, com sempre, no vam arribar a un consens innecessari sobre el llibre. Totes les opinions són benvingudes, i de vegades el debat es torna apassionat, i altres lúdic. En general, La petita història dels tractors en ucraïnès ha estat ben rebuda per la majoria dels membres. Aquesta història que transcorre a Anglaterra, sobre la relació que s'estableix entre un vell de 84 anys i una jove emigrant ucraïnesa de 36, que el sedueix amb la seva explosivitat i el talent dels seus pits generosos. Les dues filles del vell Nikolai fan tot el possible per a evitar aquesta relació que provoca tot un seguit de divertides i estrambòtiques situacions. Alguns membres del Club de Lectura l'han trobat realista, altres inversemblant, però tots hem passat una bona estona parlant-ne.

La propera trobada serà el 25 de febrer per a comentar un dels meus llibres preferits: Las ratas, de Miguel Delibes.

Un final made in Hollywood, de Woody Allen

Una altra pel·lícula de Woody Allen que arriba a aquesta secció, aquest cop de l'any 2002, on Woody interpreta un hipocondríac director que es torna cec durant el rodatge. I ara més val deixar-vos amb fragments del guió:

—Una altra vegada! Has tornat a deixar una altra feina per no res?
—No ha sigut per res; ha sigut per un motiu greu. Em van despatxar, i em va semblar prou greu per a deixar-ho.

No puc treballar amb ella. Ell és un filisteu i ells una col·laboracionista; es tracta d’un conflicte religiós.

Recordes que al taxi he pres una pastilla blava? Era per a calmar la fúria. Però tenia estimulants, i per això ara me’n prens una altra per a desestimular-me. I l’altra pastilla que he pres em manté sec quan plou.

—Els estudis diuen que el guió de la pel·lícula té atracció per a tots dos sexes.
—Sí, i per a moltíssims més.

—Tens herbolari?
—Sí, és un geni.
—A Beverly Hills és un geni, però a Nova York el considerarien subnormal; aquí fem servir uns barems molt diferents.

—Per a fer bones pel·lícules s’ha de pensar en el públic, si el director només pensa en si mateix és una masturbació artística.
—Llavors sóc un típic narcissista, perquè per a mi el millor de la masturbació ve després, les moixaines.

—El nostre matrimoni anava malement perquè teníem problemes.
—Teníem sexe!
—Sí, però no parlàvem.
—Però el sexe és millor que parlar, pregunta-li a qualsevol d’aquest bar. Parlar és el preu que cal pagar per a arribar al sexe.

Es va quedar cec i uns mesos després es va quedar mort; i això és pitjor que la ceguesa perquè les opcions disminueixen.

Taula "Els blocs i la literatura"; ara, el vídeo

En relació amb la taula "Els blocs i la literatura", que va tenir lloc el passat dia 26 dins de les Jornades sobre la Catosfera, m'he permès pessigar el vídeo del blog Entrellum. Les Jornades han tingut certa repercussió mediàtica, especialment centrades, com era d'esperar, en la taula sobre blocs i política. Per a l'any vinent, si es vol comptar amb més presència de la premsa, potser caldria fer una taula dedicada als blocs i els personatges de la premsa del cor i altres vísceres, aixó, almenys, garantirem la presència de Tele5.


Catosfera 2008 - Taula Blogs & Literatura from blocsdelletres on Vimeo.

A primera hora del matí

A primera hora del matí, quan tot és provisional, quan el món es troba encara en ple muntatge, quan la llum és tèbia i les màquines de cafè esperen el seu peregrinatge, pot semblar possible l'esperança.

Desdefinicions (40)

Tot i arribar a la quarentena, les Desdefinicions del dilluns no posen seny, ni falta que fa:


hebreu. Jueu el doble de bo, bàsicament per ser breu.


ignoranta. No sap quin número va després del 89.


Igual-ment. Cervell d'un brillant i irònic escriptor a cavall de Benicarló i La Ràpita.


pop-ular. Cefalòped molt considerat i benvolgut als ambients marins.

Blocs degustació (10)

La setmana de la Catosfera no podia falta la secció de blocs degustació, que no té cap pretensió de ser un premi ni un reconeixement, només la invitació a passejar.


L’embruix: els contes de la vida

El meu món: l’hora del te

Jesús Ferré; juguem amb els blogs

La cullerada: a cor obert

Connexions from Tarragona: sóc feliç

Rdy: Els petits déus


Bloguejat: diferents

Desvirtualitzar-se

Encara continuen reproduint-se dins meu les emocions del dissabte a les Jornades sobre la Catosfera de Granollers, i que ja vaig començar a comentar ahir.

Molt més importants que els llibres i els blogs són les persones, i ahir vaig tenir el plaer de conèixer en viu a molts blocaires amb qui comparteixo xarxa; d'això se'n diu desvirtualitzar-se (paraula que no té res a veure amb desvirtutalitzar-se, que és perdre la virtut).

Amb alguns i algunes compartir experiències, plaers, sensacions, records, tristeses... i això comporta un cert grau de coneixement mutu i també d'afecte. La trobada real d'ahir reconec que em va omplir d'emoció, i lamento no haver disposat de prou temps per parlar amb cadascun de vosaltres amb més tranquil·litat, però hi va haver moments que el ritme de les presentacions era frenètic i no podia atendre a tothom com hagués desitjat.

Calen més trobades per a continuar desvirtualitzar-nos.

Vida privada, de Josep M. de Sagarra (II)

Tal com vaig comentar en el post de diumenge passat, la novel·la Vida privada, de Josep M. de Sagarra, m'ha fet una molt bona impressió i us el recomano novament. Avui em ve de gust transcriure uns quants fragments més d'aquesta obra. Com ja vaig dir, la novel·la fa un retrat sense pietat de la noblesa catalana de principis del segle XX, representada en la família Lloberola. La mort de Don Tomàs, el pare de la família, ens mostra aquesta decadència: "Leocàdia com immunitzada ja pel dolor, i els fills amb unes ganes terribles que el seu pare s'acabés de morir i no els empipés més... Don Tomàs, mort, feia l'efecte d'una disfressa malsana; un ninot esgarrifós inventat pel temperament d'un brètol. L'enterrament encra es va poder fer amb una mica de pompa. Hi assistiren quatre gats."

Aquesta classe social no queda gaire ben parada en tot el llibre:

"Tota la tradició d'ells és la humitat de les parets; fora d'aquestes parets hi ha la vida que ells no han comprès... Mentre tenen boscs per tallar i un capellà que els digui la missa a domicili i un parell de criats que els treguin la pols de les cadires, van tirant."

Sagarra també critica l'excessiu materialisme de la societat de l'època, cosa que ens demostra que, en el fons, el món no ha canviant tant com sembla:

"... un món una mica materialitzat, en el qual es respecta la marca i el preu de l'automòbil abans de conèixer la persona que hi va repapada a dins, i a aquesta persona se li obre un crèdit moral i un crèdit d'elegància proporcional al preu i a la marca del seu automòbil."

La meva Jornada de la Catosfera

Avui era el segon dia de les Jornades de la Catosfera que estan tenint lloc a Granollers, i ho havia d'intervenir a la taula de Literatura, en substitució de Biel Mesquida. Per tant, el dia ha començat aviat, a les 5 del matí, ja que des de Tortosa hi ha uns quants quilometres que he fet acompanyat del Serrat i de molta il·lusió. De seguida, per casualitat, hem coincidit al mateix bar els quatre membres del jurat que havia de fer la selecció de posts per al primer llibre recull de la Catosfera literària.

La taula "Els blocs i la Literatura" de les 10.00, amb la sala plena de gent, ha estat molt interessant, tot i que una mica justa de temps, amb intervencions del Toni Ibáñez com a moderador, que ha llegit un text enviat pel Biel Mesquida, Laura Borràs:, doctora de la UOC, Jordi Ferré, editor, Miquel Bonfill, coordinador de Relats en català, i jo mateix. Ja podeu veure el vídeo de la taula Blogs & Literatura.

Després, el millor de tot el matí: un continu conèixer blocaires en persona que ha estat com desembolicar regals a poc a poc. Ha estat emocionant, ja que d'alguna manera, amb els nostres posts i comentaris compartim sensacions, emocions, parts de la nostra vida i de la nostra manera de ser i, a poc a poc, ens anem convertint en una gran família. De veritat que m'ha emocionat conèixer-los, i hagués preferit disposar de més temps per a poder parlar. A més dels que ja s'anomenen en aquest post, avui he pogut saludar a El veí de dalt, Jordi González, Carme Fortià, Marina Martori, Anna Listerri, Núria Aupí, Eduard Ribera, Roser Caño, David Figueres...
Tenim una altra oportunitat en motiu de l'Ebresfera, que tindrà lloc els dies 1 i 2 de febrer a Tortosa i Roquetes.

Felicitats al Marc Vidal, al Toni Ibáñez i a la resta de l'organització.

De tornada cap a Tortosa, al vespre, m'han acompanyat les emocions viscudes i el Lluís Llach.


Després de dinar i deliberar, amb els membres del jurat, Jordi Ferré, Toni Ibáñez i Sani Girona.



Amb el cartell de l'Ebrebloc, Anna Ramírez, Jaume Llambrich, Dani Gil, Carme Pla i Daniel Closa.

Ressons de la taula de Literatura d'avui:

Dr. Lidenbrock

Marina Martori

Blocaires de l'Ebre

De tard en tard

Llunàtic

Lectura i decoració

Beat.cat

Antaviana

Els fabulosos viatges de Rocket

La Marfanta

Malerudeveuret

El bloc de Carme Pla

El basar de les espècies

Els dies i les dones

Llegeixes o què?

Sandy, de John Travolta (Grease)

Abans de marxar camí de les Jornades de la Catosfera us deixo amb la cançó dels dissabtes. Grease és una pel·lícula amb una banda sonora plena de cançons més que conegudes per tothom. De totes he triat Sandy, cantada per John Travolta, però en podria haver estat qualsevol altra.
Als que tenim certa edat, Grease ens porta molts records. Si no m'equivoco, la primera vegada que la vaig veure va ser al meu poble, em sembla que a l'Íntim, i possiblement la meva amiga Anna podria dir fins i tot al costat de qui estava asseguda aquell dia (té molta memòria per a aquestes coses). Llavors, en aquella edat, era molt important aconseguir una bona col·locació al cinema, al costat d'una persona determinada. Veure el seu rostre de perfil, il·luminat per la llum de la pantalla, o fregar lleugerament el seu braç, podria fer que perdessim absolutament el fil de la pel·lícula.

Friends a Postres de músic

La Blogosfera em sorprèn contínuament, i ja és estrany el dia que no em regala una sorpresa.

Avui mateix m'han escrit des de Figueres per a recomanar-me la visita a una pàgina dedicada a la sèrie Friends i, concretament, a una secció sobre referències a la sèria a la literatura, on s'hi troba el següent fragment de Postres de músic.

Encara té una carta a la màniga que pot salvar-li la pell: ha gravat en vídeo tots els capítols de Friends d’aquests dies, la sèrie favorita de la seva dona.

Es tracta d'un fragment del conte "Embruix de cuina", i m'acabo d'aixecar de la cadira per a buscar-lo dins del llibre, ja que no recordava el títol del conte. Això em passa sovint, ja que, en escriure sempre relats molt breus, em costa lligar el títol de certs contes amb el seu contingut.

El Priorat i Salvador Estrem i Fa a Antena Caro

El programa emès avui d'Antena Caro Lletres ebrenques, dirigit i presentat per Emigdi Subirats, ha estat dedicat al "poeta del Priorat" Salvador Estrem i Fa, i hi hem intervingut en representació del Priorat Jordi Martí i jo mateix.

Si algú té més interès en el programa, pot escoltar-lo a la web d'Antena Caro, a la secció de Lletres ebrenques.

El Priorat ha estat tradicionalment una de les comarques més maltractades per la insuficiència de tot tipus d'infraestructures (educatives, sanitàries, industrials, comunicacions...). Aquest fet, juntament amb la davallada de la població el segle passat, ha provocat que no sigui fàcil l'aparició de figures destacades en l'àmbit de la cultura. D'aquí la importància de destacar la figura de Salvador Estrem i el meu agraïment a l'Emigdi per la seva infatigable tasca de recuperar de l'oblit a nombrosos autors.

Cares del món (30): una amb gana

Cada cop més gent es contagia d'aquesta dèria de buscar Cares del món . No sé si això és bo o dolent, només deixo constància d'un fet d'una transcendència per a la humanitat que desconeixem encara (en-cara, us hi fixeu?). La cara d'avui, sorpresa tot just en el moment de dinar, em fa una il·lusió especial, ja que me l'envia el meu amic Pep.

Gràcies, Pep, mousse.

Arriba la Catosfera

Demà 25 de gener comencen a Granollers les Jornades sobre la Catosfera, impulsades pel Marc Vidal, amb una agenda molt completa.

Espero trobar-hi molts companys i companyes blocaires a quei coneixeré en persona per primer cop, i sento la il·lusió d'un xiquet petit davant d'un regal ben emboliCAT.

Durant les Jornades tindran lloc diversos tallers i taules molt interessants, però la que centra la meva atenció és la taula sobre literatura del dissabte a les 10.00, moderada pel Toni Ibáñez.

No sé si d'aquestes Jornades se'n treurà alguna conclusió, però estic segur que serviran per a estretir els lligams de la Catosfera i donar-li un nou impuls i difusió.


Us hi espero!

Felicitats petites (28)

De vegades tota la tecnologia que ens envolta ens fa semblar molt moderns, però, en el fons, duem amb nosaltres part dels hòmens i dones primitius que vam ser un dia (que encara som), i no podem resistir-nos al plaer d'una Felicitat petita com la companyia del foc. Ens trobem a gust al seu costat, ens hipnotitza la seva dansa, ens encanta el seu so i el reivindiquem a moltes festes.

Quan arriba el fred, trobem impagable un bon foc on arrecerar-nos, i amb la seva escalfor ja en tenim prou. Però si al foc l'acompanyen unes carxofes, amb sal i bon raig d'oli, llavors la felicitat ja és completa. Jo les prefereixo als calçots.

Blocaires: nous periodistes?

En un reportatge publicat avui al Diari de Tarragona, Marc Prats fa diverses reflexions sobre el fenomen dels blogs i el seu abast. Entre altres coses, ens diu que "els blogs permeten convertir l'usuari en un nou periodista". Aquesta frase m'ha recordat una trobada amb l'editor Jordi Ferré, quan vam coincidir en un acte cultural i, mig en broma, em va dir que m'haurien d'haver donat acreditació de periodista, fent referència a la difusió que acostumem a donar a aquesta mena d'actes.

No m'estranyararia gens que algun blocaire arribés a aquest extrem, sense tenir en compte els que ja en són, de periodistes, com ara La Marfanta o Tot és possible, entre molts altres. A mi em sembla que, en general, aquest pas no és aconsellable, ja que la gràcia dels blogs són els comentaris fets des d'un punt de vista propi i diferent, de vegades una mica aïllat, i situar el blocaire dins d'una roda de premsa o a primera línia d'un acte cultural, pervertiria el seu ull d'observador. Però aquesta només és l'opinió que tinc en aquests moments, i pot estar equivocada com moltes altres.

En aquest article, el Marc Prats també ha fer una referència a una dotzena de blogs diversos entre els quals es troba Tens un racó dalt del món.

Potser aquest és un tema del qual es podrà parlar a Granollers, durant la I Trobada de la Catosfera, el 25, 26 i 27 de gener, o a Tortosa i Roquetes durant l'Ebrebloc, l'1 i 2 de febrer.

40è joc literari

Els Jocs literaris travessen la barrera psicològica dels quaranta amb bona forma, i per a celebrar-ho recuperarem un dels jocs més clàssics d'aquesta secció: un anagrama. Es tracta de trobar el nom d'un/a escriptor/a modificant l'ordre de les lletres de la següent expressió sense que en sobri ni en falti cap. Ànim, suposo que és fàcil, perquè seguríssim que tothom en té algun llibre a casa.

EL MÓN DE L'OU PEDRA

Com sempre, envieu les respostes a jesusimaite@gmail.com amb el vostre nom i població.

Us recordo que tothom que encerti algun dels jocs literaris del mes de gener tindrà números per al sorteig dels premis següents, i que teniu temps fins el 5 de febrer. Com més encerts, més probabilitats, i sempre regalo números extres a qui encerta tots els jocs del mes:

-Un exemplar del Diccionari de la Llengua Catalana, cedit per l’Institut d’Estudis Catalans.
-Dos lots de llibres cedits per Accent Editorial, formats per: Idees de combat, de Josep Maria Terricabras; La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabré; Ecce Homo, de Friedrich Nietzsche , i El nebot de Rameau, de Denis Diderot.

Més propostes al 39è joc literari

Els dimecres intento proposar-vos jocs literaris diversos, però els jocs que potser més m'agraden són els de tipus imaginatiu, amb els quals us convido a la creació literària. L'última ha estat el 39è joc literari de la setmana passada en què us psoposava la continuació a un fragment de conte. El mateix diecres ja vaig mostrar les primeres cinc creacions, i avui n'arriben unes quantes mes.

Amb aquest joc m'he emportat una alegria enorme: la participació de dues alumnes de 1r de Batxillerat de dos IES diferents, animades pels seus professors (dues com a mínim, que jo sàpiga). Aquest és un dels principals objectius d'aquests jocs: fomentar la lectura i l'escriptura als més joves. Moltes gràcies a les alumnes partipants i als seus professors.

Us recordo que el termini per a participar en aquests jocs i entrar al sorteig dels premis és el 5 de febrer. Demà dimecres un nou joc literari, el 40è!

Trenta anys, quan com ara començava el fred hivern, les nadales es deixaven sentir per tot arreu ,i els preparatius del Nadal omplien els carrers de gent.
Justament el 23 de desembre el dia que ell va sortir de casa a portar el dècim premiat en la grossa al banc, el mateix malait dia que la peixatera rossa ( de pot ) de la cantonada li va dir al seu marit que tenia hora a la manicura.
Llàstima que a ella no li agrade el peix almenys no estaria sola al inmens i fred llit.
Ricardo Gascon

Recorda amb enyorança el dia que el va conèixer. Vestia aquella camisa blanca que feia joc amb els seus ulls de mar, d’un blau gairebé transparent. Es va enamorar de la seva pell bruna i plena de pigues i, en el mateix moment que la va mirar, se li va encongir el cor. Després, tot va ser massa senzill. El primer dia que van quedar; ella plena de nervis i amb les mans tremoloses i ell amb una rosa vermella a la mà. El primer petó. I la primera carícia. L’habitació a les fosques, només ells dos, nua per dintre i per fora.
Però ara tot allò queda molt llunyà. Ja s’oblida dels petits detalls que la van enamorar, com quan li agafava la mà mentre miraven una pel·lícula de por o li besava el coll abans d’anar a treballar. Amb els ulls ennuegats i la tristesa punyent-li el cor, es convenç a si mateixa que tornarà. I això la fa llevar-se cada matí.
M. Roser Macià

Després d’una nit trista, com sempre des feia trenta anys, en veure la primera llum del dia, s’alçà del llit, ja no podia més, obrí el balcó, es veia la lluna, el sol que sortia, allí es va quedar pensant i pensant. Absorta amb les seves cabòries, no va veure, que als seus peus, qui sap qui, havia deixat un ram de roses roges
Maria Teresa Romeu

Un trapezista a punt de saltar

De vegades, als trapezistes, encara que siguin de juguet, els espanta el dubte abans de saltar, abans d'arriscar-se; però el pànic a quedar-se a terra és encara més gran.

Sin City, de Robert Rodríguez

Pel·lícula de 2005, amb Bruce Willis i Mickey Rourke, obra mestra del dibuixant i guionista Frank Miller, uneix l’estètica del còmic i del cine tecnològic a partir d’una revisió de la sèrie negra, i que reprodueix fidelment les vinyetes de l’obra original, amb un blanc i negre esquitxat de colors.

L’infern és viure cada dia sense saber el motiu de la teva existència.

M’encanten els matons; pots fer-los qualsevol cosa i no sents cap remordiment.

Els cotxes moderns semblen tots màquines d’afaitar.

Festa de l'Encamisada a Falset

Aquest passat diumenge, quan anava cap a Cornudella, no comptava amb dues sorpreses: la boira i la festa de l'Encamisada de Falset. Sembla estrany, però malgrat la poca distància fins Falset, mai havia presenciat aquesta festa. Em va sorprendre gratament, per la seva elevada participació, per l'entusiasme i alegria que es respirava, per la senzillesa, pel color.
Com a petita anècdota, abans de començar la festa, i encara amb els carrers deserts, vaig aturar davant de l'església una jove parella amb la seva filla, amb els vestits tradicionals, per fer-los una foto. Per a tornar la seva amabilitat els vaig dir que se la podia enviar, però van contestar que no calia, ja que a la imatge encara faltava algú més de la família. Els agrada aparèixer junts als records. Semblaven feliços.

Si algú vol veure més fotos de la festa, pot anar als meus àlbums de Picassa.

Els meus peus es mullen de la pluja que ha deixat de caure

Els meus peus es mullen de la pluja que ha deixat de caure.
D'alguna manera portem amb nosaltres el rastre de tot allò que hem visitat, de tot allò que ens ha visitat a nosaltres, postals, petjades, empremtes, ditades als vidres de les nostres ulleres de mirar d'aprop, rascades a la pell, arrugues de somriures i plors.

Desdefinicions (39)

Intentar posar una mica d'humor als dilluns al matí hauria d'estar subvencionat per alguna mena d'entitat, però de moment no plouen les ofertes. És igual, les Desdefinicions són fàcils d'alimentar, mengen poc i tenen corda per a una bona estona:

gerriller. Soldat que combat a cops de gerra (molt millor que qualsevol altre tipus d'arma).

impacent. Persona de 99 anys amb ganes que arribi la centúria i fotografiar-se amb l'alcalde.

reflexionar: pensar detingudament i amb calma sobre la possibilitat de tornar-se a doblegar.


estóMac: Sistema digestiu incompatible amb el de Microsoft.



Avui hi ha una novetat; les dues darreres desdefinicions me les suggereix un bon amic, el Pep.

Activista literari, però també turístic

En una entrevista recent em definien com a activista literari, en referència a la meva tasca al Club de Lectura de Tortosa i en aquest mateix blog. La paraula "activista" m'agrada, i també agitador o sacsador. Però, en inferior mesura, també sóc en part activista turístic de les Terres de l'Ebre on visc i que cada cop estimo més, i del meu poble, Cornudella de Montsant.

A la majoria de persones ens agrada fer difusió del nostre poble o de la nostra ciutat, però en pobles petits aquest desig es torna sovint en passió i en necessitat. Les grans ciutats, per exemple Barcelona, ja disposen de grans mitjans de promoció, com ara TV3, on el percentatge d'aparicions de la ciutat comtal és molt més elevat que el percentatge de població, mentre algunes comarques estan tradicionalment infradivulgades.

Dins d'aquesta tasca de promotor turístic, al meu poble sovint comento les múltiples belleses de les Terres de l'Ebre, i a Tortosa sempre tinc a mà fullets informatius de Cornudella de Montsant i de Siurana, i fotos al cartell d'anuncis del meu departament perquè tothom que passi em pregunti on és aquest paisatge tan bonic. A més a més de la petita difusió que representa la seva aparició com a escenari de fons d'alguns dels meus contes.

M'enorgulleixo de poder dir que ja són uns quants els companys de l'Ajuntament que s'han atansat al meu poble, i aquest cap de setmana en concret, que jo sàpigui, dues parelles per separat es passejaran per Cornudella i Siurana.

Continuant amb aquesta tasca, us convido a visitar a Cornudellaweb una galeria d'imatges de quadres on apareix el meu poble, de pintors com ara Morató Aragonès i Joan Miró, entre altres.

Blocs degustació (9)

Com ja fa 9 diumenges, us proposo una excursió per diversos posts que m'han agradat durant la setmana, entre molts d'altres.



L’escriptori
Pocamandra
Petita criatura
Lo manicomi
El meu caos
L’avi

Vida privada, de Josep M. de Sagarra (I)

En motiu del 75è aniversari de la seva edició, l’any passat es va reeditar el llibre de Josep Maria de Sagarra, Vida privada, que, precisament, és un dels llibres que em van regalar durant les passades festes de Nadal. Es tracta doncs d’un llibre veterà, amb uns quants anys al damunt, però que no ha perdut ni una gota de força. Jo he xalat llegint-lo i goso dir (sense gaire mèrit per part meva, perquè ja està reconeguda com a tal) que és una de les novel·les imprescindibles de la literatura catalana. Sovint he llegit que el llibre descriu la Barcelona de la transició entre la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, però bàsicament se centra en mostrar-nos les baixeses de la noblesa catalana i d’aquesta nova burgesia emergent. A mig llegir el llibre em vaig assabentar que la família de Sagarra és d’origen noble, la qual cosa explica el detall amb què l’autor ens la descriu. No té pietat, i ens mostra acarnissadament tota la decadència d’aquesta classe socials, exemplificada en la família Lloberola.
Sovint m’agrada extreure paraules i petites expressions que els autors utilitzen al llarg d’un llibre per a descriure un personatge, i posar-los tots junts per tal de fer-nos una idea accelerada del seu perfil. Sagarra utilitza, entre moltes altres, les següents expressions per parlar d’aquesta classe social: manca d’intel·ligència evident, vanitat tossuda, voler aparentar, manca absoluta de sentit de la responsabilitat, manca de sentit moral, parasitaris, cinisme aristocràtic, enfarfegada incongruència, sense conviccions, i una de les meves preferides, cervell trufat d’hereu de casa bona, i moltíssimes més. No m’agrada fer posts massa llargs, i és possible que la passió per aquesta novel·la em porti a fer-ne un altre comentari properament. Però avui us vull transcriure un dels fragments que m’ha cridat més l’atenció; la magistral descripció del pis on viu Frederic, un dels fills de la família Lloberola, que il·lustra a la perfecció la seva decadència:

"La casa de Frederic era un pis del carrer Bailén. L’escala feia un tuf d’ala de gallina, de caliqunyo i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona, que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen a la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humar, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf ve de safaraeig: de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir d’una amistançada d’un antic rei de Castellà. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs hi volen saber res."

Els escriptors som mentiders?

Durant l'acte d'entrega dels XXVI Premis Literaris de Sant Antoni que ha tingut lloc avui a El Perelló, el director dels serveis territorials de Cultura a les Terres de l'Ebre, Xavier Vega, ha començat la seva intervenció de manera distesa i amb ironia, titllant de mentiders els escriptors, en general, i els que formavem part del jurat, en concret. Amb aquesta irònica "acusació" volia expressar en realitat que, a través de la ficció, els escriptors sovint expressem veritats.

Ficció i realitat sovint es confonen, ja que personatges imaginats com el Quixot o la Colometa han tingut tanta o més influència en les nostres vides que molts humans.

El cert és que, amb aquesta part de la seva intervenció, Xavier Vega ha estat molt encertat i m'ha ofert amb safata de plata una pilota que només calia rematar a gol. Quan ha arribat el torn de la meva intervenció li he tornat amablement i de bon rotllo la ironia, deixant entendre que els polítics també han de convertir en veritats els seus programes electorals.

I ara jo em plantejo: els escriptors escrivim ficcions per tal que semblin veritats, o escrivim veritats de forma que semblin ficció?

I els polítics?

Properament podreu conèixer en aquest blog els autèntics protagonistes de la jornada, o sigui els premiats, així com un fragment del relat guanyador.
Ha estat un plaer compartir jurat amb dues persones del tarannà de Biel Ferré i Josep Igual.

One love, d'U2

Com tots els dissabtes, va bé començar el cap de setmana, de bon matí, amb una bonica cançó. Avui li toca a One love, d'U2, esperant que us transmeti bones emocions.

Cartes com aquesta n'arriben poques

Des de que vaig iniciar aquest blog m'emporto cada cop més sovint agradables sorpreses, algunes de les quals les aniré compartint properament.

No recordo quan em van enviar la penúltima carta escrita a mà, fa bastant de temps; però l'última l'he rebuda avui. Al calaix del meu departament de l'Ajuntament hi havia un sobre de color lila al meu nom, adreçada a Jesús M. Tibau, funcionari de l'Ajuntament, Tortosa. De moment, ja és curiós que amb aquestes poques dades hagi arribat al seu destí. L'he oberta amb molta il·lusió, sentiment que ha estat satisfet pel contingut del sobre, una carta escrita a mà, amb bona cal·ligrafia, i que comença així: "No bucegis en el teu record; no em coneixes."

Ja podeu començar a comprendre la meva emoció, ja que, normalment, no són cartes d'aquest tipus les que m'arriben a l'Ajuntament.

L'escriu una persona prejubilada que, després d'entrar per primer cop en aquest blog, em vol comunicar que li ha agradat, així com el seu interès pels meus contes.

Evidentment, aquesta persona rebrà una resposta com cal, amb la millor lletra que pugui extreure del meu bolígraf.

Cares del món (29): des del Niagara

Les Cares del món avui fan un salt transatlàntic gràcies al Jordi Pujadas que m'envia aquesta cara trobada davant les catarates del Niàgara. Ara, si voleu, ja podeu mirar l'àlbum de la família de les Cares del món a Picassa.

Presentació a Tortosa del llibre Catalunya sota Espanya

El dia 18 de gener, a les 20.00, es presentarà al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa el llibre Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena, membre del Consell General del Poder Judicial, en un acte organitzat per Òmnium Cultural.

Comentaris sobre Postres de músic

Els dijous, al meu bloc, és el dia de les felicitats petites, però per a mi una de les felicitats més grans és comprovar que els meus llibres van guanyant lectors a poc a poc i que, fins i tot, alguns em regalen comentaris que m'omplen d'ànims. Costa molt obrir-se pas en el món de la literatura, i els llibres, si no aconsegueixen ressò durant l'època que es troben de novetats, desapareixen ràpidament de la primera línia de les llibreries. Per sort, el món dels blogs pot contribuir a mantenir vius alguns d'aquests llibres.

Aquest ha estat el cas dels blogs del Comandant Rampas i de Tu mateix amb Postres de músic.

Gràcies

Felicitats petites (27): el tret per la culata

De vegades gaudim de Felicitats petites i no podem evitar un somriure burleta, mig d'amagat, quan a algú li surten les coses malament, a l'inrevés del que pensava; especialment si aquest algú és un company de la feina que no ens cau gaire bé, o un veí que baixa la brossa quan no és l'hora, o un dolent de la pel·lícula.

Al blog del Sherlock Holmes he descobert una petita felicitat d'aquest tipus, en relació a una enquesta organitzada per El Mundo que us convido a visitar i a votar. Ja passa això algun cop, que fas una enquesta, no surt el resultat que esperaves i te l'has d'empassar.

Sóc dolent per burlar-me'n?

Primeres propostes al 39è joc literari

Ja han arribat les cinc primeres continuacions del fragment de conte del 39è joc literari que he proposat avui. Espero que n'arribin més. Animeu-vos, que fora fa fred i no cal que aneu a gastar-vos més diners a les rebaixes.

"Aquella nit, no obstant aquells pensaments rabiosos, va poder dormir plàcidament. En una desconeguda fase del son va sentir-se acaronada, com mai s'havia sentit, embolcallada per una brisa sensual. Sabia que estava dormint, que allò era un somni, però tan gran era la realitat de la seua percepció que no va voler abandonar mai aquell somni. I es va quedar en ell, adormida per a sempre."
Tomàs Camacho

"El ritual es repeteix una nit i una altra, mai perd l'esperança que ell vindrà. Alguna nit entre llàgrimes es promet que l'olvidarà, que deixarà d'esperar-lo, però al matí quan els primers rajos del sol entren per la finestra, la promesa es desfà. Durant el dia maleeix tots els actes que l'han allunyat d'ell cada cop més. Mai hauria pensat que l'any que van passar separats pogués borrar l'amor que corria entre ells, però va ser així. Quan va tornar del llarg viatge que li van obligar a fer els seus pares ell s'havia casat amb una altra. Només el va perdonar perquè als seus ulls va vore una espurna d'aquell amor que s'havien professat en secret, i sempre va pensar que ell tornaria a buscar-la."

Bajoqueta

"Com a cada nit es posa una camisa de seda amb unes gotes de perfum i es fica al llit entre llençols acabats de planxar.Tanca uns ulls embassats d'aigua salada i es dorm amb l'esperança que aquest cop serà diferent i al despertar es trobarà abraçada i estimada. "
Jordi Gonzàlez

"Una llàgrima li regalima galta avall : és el ritual de cada nit que es repeteix indefinidament des de fa massa temps.
Fora, el carrer és fosc i fa fred. Una moto s’ha aturat sobre el paviment de llambordes humides. El conductor, amb un peu a terra, entreguarda el balcó d’aquell pis com si cerqués un bri de llum entre les làmines de la persiana. Ha recolzat la màquina en el cavallet lateral i de l’infern de la caçadora n’ha extret una rosa vermella, un xic masegada. El pot-pot-pot del ralentí del motor ha callat.
Al lateral del dipòsit algú va retolar-hi, fa molts anys i amb pols ferm, la paraula "Esperança".
Josep M. Sansalvador

"Aquest cop serà l’últim, deixarà de somiar. No és fàcil viure dels records i alimentar l’ànima d’estúpids ritus que no arriben enlloc. Així doncs, es convertirà en una nova dona, lluny de les esperances que la tendresa d’aquell amor torni a acaronar-li el cos. Un nou batec ressona al seu cor, una nova il·lusió enceta el seu nou món."
Cinta Llasat

39è joc literari: continueu un conte.

Aquests jocs literaris de cada dimecres pretenen fer més proper i entretingut el món dels llibres i de la literatura. De tant en tant, també us animo a despertar la vostra creativitat i fer un petit exercici literari. Per això, avui, al 39è joc literari, us proposo que m'envieu a jesusimaite@gmail.com una petita continuació al següent fragment del conte Vermell, inclòs al meu primer llibre, Tens un racó dalt del món.

Animeu-vos a participar, totes les vostres propostes seran benvingudes i vàlides per a participar al sorteig dels premis mensuals, d'acord amb el post anterior.

M'alegrarien especialment les propostes provinents d'alumnes de centres d'ensenyament, per la qual cosa animo a professors i professores de literatura a difondre aquesta iniciativa.

Us aviso que algunes o totes les propostes seran publicades en aquest bloc, amb el vostre nom, o amb pseudònim, com vulgueu, llevat que em demaneu el contrari.

VERMELL (fragment)

"Les cartes d'amor que mai va rebre buiden d'alegria el segon calaix del tocador i, als peus del llit, unes espardenyes no estrenades encara esperen a qui les guiï. Mentrestant, com cada nit, deix anar una tendra cançó tot raspallant-se el cabell (ha d'estar ben maca per al seu estimat). Sovint s'imagina que, després d'amagar una rosa vermella sota el coixí(vermella com els seus llavis) , se li atansa per darrera i l'abraça ben fort; com abraça un home apassionat. Tanca els ulls, esperant; però és el silenci amarg qui l'encercla amb els seus braços. Aixeca el coixí i comprova que només uns peücs de llana, molt gastats, trenquen la nua blancor del llençol. Estreny les dents i maleeix el dia en què, enmig de dolces carícies, va jurar-li que tornaria, ara farà uns trenta anys."

La porta al país de les meravelles

Ja fa un temps l'Óscar de Tot és possible ens va mostrar unes imatges del seu escriptori i ens va reptar a ensenyar el nostre. Em va semblar bona idea això de mostrar l'espai des d'on entrem a la xarxa, l'espill màgim que travessem tots els dies per conèixer un país de meravelles, com una Alícia qualsevol. I tot just fa uns dies, m'adono que la Sigorkic em passa un Meme semblant. Qui vulgui continuar-lo ja sap què ha de fer.

De pel·lícula: El gran Lebowsky, dels germans Coen

Una genial i divertida pel·lícula de 1998, especialment per als fans dels germans Coen, amb Jeff Bridges i John Goodman. El personatge protagonista, el Penjat, un home sense ofici ni benifici (ni ganes de tenir-ne) viu tranquil·lament a Los Àngeles, amb les seves partides de bitlles, fins que la vida se li embolica quan el confonen amb un milionari que té el seu mateix cognom: el Sr. Lebowsky. Les situacions i els diàlegs són una mica surrealistes, i cadascun dels personatges que hi intervenen no tenen desperdici.

Fa cara de ser el pis d’un casat, això! La tapa està aixecada!

Jo també vaig flirtejar amb el pacifisme; però no pas a Vietnam.

—Què ho fa que un home sigui un home? Potser que està disposat a fer el que convingui, costi el que costi.. És això el que fa a un home?
—I també un parell de testicles.

—Avui és dissabte, el Sabat, i jo només el puc deixar d’observar per situacions de vida o mort.
—Vols parar amb aquest rotllo! Però si tu no ho ets jueu, collons!
—Em vaig convertir quan em vaig casar.
—Però si fa cinc anys que te’n vas divorciar!
—I què! Tornes el carnet de la biblioteca quan et divorcies, o deixes de ser jueu?

Capvespre

La bellesa d'un capvespre on es troba?

A la calidesa dels colors,

o a la certesa d'un blau nou l'endemà?

Desdefinicions 38

Si heu estat tot el cap de setmana desitjant que arribi el dilluns per a poder veure les noves Desdefinicions, és que necessiteu sortir més sovint, parlar amb gent i deixar que us toqui l'aire.

gitarrista. Guitarrista una mica dropo.

fracasar. Fer un matrimoni aigües.

ideali-tsar. Sentir nostàlgia un rus per altres temps prerevolucionaris.

gallinazi. Semblant a les gallines, però molt més intolerant i antipàtic.

Suposo que ja us adoneu que, amb sana intenció, em permeto moltes llicències ortogràfiques, semàntiques i morfològiques; si Pompeu aixequés el cap!

Zapatero pren cafè a Horta de Sant Joan?

Aquest dissabte vam quedar a Horta de Sant Joan amb uns amics per fer un tomb per la Terra Alta i el Matarranya. Ens esperaven en un bar de la plaça on vam prendre dos cafès i dos tallats. Aquestes consumicions, amb galeteta de regal inclosa, ens van costar 3,40 euros, en preus de 2008.

Davant d'això no ens va quedar més remei que admetre que Zapatero tenia raó en aquella famosa pregunta sobre el preu d'un cafè al programa Una pregunta para usted; el que no sabíem és que Zapatero anés a prendre's els cafès a Horta de Sant Joan.

A més a més d'aquesta anècdota el dia va ser prou aprofitat: vam visitar Horta de Sant Joan, el convent de Sant Salvador, Vall-de-roures, Cretes i Calaceit. Una meravella d'excursió. Però el dia em reservava algunes petites sorpreses literàries. Quan aparcàvem a Horta, per exemple, vaig trobar per casualitat al periodista Xavier Garcia. I no podia passar per Vall-de-roures sense visitar la llibreria de l'Octavi Serret. Només hi vaig estar cinc minuts, però en van sobrar quatre perquè l'Octavi no ho aprofités per a vendre un dels meus llibres a una clienta. Ja sabeu com funciona l'Octavi, i a qui no el conegui l'animo a visitar-lo. A la llibreria també vaig coincidir amb un poeta: Andreu Subirats.

Blocs degustació (8)

Els diumenges m'agrada fer un tast de blocs, més o menys a l'hora del vermut. Us convido a acompanyar-me:

De tard en tard: dubtes i decisions
Frannia: és molt més maco somriure
Ilercavònia: El provincià
Eliteratura: de ratspenats i guàrdies civils
Lluitant a la contra: boira
Els dies i les dones: T’havies de dir Natàlia
No em diguis que és un somni: Més enllà del mar hi ha el paradís

L'última paraula, de Toni Cucarella

Aquesta novel·la va guanyar ex aequo el Premi Ciutat de Badalona l'any 1998, i felicito el jurat per la seva tria, ja que el llibre és excel·lent i et fa ganes de continuar llegint el seu autor. Jo ho faré; segur.

Toni Cucarella ha publicat més llibres posteriorment , però ara, per decisió pròpia, només podem gaudir de la lectura de la seva obra al seu blog.

Normalment, a la vida, l'última paraula és de la mort, però en aquest llibre, la mort comença a parlar des del primer moment, i es converteix en narrador d'una història divertida amb moments inoblidables. El protagonista, un petit terratinent i devot franquista, vol complir un desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Tot això ambientat l'any 1975, tot just després de la mort (aquesta sí autèntica) de Franco.

Històries veïnals 2

El veí de dalt ens va convidar a participar en una nova edivió de les seves Històries veïnals, per tal de crear diversos relats conjunts. Jo vaig ser prou afortunat amb la companyia en aquesta aventura de dues Carmes, la Fortià i la Rosanas, i de la Sol Solet . El resultat ja el podeu llegir al bloc d'Històries veïnals amb el nom de Any nou, vida nova.

Per a il·lustrar aquest post, una imatge creada per la Violette Moulin amb tot el veïnat.

The first the last my everything, de Barry White

Aquesta cançó de l'inimitable i únic Barry White em recorda inevitablement els primers anys que vaig a estudiar a Tarragona, i m'estava a la residència Sant Jordi. Sempre ens despertaven amb música pels altaveus i aquesta cançó devia ser una de les preferides de l'encarregat de posar el tocadisc. No espot negar que era una bona manera de començar amb energia el dia.

M'hi vaig estar set cursos al Sant Jordi, estudiant BUP, COU i Magisteri. No és necessari dir que en tinc una gran quantitat de records: alguns es poden dir en públic; altres, no. Hi vaig arribar amb 13 tendres anys i la companyia de mon germà, que és més gran. Al principi només era una residència per a nois, als anys setanta era inconcebible una residència mixta, però després, primer a poc a poc, van començar a venir noies, cosa que transformà radicalment la vida social d'aquell ecosistema, com es pot entendre.
En van sortir moltes parelles, algunes encara continuen ara, i jo hi vaig trobar el millor tresor que he descobert mai: la meva dona.
Dedico la cançó a tots els companys i companyes del Sant Jordi que em van ajudar a crèixer.

Pista per al 38è joc literari

Us veig una mica desconcertats o desentrenats, ja que no m'han arribat gaires respostes al 38è joc literari que us vaig proposar el passat dimecres. Seré bon xiquet i us donaré una pista. Com ja vaig dir, la imatge-enigma suggereix el títol d'un llibre, d'un títol bastant irònic, especialment si tenim en compte la mida d'aquest recull de contes. Ja no dic res més.

Ànim sobretot a la gent de Tortosa i rodalies, ja que participant abans del 16 de gener tindreu opcions de guanyar, a més a més dels premis mensuals, dues entrades per al teatre, d'acord amb el post anterior.

Cares del món (28): una de carnívora

La secció dels divendres de les Cares del món sé que té uns quants seguidors fidels i alguns, fins i tot, han suggerit la idoneïtat de la seva independència. De moment (no se sap mai), em tenen molt d'afecte (jo també a elles) i s'estimen més compartir aquest racó que tenim dalt del món. M'encanta descobrir cares a tot arreu on vaig (de vegades vaig a a la seva captura amb certa obsessió), però també m'agrada compartir les cares que vosaltres "caceu". Avui, per exemple, aquesta cara amb certa mala llet ha estat recomanada pel trapezista i cedida per un magnífic blog de fotos, L'Atzucac.

De dues en dues

De vegades ja passa això, que les coses vénen de dues en dues. Per exemple, aquesta setmana m'han fet dues entrevistes.

La primera, a càrrec de la companya blocaire d'Antaviana, on cusioseja sobre els meus gustos i influències com a escriptor.

La segona, a càrrec de Gustau Moreno a la contraportada d'El Punt, que podeu trobar també al seu bloc La Marfanta, on parlem sobre el món dels blocs i sobre el meu proper llibre, El vertigen del trapezista, que editarà Cossetània d'aquí poc temps. A molts us sonarà aquest nom, i és que el món dels blocs estarà present en aquest llibre de diverses formes; la principal en el títol, que agraeixo la seva cessió al trapezista. Aquest títol em va enamorar tant des del primer moment, que he estat incapaç de trobar-te cap ni millor, ni més adient al conjunt dels contes.

Felicitats petites (26): tornar a començar

Sovint els humans tenim el perill de caure en la rutina, que és un dels nostres hàbits amb més mala fama. Per sort, curiosament, una de les nostres rutines periòdiques és el fet de tornar a començar de nou, almenys en aparença, a primers d'any. A mi m'agraden, fins al punt de considerar-los una d'aquestes Felicitats petites, tots els rituals amb què simulem començar de nou els primers dies de gener, especialment a la feina:

-Penjar un calendari nou a la paret.

-Obrir carpetes virtuals a l'ordinador amb el nom del nou any.

-Encetar nous arxivadors d'entrades i de sortides.

-Fer neteja dels papers que s'acumulen als calaixos i que ja es poden llençar a la paperera o, molt més divertit encara, a la destructora de paper.

-Posar el nostre nom a l'agenda.

...

Com uns Reis que arriben amb tres dies de retard i per començar amb ganes el nou any, els informàtics de l'Ajuntament, aquest nou setè de cavalleria a qui demanem auxili quan les coses no funcionen, ahir em van fer un regalet: una nova pantalla d'ordinador, plana, amb colors brillants. Les fotos del fons de pantalla ara llueixen més; n'hauré de triar una que estigui a l'alçada.

38è joc literari:una imatge-enigma

Com cada dimecres arriba un nou joc literari a la seva cita setmanal. Avui el joc pren la forma d'una imatge-enigma al·legòrica de l'irònic títol d'un llibre. Com veieu, a la imatge un enorme llibre sobrevola per damunt la ciutat, però el llibre que heu de buscar, contradictòriament, és molt més prim. Com a pista us diré que l'autor ja ha aparegut anteriorment en algun joc literari.

Com sempre, cal que envieu el títol del llibre i el seu autor a jesusimaite@gmail.com juntament amb el vostre nom i la vostra població.

Us recordo que participar a qualsevol dels jocs literaris del mes de gener, que es van iniciar la setmana passada, comporta entrar al sorteig dels següents premis, i que el termini màxim és el 5 de febrer:

-Un exemplar del Diccionari de la Llengua Catalana, cedit per l’Institut d’Estudis Catalans.
-Dos lots de llibres cedits per Accent Editorial, formats per: Idees de combat, de Josep Maria Terricabras; La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabré; Ecce Homo, de Friedrich Nietzsche , i El nebot de Rameau, de Denis Diderot.

Montsant

El Montsant, dalt de tot dels dies,
ens ensenya on s’amaga la saviesa,
com les arrugues dels vells,
com les pàgines d’un llibre.

Sopa de Ganso, dels Germans Marx

Una nova pel·lícula dels Germans Marx que apareix en aquesta secció, De pel·lícula. Sopa de ganso és un film de 1933 que es desenvolupa a la imaginària República Democràtica de Freedonia, un petit país europeu, al comandament del qual posen a l'estrafalari Rufus T. Firefly (Gruoxo), amenaçat per la dictadura de Sylvania.
Sylvania envia uns espies per a vigilar a Firefly, però no faran altra cosa que embolicar la troca.

—Recorda que ens va donar la foto d’un home per que el seguíssim? Doncs ens vam posar a treballar de seguida i en menys d’una hora… ja havíem perdut la foto.
—Vull un informe detallat de la seva investigació!
—El dilluns vigilàvem la casa de Firefly, però ell no va sortir, no era a casa. El dimarts vam anar al beisbol, però ens va enganyar, no s’hi va presentar. El dimecres hi va anar ell, al beisbol, però el vam enganyar; no ens hi vam presentar. El dijous va ser per partida doble; ningú s’hi presentà. El divendres va ploure, no va haver partit i ens vam quedar escoltant-lo a casa per la ràdio.

Un dels gags que s'acostuma a repetir a totes les seves pel·lícules és el dels diàlegs entre Grouxo i una senyora madura i rica a qui sempre li vol prendre el pèl i els diners.

—Com a presidenta del comité de recepció li dono la benvinguda amb els braços oberts.
—Ah sí? I fins a quina hora els tindrà oberts?
—He donat suport al seu nomenament perquè el considero el conseller més capacitat de Freedònia.
—Aquest concepte és bastant ampli. I vostè també és bastant àmplia. Serà millor que vostè marxi. He sentit dir que construiran unes oficines tot just on està vostè. Se’n pot anar en taxi i si no en troba un se’n pot anar indignada.
—El futur està a les seves mans; prometim que seguirà fidelment les passes del meu marit.
—(Què els sembla? No porto ni cinc minuts al càrrec i ja s’està insinuant) On és el seu marit?
—Està mort. Vaig estar al seu costat fins al final; el vaig estrènyer als meus braços i el vaig besar.
—Llavors va ser un assassinat! Es casaria amb mi? Li va deixar molts diners? Respongui primer la segona pregunta.

—No pateixi; li signaré una lletra a 90 dies. Si llavors no l’ha cobrada es pot quedar amb la lletra.
—No ens havíem vist en algun altre lloc abans?
—No ho recordo. Ni tan sols estic segur de veure’l ara; deu ser alguna cosa que he menjat.

—Secretari! Li vull dictar una carta: "Benvolgut dentista, li adjunto un taló de 500 dòlars, atentament". Enviï-la immediatament.
—Primer hauré d’adjuntar el taló.
—Si ho fa, el despatxo.

De com les paraules homònimes provoquen situacions còmiques

Les paraules homònimes i polisèmiques són un clàssic en tota mena d'acudits i situacions gracioses o confuses. Si a més a més hi afegim el caràcter curiós dels crios i les seves ànsies de preguntar-ho tot, ja tenim una situació còmica.

Fa uns dies, com que no hi havia col·legi, un home va venir amb els seu fill petit a l'Ajuntament per fer unes gestions. Més o menys, i de forma resumida, la conversa va anar així:

-Seu al banc.
-Això és un banc?
-No, això és l'Ajuntament.

-On són els diners?
-Amagats.

Després diuen si és avorrit ser funcionari, o si no és apropiat per al caràcter hipotèticament creatiu dels escriptors. Les feines o els llocs no en són d'avorrits; ho són les persones.

Desdefinicions (37)

Les Desdefinicions entren al 2008 amb ganes que la seva empenta les dugui molt lluny. No sé quants dilluns duraran; de moment, 37.

generós. El mes de l'any que sempre s’avança a pagar la primera ronda.

petitció. Sol.licitud feta amb la boca petita, sense gosar.

dos mil buit. Any que acaba de començar i que cal anar omplint d’emocions.

caramel. Dit de la persona que té una cara molt dolça./ Dit de la mel de màxima qualitat i, per tant, de més alt preu.

Guanyador de la llumeneta

Sembla que els déus de l'atzar no vulguin que regali un exemplar de Postres de músic, però jo sóc més tossut que l'atzar.

El primer premi del sorteig del Niño d'avui acaba en 57, i el segon premi en 98. Atès que ningú havia demanat aquestes terminacions, tal com podeu veure a la llumeneta, considero com a guanyador el primer de tots els tercers premis d'avui, que ha estat el 1030, per la qual cosa, rebrà un exemplar de Postres de músic el company blocaire de La Marfanta, que havia triat la terminació 30.

Felicitats al gunayador, gràcies a tothom que ha participat, i fins a la llumeneta del proper any.

Blocs degustació (7)

Una setmana més us recomano una passejada a determinats posts, en aquesta secció de Blocs degustació, tot i que segur que n'hi ha d'altres tant o més interessants que aquests.

La veïna del pis de sota.
Filant prim: sense novetats
El bloc de l’Albert Torrents
Generació: comiat
Entrellum: sensacions inoblidables

Tintín i El cranc de les pinces d’or, d’Hergé

Avui, dia de Reis, és un bon moment per fer el meu petit homenatge a les aventures de Tintín. Són ben coneguts de tothom, els còmics de Tintín, i aptes per a totes les edats.

Jo me’ls vaig llegir de petit, deixats en préstec, si no recordo malament, d’una petita biblioteca que hi havia a la sacristia del poble. Me’ls devorava en un dia, i l’endemà n’agafava un altre. Som molts els que hem conegut països llunyans de la mà d’Hergé i els seus personatges, i hem compartit aventures, escalat muntanyes, travessat deserts, bucejat pel fons d’oceans i viatjat a la Lluna. Potser avui en dia semblin una mica tous, però encara desprenen una màgia difícil d’explicar.
Ja de més gran, no vaig poder evitar la temptació de comprar la col·lecció sencera i posar una creueta a la llista de tasques pendents de la meva vida.
He triat el llibre El cranc de les pinces d’or perquè és l’aventura en la qual apareix per primer cop el meu personatge preferit: el capità Haddock. Aquest mariner borratxo i malparlat em va robar el cor de seguida, fins al punt de fer-lo aparèixer en algun dels meus contes, i la seva manera de comportar-se molt més humana i vulnerable el fa més entranyable que el seu company Tintín, massa políticament correcte en qualsevol ocasió.
Val la pena, de tant en tant, rellegir alguna d’aquestes aventures i fer veure que som xiquets encara.

Jo ja he fet de Rei: guanyadors i solucions jocs literaris desembre

Doncs sí, jo ja he fet de Rei Mag i he repartit regals, comcretament els regals corresponents als jocs literaris del mes de desembre. D'acord amb el sorteig d'ahir, els premis han anat a parar a:

Un lot de productes de qualitat de les Terres de l'Ebre, cedit per Soldebre, a Clara Mauri, de Barcelona.

Els dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans seran per: El veí de dalt, de Barcelona; i per a David , de València, més conegut com a Comandant rampas.

Les solucions dels jocs del mes de desembre són les següents:

33è joc literari: Febre de carrer, de Mercè Ibarz
34è joc literari: La Felicitat, de Lluís-Anton Baulenas
35è joc literari: Les 14 propostes rebudes són correctes, en tractar-se d'un joc creatiu
36è joc literari : Vida privada, de Josep M. de Sagarra

Us fan enveja els premis? Doncs participeu als jocs literaris del mes de gener que ja han començat, cada dimecres.

Too much love will kill you, de Queen

Això vol dir que estic malalt de blogs?

Fa uns dies que he començat a llegir l'últim llibre que m'han regalat, Vida privada, de Josep M. de Sagarra. M'encanta, us el recomano, i xalo molt llegint la seva demoledora descripció de l'aristocràcia decadent de la Barcelona de principis del segle XX.

Ahir llegia un fragment concret de la pàgina 102, que diu: "La grossa l'ha de treure un o altre; vés a saber! Tot és possible! I naturalment, la il·lusió persisteix."

Com que el llibre m'agrada estava mol concentrat, però, tot i això, no vaig poder evitar que l'esmentat fragment em fes vindre al cap el nom d'un blog que visito sovint. Això vol dir que estic malalt de blogs? Sabeu de quin blog parlo? Necessito teràpia?

Cares del món (27)

La secció dels divendres, Cares del món, també dóna la benvinguda al 2008, tot i que sembla que amb una mica de pànic o amb cert esfereïment. Què creieu que li deu fer tanta por de l'any nou, pobreta? Espero que no li duri gaire l'ensurt i que l'any comenci a donar-nos bones notícies de seguida.

Felicitats petites (25): Reis amb màgia.

Dijous passat parlava de la felicitat petita de fer regals, de repartir il·lusió. Però si hi ha una data especialment senyalada al calendari per al món de la il·lusió, aquesta és el dia de Reis, malgrat l'avanç imparable que darrerament està tenint el seu competidor, el Pare Noel. I si en algun lloc és especialment entranyable aquesta festa, és al meu poble, a Cornudella de Montsant. En ser un poble petit, el contacte dels Reis i els seus patges amb els xiquets i xiquetes és molt més proper, i no n'hi ha cap que es quedi sense rebre el seu paquet, entregat en mà al balcó de casa seva, o de casa dels padrins (o de tots dos).

Tinc dibuixades a la retina les imatges d'aquells dies, quan jo era un xiquet del carrer Sant Isidre, i els Reis giraven la cantonada, precedits pel soroll dels tractors carregats de regals, i el so de l'escala en repenjar-se a la barana del balcó, i les severes advertències dels patges, sempre de veu molt greu, sempre en castellà llavors, perquè venien de molt lluny.

Després, de més gran, vaig tenir una felicitat encara més gran: la d'ajudar alguna vegada a ses majestats a repartir els regals, a donar petons a les galtes gelades dels xiquets que em miraven amb ulls desproporcionadament oberts, a rebre les cartes farcides d'il·lusió, amb cal·ligrafia irregular.

I és que els Reis d'Orient són màgics, i no sabem d'on treuen els regals. No com altres, que sí sabem d'on els treuen: dels pressupostos de l'Estat.

37è joc literari

Ja estem al 2008 i els jocs literaris continuen endavant.

Potser l'economia no és un camp gaire literari i, en principi, les pistes que us dono poden semblar poc atractives, però em sembla que el joc d'avui és fàcil i no tindreu gaire complicat endevinar el títol del llibre que amaguen les pistes i el nom del seu autor, de cor blaugrana, tot i que no és del Barça:

El capital mínim per a constituir-se és de 3.005,06 euros.

La responsabilitat dels socis se circumscriu exclusivament al capital aportat per cadascú.

Com sempre, cal que envieu les respostes a jesusimaite@gmail.com juntament amb el vostre nom i població. Aquest és el primer joc del mes de gener, i teniu fins el 5 de febrer per a enviar les vostres respostes i entrar al sorteig dels premis explicats al post anterior.

Premis jocs literaris de gener

Inicio el camí d'aquest bloc pel 2008 anunciant-vos quins seran els premis dels jocs literaris del mes de gener, que començaran demà mateix. El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener i entrar al sorteig és el 5 de febrer:

-Un exemplar del Diccionari de la Llengua Catalana, cedit per l’Institut d’Estudis Catalans.

-Dos lots de llibres cedits per Accent Editorial, formats per: Idees de combat, de Josep Maria Terricabras; La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabré; Ecce Homo, de Friedrich Nietzsche , i El nebot de Rameau, de Denis Diderot.

També us recordo que encara teniu com a límit el dia de demà per a participar als jocs literaris del mes de desembre i entrar al sorteig dels premis del mes de desembre.

Per als nouvinguts, us informo que cada dimecres proposo un joc literari diferent, i que entre tots els participants del mes sortejo premis diversos.

De nou no em puc estar d'agrair a tothom que participa, alguns de forma molt entusiasta i fidel, així com a tots els blocs que han col·laborat i a les entitats que ofereixen els seus productes o serveis com a premi.

Animeu-vos! Demà al matí ja tindreu a punt el 37è joc literari.

Ah! I encara podeu participar a la meva llumeneta prorrogada fins el sorteig del Niño i emportar-vos un exemplar dels meus Postres de músic. Més informació aquí.