Camino de pressa, atrafegat per motius de feina. Quan passo pel costat d'una escola sé sent un timbre. "Mira què bé, l'hora del pati", penso per a animar-me. Però no toquen per a sortir, sinó per a tornar a classe.
Article de Santi Borrell a La República, amb el títol Literatures de les Terres de l'Ebre, i en què cita Sebastià Juan Arbó, Rafael Haro, Tomàs Camacho, Joan Ramon Roig i a mi mateix.
Parla de dos dels meus llibres. Parla de L'espectacle de la vida, possiblement el meu llibre més estimat, un dietari copublicat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis, i del poemari Hi entra de puntetes la llum (Associació mar de Fora).
Gràcies a Santi per les paraules, i per mantenir viva l'amistat i el vincle entre les Terres de l'Ebre i el Penedès.
El passat cap de setmana l'Associació d'escriptors en llengua catalana (AELC) organitza un Encontre que té lloc a Tortosa, per la seva situació central als Països Catalans, com van comentar a la recepció que es va fer a l'Ajuntament.
Aquesta activitat té la funció de posar en contacte físic autors d'arreu dels territoris de llengua catalana, i aquest objectiu de posar en contacte la gent el compartim des de l'inici al diLLUMs d'arts al forn.
Potser per aquest motiu, ja fa mesos que els organitzadors de l'AELC demanen a Ricardo Gascón la col·laboració per a organitzar diversos actes, especialment un dels sopars, al nostre Forn de la Canonja, a l'estil dels diLLUMs d'arts al forn, en un dissabte intens que comença a les 9.30 amb les rutes literàries de Gerard Vergés que ens repartim Txell Aixarch, Andreu Subirats, Ricardo Gascon i jo mateix, i la taula rodona que modero a les 11.30 amb el lema L'Ebre com a territori literari i lingüístic.
Ens satisfà aquesta mirada, i de seguida acceptem. La idea inicial és compartir aquest sopar amb els participants habituals de cada mes, però l'èxit d'inscripció a l'Encontre, i les dimensions no infinites del local, ho fan inviable.
Però, d'alguna forma difícil d'explicar, l'esperit anàrquic i lúdic dels diLLUMs sura el passat 25 de novembre, de bracet de la capacitat organitzativa de l'AELC, durant tot el sopar, a peu dret, mentre els cambrers escampen safates de menjar entre núvols d'escriptors que ocupen sorollosament el local. Pregunto a una cambrera si serviran algun plat que contingui baldana (acostuma a estar present als sopars dels diLLUMs). Em confirma que sí, i li demano que m'avisi quan surti. Tot i la feinada que té, pensa d'avisar-me, tot just quan falten segons perquè jo intervingui en una de les ocasions, que aprofito per a agrair la forma d''acollir-nos al Forn de la Canonja, i convido els assistents que coneguin un dels patrimonis gastronòmics tortosins. Minuts més tard, la cambrera em dirà, quan passi al meu costat, mentre noto una mirada d'agraïment que em fa feliç: "molt bé, això de la baldana".
El sopar és també, o sobretot, un homenatge a Zoraida Burgos i Jesús Massip (al matí s'havien organitzat rutes literàries de Gerard Vergés). Molts dels assistents reciten textos (alguns familiars de Massip), atenent l'ordre estricte amb què els apunta Anna Pantinat a la seva llibreta (de forma voluntària, o sota pressió). Jo recito un text de Massip, un altre de Zoraida, i un fragment de l'editorial del primer exemplar de la revista Geminis. També poden tastar l'exposició Mirades femenines inspirada en Zoraida, i s'acaba la vetllada amb el cremat d'Agustí Forner.
Esperem que s'emportin una bona impressió de l'estada a Tortosa, i dels nostres sopars, i els convidem que tornin (no tots alhora) a recordar aquest nit, a aprofundir la nostra encetada amistat i els somriures, que defineixen els diLLUMs.
Més imatges a l'àlbum dels diLLUMs
Crònica a la web de l'AELC
Fotos de Carme Esteve / AELC
A continuació, fotos de Carme Esteve / AELC
.jpeg)
El passat cap de setmana l'AELC ha organitzat un Encontre d'escriptors en llengua catalana a Tortosa.
Ahir ja vaig parlar de la ruta literària Gerard Vergés, que començava a les 9.30 hores.
Durant la ruta vaig estar pendent del rellotge, perquè a les 11.30 era l'encarregat de moderar una taula rodona amb el lema "L'Ebre com a territori literari i lingüístic", amb Cinta Arasa, Joan Todó, Baltasar Casanova i Sílvia Mayans, coordinada des de l'AELC per Mireia Sopena.
Força setmanes abans, Mireia ens ha anat enviat correus per coordinar l'acció, però la vaig informar de seguida que la coordinació seria fàcil, perquè conec perfectament de fa molts anys tots els membres de la taula, hem col·laborat moltes vegades, i l'entesa seria fàcil.
Com a anècdota, l'única taula rodona que veig abans de l'acte, en sentit literal, és la tauleta on trobo Joan Todó, al bar de davant l'antic Escorxador. Amb alguns escriptors assistents a l'Encontre, crec que Vicenç Llorca i Teresa Saborit, debato si això de les taules rodones és una metàfora o una metonímia.
De fet, de taula rodona no n'hi ha, ni taula de cap manera, i l'escenografia es limita a cinc cadires i dos micròfons, i per una part ja em va bé, perquè les taules físiques són com una mena de barrera entre qui parla i el públic, i un del sobjectius de la taula rodona és que participi la màxima gent possible. Per una altra part, la inexistència de taula fa que Cinta, Joan, Baltasar i Sílvia tinguin dificultats per sostenir els llibres que els he demanat que portin, i uns fulls que els donat amb un objectiu concret.
Després d'una breu introducció d'agraïment a l'AELC per haver escollit Tortosa per a aquest Encontre, expresso una idea que m'agrada que s'emportin d'aquesta visita: la pinya, amistat, estima i col·laboració que hem creat els escriptors de les Terres de l'Ebre, en múltiples escenaris, que ens ha portat a formar una mena de família.
I començo de seguida el debat, que modero dempeus, perquè crec que això contribueix a donar-li moviment i perquè estic neguitós. L'he planificat a base d'afirmacions o sentències al voltant del tema de la taula rodona, a les quals els quatre membres han de valorar el seu grau d'acord amb una puntuació del 0 al 10. Aquest era un element sorpresa, i havien de mantenir els folis amagats a la falda, i crec que aconsegueix el seu objectiu, a jutjar pels somriures que s'escampen a la sala. Amb aquesta valoració, els obligo a mullar-se de forma molt concreta, i crea cert caos, perquè sovint els fulls els cauen, i de vegades interpreten alguna afirmació (feta amb mala idea per part meva perquè inclou negacions) i valoren amb un 0 quan volien valorar amb un 10. Tot plegat fa que l'ambient sigui distès, provoca rialles, sense deixar d'entrar en profunditat en les qüestions que proposo, perquè després han de justificar la seva valoració.
Per exemple, afirmacions com que a la resta de Països Catalans no ens coneixen prou, o que xalar no és ben bé sinònim de gaudir.
També demano al públic que manifesti el seu acord o desacord a mà alçada, i convidem que facin preguntes, que expressin la seva opinió.
Passa força de pressa l'hora i mitja que teníem destinada, quan algunes persones encara volien intervenir . Però no passa res, millor acabar així, quan tot seguit anem a dinar junts a un restaurant, i segur que els debats continuen amb els companys de taula, rectangular en aquest cas, i física, i plena de bon menjar d'aquesta terra central dels Països Catalans.
Crònica a la web de l'AELC
Fotos de Carme Esteve / AELC
A continuació, fotos de Carme Esteve / AELC
.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
El passat cap de setmana l'AELC ha organitzat un Encontre d'escriptors en llengua catalana a Tortosa.
Ja fa mesos em van proposar col·laborar-hi en una taula rodona per al dissabte 25 de novembre, dia que començava les activitats amb la Ruta literària Gerard Vergés que ja funciona des de fa anys, conduïda per Txell Aixarch.
Vist l'èxit de subscripció, des de l'AELC em diuen que seria convenient dividir la ruta. M'ofereixo de seguida, perquè coses m'agraden més que recitar Gerard Vergés. L'amic Ricardo Gascón en conduirà una tercera, i l'escriptor Andreu Subirats, una quarta.
Iniciem la ruta al carrer de la Rosa, lloc de naixement de Gerard Vergés. Per qüestió de temps, en fem una versió més reduïda de la ruta, i modifiquem els itineraris per no coincidir, i cadascú dels quatre la fem una mica nostra, segons la nostra visió personal de Vergés. Cada grup ens distingim amb pins de colors, i al meu li toca el blau. Entre els escriptors i escriptores que em segueixen, alguns bons amics de lletres.
Decideixo començar la ruta pel carrer Doctor Ferran, amb la vista al darrere d'un polèmic monument, on llegeixo el poema que Vergés dedicà al dictador que el feu aixecar.
Baixo vora el riu, perquè l'Ebre és escenari obligatori d'una ruta Vergés, però sense entretenir-nos massa, perquè el grup pateix un element característic de Tortosa: el vent.
Mentre caminem, al llarg de tota la ruta, jugo a ser guia turístic i els parlo d'història, de patrimoni, de costums, del caràcter de Tortosa. Sovint em fan preguntes.
Passo pel Pont Roig de l'antic ferrocarril, entrem a al parc municipal, a l'espai Gerard Vergés on cada any fem un recital, per l'Ajuntament (on m'emociono en llegir un fragment ambientat en la Guerra Incivil), per la plaça de l'Àngel, davant del Siboni, al carrer de la Rosa, a la plaça de la Cinta, als Reials Col·legis i acabem a la plaça de l'Absis.
Alguna vegada coincidim amb els altres grups, quan arriben o quan marxem d'un dels espais, i és com joc de complicitats que ens diverteix.
Crec que hem sapigut transmetre el talent de Vergés, el seu humanisme, com navega amb naturalitat i aparent senzillesa del més diví i excels, al més quotidià i mundà, de Mahler i Giotto, a les llimoneres i els canalons.
A banda de la felicitat que em regala compartir la lectura de Gerard Vergés, acabem la jornada amb una missió important; incidir en al necessitat de publicar més edicions de la seva obra poètica completa, que ja està esgotada. Gerard Vergés ha d'estar present a totes les llibreries sempre, aquest és le nostre objectiu, això és el que mereix.
Crònica a la web de l'AELC
Àlbul de fotos de Carme Esteve / AELC
A continuació, fotos de Carme Esteve / AELC
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Desvan,. Visiteu-lo si voleu ser competitius, però no us hi esteu gaire.
.jpg)
El passat 21 de novembre, a la Biblioteca de Tortosa, participo a la presentació de Rodari 2.0, de Jordi Folk.
És molt més que un llibre. Per una part és una mena d'homenatge que Jordi Folk fa de Gianni Rodari, de la millor forma possible; fent jugar de nou amb la creativitat i amb les paraules que s'uneixen per atzar per a fer-les créixer, a partir de renovar la Gramàtica de la fantasia, de l'autor italià.
L'acte va adreçat a tothom que vulgui tenir la ment oberta i juganera, i especialment al col·lectiu docent, per tal de donar-los armes per a les guerres de cada dia, les guerres on li agradava combatre a Rodari, amb canons fosos per fer campanes, o amb castells de gelat.
Fa temps que tenia ganes de fer alguna activitat amb el Jordi, per la nostra passió comuna per Rodari, i perquè un ja té prou experiència per saber amb qui podrà xalar.
I la tarda (abans hem gravat un programa de Tens un racó dalt del món a Canal 21 Ebre) compleix les expectatives.
Només arribar a la Biblioteca i durant tot l'acte, Jordi mostra el seu caràcter dinàmic, mogut, creatiu, rialler, no para quiet ni un segon, fent-se fotos amb Irene, la directora, amb gent del públic, gesticulant. Repartim joc en forma de pilotes amb paraules perquè brollin històries, aplicant una de les estratègies de Rodari més conegudes: el binomi fantàstic
Jordi i jo xalem força, i crec que l'esperit s'encomana, perquè crear és divertit, o ser divertit fomenta la creació.
El vertigen del trapezista, publicat per Cossetània Edicions el 2008, no deixa de sorprendre'm. Ara m'adono que a la secció Contes per a adults assenyats, de programa Geografia humana de Catalunya Ràdio, val llegir els relats:
Pausa, el 23/11/2008
Buscant, el 2/11/2008
Un regal inesperat, el 29/06/2008
Espantant gavines, l'1/06/2008
Iñaki Rubio visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, directament des d'Andorra, per a parlar del seu llibre, a mig camí de la crònica i la novel·la, Pau de Gósol, en què recorda l'estada de Picasso al poble del Pirineu, i de com va influir a la seva obra. També esmentarà el seu llibre anterior Morts, qui us ha mort?
Podeu escoltar un fragment en aquest enllaç.
Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana el llibre L’expedició dels poetes als Alfacs, d’Àngel Pascual Peña.
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 21 de novembre a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
Dissabte al matí. Torno de Salou amb mon fill de jugar un partit de futbol de la lliga de cadet, a un complex esportiu amb una dotzena de camps. Mentre recupera forces, a la terrassa del bar, situat a força altura sobre la catifa de camps, veiem l’espectacle d’un campionat que es juga amb multitud d’equips de tots els colors. Una gentada que contrasta amb l’habitual tranquil·litat tortosina. Quan sortim en cotxe, li explico que sempre, des de ben petit, m’ha desagradat aquest paisatge entregat al turisme, farcit d’urbanitzacions, carreteres, càmpings, platges, restaurants, etc, sovint amb noms de referències tropicals que no sé què pinten a un poble mediterrani.
Quan arribem a Tortosa, respiro calma. Aparco i passo pel mercat a comprar pa, al forn habitual. Mentre me’l serveixen, coincideixo amb l’escriptor Sito Subirats. Parlem de la ruta literària Gerard Vergés on participarem dissabte vinent i, de sobte, el meu cervell recorda que un músic de la ciutat busca text per a una composició molt especial, i penso que Sito és la persona idònia. Li proposo i, bingo!; us posaré en contacte, li dic mentre em despedeixo.
M’encanta arribar a casa. Per cert, a Salou hem guanyat, i això sempre ajuda a veure-ho tot millor, un matí de novembre ple de sol.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Bani, un paradís si us voleu inventar històries.
Per on jo camino, fa milions d’anys i uns quants metres
avall, sota capes de sediments, potser hi caminava un dinosaure. Això impressiona.
Penso si d’aquí milions d’anys algun altre ésser caminarà per damunt de les
meves petjades. No sé si treuran conclusions sobre mi, si m’imaginaran. Segur
que no amb la mateixa èpica amb què jo penso en els dinosaures. Faran
pel·lícules sobre mi, i dibuixos animats, i samarretes? Ho dubto. Què en
quedarà de mi? Potser, amb sort, part de l’esquelet fossilitzat; i ni rastre de
les meves incerteses i il·lusions, ningú recordarà els meus nanocontes. Potser
resti un tros de mandíbula, desada dins d’una vitrina, i sabran que era mascle,
que menjava carn, i que em van implantar una dent –no imaginaran la factura de
l’odontòleg.
Aquest serà el meu llegat: un avís a espècies futures que
l’extinció no és un fantasma; un anunci ineficaç, segurament.
El llibre va obtenir el Premi Teodor Llorente de Novel·la de La Pobla de Vallbona.
Converses sobre els diversos temes que tracta el llibre, fent esforços per a evitar esmentar particularitats importants i originals en la trama de la novel·la. Costa mossegar-se la llengua en determinats llibres, però trobo que és un pecat impedir que els lectors gaudeixin de la sensació de descobrir les diverses sorpreses i emocions que s'amaguen entre les pàgines.
Com intento fer a cada acte, proposo un joc de parelles, molt adient amb els jocs eròtics de la protagonista del llibre.
Properament conversaré amb Agustí al plató de Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.
Apareix un nou fragment meu a la pàgina Rodamots, com a mostra d'una de les paraules o frases fetes de què parlen cada dia.
Aquest cop es tracta de l'expressió "dempeus" que apareix al llibre L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis).
A les postdates de Catalunya Ràdio em trobo un dels meus falsos proverbis, to ti no estar publicats encara.
7 de novembre de 2023. Torno a Santa Bàrbara, una de les moltes biblioteques amb què tinc nexes. L’any 2009 vaig apadrinar el seu club de lectura, llavors conduït per Daniel Gil, que va iniciar les seves sessions comentant El vertigen del trapezista. Hi vaig tornar el 2014 per a comentar El noi del costat del padrí, ja de la mà de Carme Sardonis. Enguany em proposen participar d’un altra activitat, Tertúlies d’autor, en què un cop al mes volen mantenir una conversa, no sobre un llibre en concret, sinó sobre els nostres interessos i motivacions, sobre la forma en què escrivim i per què, per tal de conèixer-nos millor, de forma més propera. I així ens passen volant les dues hores que dura l’activitat, amb anècdotes, records, sorpreses, històries reals i inventades... La conversa és agradable, i les reflexions que t’obliguen a fer, no tan sols serveixen perquè et coneguin millor, sinó per a intentar entendre’t a tu mateix, si això és possible.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Ten, per a intentar aprendre la llengua dels moixons.
Properament a Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, i presentació a La 2 de Viladrich de Tortosa
La seva rebel·lió contra els rellotges fou massa subtil, i ...
Podeu veure respostes a facebook
Si em seguiu sabreu que el meu gèner preferit són els relats breus, tot i que també escric poesia i alguna novel·la. Però el gènere que més em ve de gust escriure els darrers anys és el dietari; explicar les petites vivències de cada dia, i practicar l'hàbit de trobar-hi notius de reflexió o emocions.
Els vaig començar a escriure sense voler, per a alimentar el blog, fins que el 2012 vaig decidir recollir-los al llibre Molles per no perdre'm, gràcies a Jaume Llambrich i la seva Editorial Petròpolis. Com gran part dels apunts d'aquell dietari els considero intemporals, em vaig limitar a numerar-los de l'1 al 213.
El dietari tingué continuïtat, en el mateix format, el 2014, amb Per no perdre'm les molles, manteniment la numeració, del 214 al 525.
L'any 2021 es va sumar al projecte dietarista Eduard Boada i la seva Ganzell Edicions, que a duo amb Jaume Llambrich i Petròpolis, van editar la tercera part del meu dietari, amb els dos anteriors inclosos i revisats, amb numeració del 526 al 844.
Per a amants de les estadístiques i les dades, us comunico que la quarta part del dietari ja ha arribat a l'apunt número 1.000.
El proper 10 de novembre, participaré a la presentació d'Els subtítols del desig, d'Agustí Clua, a la 2 de Viladrich de Tortosa.
El llibre va obtenir el Premi Teodor Llorente de Novel·la de La Pobla de Vallbona.
Us deixo un tast de la lectura:
Màrius Serra visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu llibre La dona més pintada, en què novel·la la vida del pintor Maties Palau Ferré.
Podeu escoltar un fragment en aquest enllaç.
Montse Cateura i Enric Franch de L’AteneuCalero de L’Ametlla de Mar recomanen el llibre El colibrí, de Sandro Veronesi.
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 7 de novembre a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
Dos cotxes aturats vora un carrer a Tortosa, amb clars indicis d’haver patit algun accident, sense gaire importància. Un i altre conductor estan asseguts sobre els vehicles, parlant per mòbil, amb certa tranquil·litat, potser avisant suport mecànic. Quan passo pel costat de la finestreta del seient del darrere d’un dels dos, treu el cap un xiquet molt petit que, rialler i simpàtic, em saluda amb la mà i em diu hola. Sembla que s’ho estigui passant bé; aquest incident li deurà amargar la tarda a son pare, però ell ho viu com una aventura excitant que mai oblidarà. Els drames humans són d’allò més relatiu.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Fado, per a aprendre a viure les catàstrofes amb estil.
Compra setmanal al supermercat. Cent vint-i-set euros amb disset cèntims. Els pago en metàl·lic, amb l’import exacte, acabant de triar les últimes monedes al palmell de la mà. Em veig de petit, al costat de ma mare, quan l’acompanyava a comprar al poble, o després, esperant la meva tanda per ser atès en una botiga, mentre algú de més edat feia el mateix gest. En un món de targetes de plàstic, i mètodes més moderns de pagaments, repetir aquest gest potser em fa semblar gran –no sé si respectable. Tant me fa, dec estar arribant a una edat en què comencen a deixar-me d’importar les opinions alienes. Ho visc com un petit èxit quotidià, com una victòria del món analític, davant del digital.
L'escriptora Montserrat Morera Escarré comenta el meu poemari Hi entra de puntetes la llum al seu blog Temps de metàfora.
