Ploure

Sobre fer exercici, fer trampes i fer truites

 

Habitual caminada per la vora del riu i el passeig de Ribera. Es tracta d’un hàbit que faig amb regularitat o, més ben dit, amb irregularitat, perquè fàcilment trobo excuses, tot i ser una activitat que m’agrada, que m’oxigena el cor i el cervell, i que sovint torno a casa amb alguna inspiració per a escriure. Avui hi afegeixo la motivació d’una anàlitica peròdica, amb l’enèsima recomanació mèdica de fer exercici. Caminar, no córrer, avançar a bon ritme sense que m’impedeixi aixecar el cap i mirar tot el que passa, i no passa, al voltant.

Davant veig un grup de cinc dones, d’uns setanta anys, amb clara actitud de fer exercici també. Les avanço fàcilment, porten un ritme més lent, i aquí l’esport no té ànim competitiu. Quan estic a la seva alçada escolto que parlen de diversos tipus de truites, i debaten com les fa cadascuna. L’ajuntament podria plantejar-se una normativa que prohibeixi parlar de menjar als carrers on es va a fer exercici, sobretot a determinades hores, però em sembla que cap partit ho portava al programa aquesta campanya electoral.

Més tard torno a veure les dones, uns trenta metres abans d’arribar al final del passeig, que normalment es pren com a referència per a assolir la distància i l’exercici proposats. Una d’elles, la que va al davant, s’atura i fa un gest amb el braç, com volent dir “ja està bé, no?” I totes giren cua i emprenen el camí de tornada. Suposo que a la seva edat es poden permetre fer una petita trampa, o simplement s’acosta l’hora de preparar el sopar. Truites, potser?

Això de la creativitat és fascinant

 

Això de la creativitat és fascinant. Amb els anys creus començar a entendre com funciona, però sempre et sorprèn i la màgia apareix per on no esperaves, o fuig. I és que de vegades evoco una imatge, amb la intenció d’escriure un nanoconte, però les paraules que escric em diuen que no, que el personatge o la història requereix més línies, i d’altres vegades és a l’inrevés, i voldria escriure un relat de certes dimensions, i a la segona línia m’adono que ja s’ha acabat. El joc té algunes normes, però te n’inventes sobre la marxa.

Clàudia Pallisé visita Tens un racó dalt del món

Clàudia Pallisé visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu primer llibre Aquest cos meu i nostre, novel·la guanyadora del XXXIV Premi de Narrativa Vila d'Ascó.

L'autora recomana com a llibres que li han servit d'inspiració Els dics, d'Irene Solà, El senyal de la pèrdua, de Maria-Mercè Marçal, i  Res no s'oposa a la nit, de Delphine de Vigan.

També recomanarem el llibre Murs d'aigua, de Marta Tena.

 Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres Dinar al carrer de la Magrana, 10, de Felicita Sala, i El libro de los saludos, d’Arianna Squilloni i Olga Capdevila.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Marta Cid Carim.

El programa es podrà veure en directe el 6 de juny a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

A la Fira del Llibre Ebrenc, amb Hi entra de puntetes la llum

El passat cap de setmana, un cop més, a la Fira del llibre ebrenc de Móra d'Ebre; una cita que no em perdo des del primer any.

Aquest cop, amb el meu nou llibre, el  poemari Hi entra de puntetes la llum (Mar de fora, 2022), a la primera ronda de presentacions, conduïda per Laura Cruz, de la Cadena Ser. Les presentacions intenten ser dinàmiques, en format entrevista, i jo parlo de la barreja de joc, emocions i reflexions que és el llibre, amb el fil conductor de la casa i el cos com a punt de partida. Comparteixo la tarima amb Jeroni Castell, que presenta La cuina de sempre per a la gent d'avui, i Àlvar Arasa, Origen del riu Ebre. Per un moment penso que pot ser l'inici d'un acudit: un poeta, un cuiner i un geòleg van a Móra... La Fira, entre altres coses, o sobretot, és això, un punt de trobada, i encadeno petites tertúlies amb autors amics, periodistes, llibreters, difusors culturals i, segurament, el més important de tot, lectors. M'entendreix una parella, de la meva edat més o menys, que em demana que els dediqui un exemplar, i afegeixen: "Li faré dentetes a ma mare, que no es perd cap dels seus programes de llibres". És molt agraït comprovar que aquesta feina solitària d'escriure té ressò, i que arriba cada cop més sovint, com a fruit de molts anys del tossut intent de "viure del cuento."

Gràcies, com sempre, a Marta Escolà per les fotos.

Canal 21 Ebre es fa ressò d'aquesta primera jornada de la Fira:

Viatges inaudits: Alfa

      Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Alfa, on va tenir lloc la primera conversa interior entre un ésser humà i l'Arbre.

Rellegint Camí de sirga, de Jesús Moncada

 El plaer de rellegir qualsevol fragment de Camí de sirga, de Jesús Moncada, en aquest exemplar tant fet servir, des del 89

Llegint El concurs i altres contes, de Roc Salvadó Poy

A la Fira del llibre ebrenc

Demà, a la Fira del llibre ebrenc de Móra d'Ebre; una cit que no em perdon des del primer any.

A les 6 de la tarda, presentaré el meu poemari Hi entra de puntetes la llum.

Imparable

 

Imparable, cadascun dels segons, cau al seu lloc previst.

Inspirat en una fotografia d'Andrés Fonollà

Acabeu la frase

 Compra petites dosis de felicitat en un mercat de segona mà, i li pregunta al venedor...

(podeu llegir les propostes de finals fetes a facebook)

 La boira espessa fa que l’aeroport s’aturi. Trenta vols sortiran amb retard, però...

(Podeu llegir els finals proposats a facebook)

A l'Escola Doctor Alberich i Casas

 

26 de maig de  2023. Genial matí a l'Escola Doctor Alberichi Casas de Reus, dins del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. És la segona vegada que visito aquesta escola, i això deu voler dir que van estar satisfets de la meva anterior visita.

Anar a Reus sempre és una mica com tornar a casa, a la ciutat on vaig néixer,  i amb qui la gent de Cornudella hi tenim estrets vincles. M’he agafat un dia de vacances, per tant surto sense pressa i amb prou temps per a anar relaxat durant el viatge en cotxe, perquè la unió de dos ciutats com Tortosa i Reus amb transport públic és d’una complexitat que fa que ni tan sols es plantegi.  Com sempre a totes les escoles, em reben amb un gran somriure i mostres d’agraïment, aquest cop de la mà de maria Josep Adell, que és la professora que ha coordinat l’activitat. Faig dues xerrades, a alumnat de 4t i 5è de Primària, que han llegit una selecció dels meus contes que crec més aptes per a la seva edat. Els xiquets i xiquetes m’esperen asseguts en un semicercle tan estret, que alguns s’han de moure per a deixar-me passar al centre, on hi ha una cadira especial, una tauleta,  una ampolleta d’aigua. Ja des de la distància, quan he travessat la porta, em miren amb expectativa, i fins i tot il·lusió, diria; se’ls veu excitats, engrescats de comprovar que la persona que ha escrits els contes que han llegit és de carn i ossos. Comentem les contes, tenen preguntes preparades per a fer-me, sobre el com i el quan i el per què escric.  Jo intento mostrar-me proper, faig servir els verbs jugar, i xalar, parlo de les paraules, de les emocions, de personatges humils i senzills, mentre professorat i alumnat, en canvi, em fan sentir especial. Els proposo algun joc senzill per a despertar la creativitat, per a trencar aquell pànic antic del full en blanc, i que comenci a despertar-se la imaginació a partir de paraules senzilles i contretes, extretes a l’atzar. La màgia del binomi fantàstic que he vist tantes vegades. Escollir una paraula, com ara cirera, i que tots restin muts, sense saber ben bé què dir, fins que extreus una segona paraula, com forçut, i s’aixequen empeses per ressort desenes de mans amb idees que els han sorgit.

Acabo encaixant mans amb xiquetes i xiquets, que se m’abalancen damunt, i algun m'abraça tendrament i jo que m'emociono.

Escoles i instituts, si us plau , feu servir el programa Autors a les aules de la ILC.

Viatges inaudits: Juna

      Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Juna: un paradís, si t'agrada pintar amb les mans.

Clash by night (1952)

A la secció De pel·lícula, uns fragments de Clash by night (1952), Xocs de nit, o Encuentros en la noche. Però en podrien ser molts més, perquè el guió és per a sucar-hi pa, deixant de banda, i posant en context que, com a la majoria de pel·lícules de l'època, sempre que hi havia conflictes entre parelles algun personatge anima el marit a fer servir la força, en general, o el fuet, en concret; una xacra que encara patim:

Què vols, la història de la meva vida? Te la diré en quatre paraules: grans idees, petits resultats.

---

No saps res sobre mi. Quina classe d'animal soc? Tinc ullals, rondinejo, de quina jungla he sortit? La gent té coses estranyes que floten per dins. Mai t'has preguntat què són?

---

-Què penses de mi realment?

-M'impressiones com un home que necessita roba nova, i una nova aventura, i no sap quina escollir.

---

A mi no m'enganyes, nena, conec l'ampolla per la seva etiqueta.

Dietari d'abans de presentar Amb els ulls de l'Àngel

 

Vint-i-tres de maig de 2023. Avui participo a la presentació del llibre Amb els ulls de l’àngel, d’Àngel Martí (Linx Edicions). Ell el defineix com un dietari irònic, i com soc amant d’aquest gènere, li vaig proposar el següent repte: escriure cadascú un fragment dels nostres dietaris, fins al moment de trobar-nos a la Biblioteca, i llegir-lo allí abans de la presentació, i també proposar la gent que assisteixi a fer el mateix. Així, doncs, surto de casa amb aquesta idea, pensant amb el dietari de l’Àngel, ple de la seva sensibilitat i d’un escepticisme sobre com funciona el món i cap on ens estem dirigint. Curiosament, a la porta de casa, em trobo uns polítics en plena campanya electoral, somrients, positius, decidits i amb confiança en el futur, sobretot si el futur el governen ells. A molts polítics locals els conec, i a alguns els tinc fins i tot estima, indistintament del seu color, i intento mirar-me’ls amb els ulls d’un àngel.

Falta una hora per a la presentació del llibre. Camino a poc poc pels carrers del nucli antic, en direcció a la Biblioteca, amb la parabòlica posada per a captar qualsevol cosa que em cridi l’atenció al meu voltant. Em pregunto si l’Àngel també deu estar per aquests carrers, observant la vida.

Un quart de set, i ja estic al costat de la Biblioteca. Estic ansiós, i truco l’Àngel per a veure per on està. M’explica que ja està pujant (de L’Ametlla de Mar). Pujant o baixant?, li pregunto. Segons com es miri, riu. Cert, l’actitud ho és tot. Penjo i miro la foto que té posada al perfil del seu telèfon, i em fixo que està força jove, el bandido. El pas del temps és un dels grans temes de la literatura, però es veu que aquesta fugacitat  pot aturar-se per a les fotos que els escriptors pengem a les xarxes.           

Hi entra de puntetes la llum, vist per Maria José Piorno

Què dir davant del comentari que Maria José Piorno, una persona amb al seva sensibilitat per a mirar, fa del meu llibre Hi entra de puntetes la llum? Què dir després dels dubtes, d'escriure, reescriure, remoure, digerir, esborrar, i tornar a escriure els versos que el formen? 

Gràcies!!

Hi entra de puntetes la llum

 

Josep Messegué visita Tens un racó dalt del món

Josep Messegué visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu llibre Labors d'una baixa, un recull de relats irònic i sarcàstic al voltant de termes relacionats amb el món laboral. També recordarem el seu llibre de 2006, Els nostres pobles.  

Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres La nena dels ulls atrafegats, d’André Carrilho, i En un segon, de Soledad Romero Mariño i Carolina Monterrubio.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Cinta Llatje.

El programa es podrà veure en directe el 23 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Amb els ulls de l'àngel, a Tortosa

El proper 23 de maig, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa, participaré a la presentació del dietari irònic Amb els ulls de l’àngel, d'Àngel Martí. 

Ja el vaig comentar fa unes setmanes al blog, amb la lectura d'un fragment d'aquest llibre que porta el nom del seu blog.

Parlarem del llibre i dels plaers i beneficis que aporta escriure  i llegir dietaris, i ho farem d’una forma pràctica a la qual us convidem a participar. Àngeli jo farem un repte consistent en escriure un fragment de dietari del mateix dia de la presentació, en què explicarem el que veurem i sentirem durant el petit viatge que ens portarà a trobar-nos a la Biblioteca, on ho llegirem. 

Us convidem a participar en aquesta mena de repte o de joc, i que escriviu o que es fixeu en les petites vivències d’aquell dia, com més a prop de l’hora de la presentació millor, i si us de ve gust les podeu compartir. 

Animeu-vos! Com diu el títol d'un llibre meu, el dietari és una forma de gaudir de l’espectacle de la vida.

Viatges inaudits: Acan

     Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Acan: és una disbauxa, o l’última esperança que ens queda; ho haureu de descobrir.

Divendres fotogràfics; una mirada literària

Des de fa tres temporades, Rafael Ricote condueix els Divendres fotogràfics, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. És una de les moltes activitats de voluntariat que realitza, sobretot al voltant del món de la fotografia, empès pel seu caràcter generós i dinàmic, i les seves ganes de gaudir de les relacions socials.

Cada mes convida una persona perquè mostri les seves fotografies als Divendres fotogràfics. És una activitat d'èxit; només cal assistir a alguna sessió i veure la sala plena, amb un públic fidel, que comenten alguna cosa relacionada amb la tècnica, l'estil, i les motivacions de cadascú, però, sobretot, amb ganes d'intercanviar idees, de compartir emocions i amistat.

La fotografia no és el meu camp, però sempre m'ha interessat, i m'estimula inspirar-me per a escriure en fotografies pròpies i d'altra gent. No tinc una bona càmera, ni tinc els coneixements bàsics, peri vam creure interessant, o almenys diferent, aportar la visió d'un escriptor als Divendres fotogràfics. 

La meva mirada fotogràfica va de la mà de la mirada literària, a la recerca dels petits gestos quotidians que ens envolten, d'imatges que suggereixin històries i emocions. Molts fragments del meu dietari són descripcions de moments que observo, que podrien reflectir-se en una fotografia. Com el títol d'un dels meus llibres, són L'espectacle de la vida.

A l'hora d'escollir les fotografies que mostraré, les agrupo en diversos temes: una mirada interior, adreçada a moments familiars i espais casolans; una mirada exterior, on capturo sovint gent amb actitud que em desperta alguna emoció o reflexió; coses que trobo, on mostro els petits objectes que descobreixo al carrer, sovint perduts o abandonats; i finalment, uns quants exemples de fotografies acompanyades de breus textos que m'inspiren.

Crec que l'experiència ha estat enriquidora per ambdues parts; jo aprenc molt de la mirada dels fotògrafs, perquè totes les disciplines artístiques estan connectades i es fan créixer mútuament, i espero haver-los aportat alguna forma de mirar diferent.

Us deixo alguna de les fotografies que vaig compartir.

Gestes innecessàries

 Anna Maria Ulldemolins segueix recitant textos meus a Alcanar Ràdio. Moltes gràcies! 

El passat 10 de maig, les meves Gestes innecessàries 

Tolerar la tolerància?

 

Hi ha un concepte que té bona premsa i es posa sovint com a exemple d'actitud envers els altres, però que a mi no m’acaba de fer el pes: la tolerància. Evidentment, la prefereixo a la marginació o a la prohibició, per a posar dos exemples, però em fa una mena d’olor que no em convenç, com un aire de superioritat, com de dir amb condescendència “et perdono”, o de posar distància entre nosaltres i “ells”.

Potser algú dirà que li busco tres peus al gat, que arrenco el rave per les fulles (que abuso de les frases fetes), però amant com soc de les paraules, de vegades m’agrada anar al fons del seu significat i, per a sortir de dubtes, acudeixo a l’amic diccionari.

Al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans trobo el següents significats:

“Acció de tolerar. Disposició a respectar les conviccions d'altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.”

Sobre la primera accepció, cerco el verb tolerar que descriu com “suportar en els altres (alguna cosa que desaprovem)”, i que confirma la meva mala sensació. “Suportar” no és una base massa sòlida per a construir una convivència; no em ve de gust tenir al costat algú que em suporta, que em desaprova, per molt que em toleri. Crec que aquesta relació no duraria gaire, o que acabarà com la comèdia de Falset.

La segona accepció, en canvi, ja parla de respectar els altres, que em sona millor que suportar, i que pot ser l’inici d’una bona amistat.

Sigui com sigui, el diccionari confirma la meva sensació inicial que la tolerància es troba a cavall d’una línia fràgil que, segons si carregues més un peu o l’altre, pot fer difícil o inexistent la convivència.

Potser es tracta que ens tolerem menys, i que ens coneguem més. I que no oblidem el nostre amic, el diccionari.

(També podeu llegir aquesta i altres reflexions a La Marfanta)

El temps no perdona

El temps no perdona, diuen; però... qui li ha demanat perdó?

Avui fa quaranta anys el meu primer poema

Avui fa quaranta anys el meu primer poema. Quasi em veig a mi mateix, abocat damunt de la llibreta, carregat de somnis, d'il·lusions, pensant que em trobava a les portes d'una nova etapa vital. 

Lector empedreït des de sempre, mai havia se m'havia passat pel cap això d'escriure, però aquell noi de 18 anys, que estudiava primer de Magisteri, amb el ressò de les cançons, idees i amistats que compartia a la sala d'estar de la Normal i a la residència Sant Jordi, començava a pensar que potser tenia alguna possibilitat de, com a mínim, intentar-ho. I aquí segueixo.

Aquesta és la imatge d'aquelles primeres paraules, que mostro amb cert pudor, tal qual, amb els seus dubtes i rectificacions. Durant els cinc o sis anys següents vindrien més d'un centenar de poemes, amb amors i denúncies socials, arrauxats tots dos, de discreta qualitat, que deso amb tendresa amagats en un parell de llibretes. Després, uns anys de silenci fins que vaig emprendre el meu camí dels contes breus, on, penso, la poesia hi és present d'alguna manera.

Des de que vaig escriure l'últim poema d'aquella etapa, vaig tardar quasi vint anys a tornar-me a trobar amb els versos, recollits A la barana dels teus dits. I fa pocs mesos, es va publicar el tercer poemari, Hi entra de puntetes la llum. Perquè la poesia, quan arriba, és per a quedar-se.

La primera paraula d'aquell primer poema fou "Ara", i l'ara continua quaranta anys després, com una condemna sense treva ni perdó, sense remei ni indult.

Divendres fotogàfics; una mirada literària

El proper divendres faré una activitat especial i diferent: participaré als Divendres fotogràfics que Rafael Ricote organitza cada mes a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.

Aquest divendres em sentiré una mica un usurpador, perquè la fotografia no és el meu àmbit, i no em considero fotògraf, ni bo, ni mediocre, ni de cap tipus, simplement algú que li agrada fer fotografies i té anotat aprendre'n algun dia una mica en un llista molt llarga de coses pendents.

Tampoc tinc una càmera adequada i simplement, ara amb el mòbil, em dedico a conservar records en forma d'imatges, com tants milions de persones, però sí val a dir que em dedico a capturar moments o coses que trobo pel món que em transmeten emocions i que poden suggerir històries. Emocions i històries, dues paraules que són la matèria primera de qualsevol escriptor.

Sovint m'inspiro per a escriure amb fotografies meves, i més encara amb imatges d'altres, que recullo al meu blog en aquest enllaç.

Aquest divendres compartiré una mostra de la meva forma de mirar, amb exemples de les històries que aquestes mirades em suggereixen, i de com es transformen en paraules.

Fe Ferré visita Tens un racó dalt del món

Fe Ferré visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, en un programa especial en què per primer cop sortim del plató. Parlarem del seu poemari Pols a les sabates i petjades al cel, VII Premi de Poesia Xavier Casp, un mirall de l’existència, de la vida, que transita entre terra i cel per trobar la pau de l’equilibri.

També Parlem del seu llibre El cant d'una terra, dedicat a Cabacés, el seu poble d'origen.

Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres Sunakay, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, i No ve d’una, de Tracey Corderoy i Tony Neal.

Altres llibres citats, Aigua Molla, de Francesca Aliern i Quadern de l'horabaixa, de Manel Alonso i Català.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Alfonso Chaney.

El programa es podrà veure en directe el 16 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

A l'Escola Agustí Barberà d'Amposta, amb I sentir-se encara amb forces

 

26 d’abril de 2023. Visita a l’Escola Agustí Barberà, per a comentar amb dos classes de 4t d’ESO el meu llibre I sentir-se encara amb forces, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta. Ja tinc diverses experiències de comentar aquest llibre a escoles i instituts, i crida prou la seva atenció que el fil conductor dels relats siguin els esports. Miro de comparar la literatura i l’esport, amb les semblances i diferències que hi ha entre aquestes dues activitats, tant diferents en aparença, però que ambdues són capaces de transmetre emocions, de profunditat i intensitat diverses, i que encerta manera ens expliquen històries: una amb un final més o menys dirigit per l’autor, i l’altra amb final que sovint és difícil d’imaginar al guionista més pervers.

Com sempre, es repeteixen algunes preguntes al voltant del fet d’escriure, que a aquestes edats els semblen molt allunyades de la seva vida quotidiana, motiu pel qual procuro mostrar-me com soc, una persona normal i propera que, a la seva edat, ni imagina ser escriptor un dia. Però també a cada visita a un centre d’ensenyament et fan alguna pregunta original, que ni tan sols t’havies plantejat, i la intentes respondre de la millor manera, o simplement deixes al descobert els teus dubtes i incerteses.En aquest cas, em pregunten quin personatge del llibre m’agradaria tindre com a amic, i repasso mentalment i a tota velocitat els protagonistes dels contes i m’adono que a tots els tinc afecte, potser perquè hi he abocat alguna part de mi mateix.

Anar a una escola i aprendre es pot fer a totes les edats.

Un dels hàbits que m'ha quedat de llegir els viatges a peu de Josep Maria Espinàs és fixar-me en els cartells d'activitats que hi ha penjats als carrers. A la porta de l'escola n'hi ha un d'amic ficcions que proposa en lletres grans Fem de l'escriptura un joc. Aprendre, escriure, jugar; quin trio guanyador de verbs!

Viatges inaudits: La Galana

     Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, La Galana: algunes veus perverses, sovint d’indrets veïns corcats per l’enveja, afirmen que fou creada pel diable en persona.

Hi entra de puntetes la llum, crònica de la visita a L'Ametlla de Mar, amb la pluja per convidada

 

12 de maig de 2023, una nova aturada de la ruta de presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum (publicat per Mar de fora), amb els amics Ricardo Gascón, prologuista, i Eduardo Margaretto, editor, aquest cop a L’Ametlla de Mar.

Com sempre, quedo amb Ricardo a Tortosa, i li dic que estaré en algun lloc del passeig Ribera, vora el riu, on camino per fer una mica de cames i gaudir de la tarda i el sol. Acabem coincidint al final del passeig, prop del pont del Mil·lenari, i ens prenem amb humor, com intentem fer amb quasi tot, que reculli un poeta sota el pont. Conversa animada per l’autovia; no ens manquen temes o, si no, ens els inventem. Recollim a Eduardo a L’Aldea, on hi va amb autobús des de La Ràpita, i fem crítica de la precària infraestructura de transport públic a les nostres terres, que donaria més per a l’èpica que per a la lírica, i que és un obstacle que saltem amb ganes de seguir aprofundint en l’intercanvi amb bona gent d’arreu que anem coneixent, com avui. Perquè a L’Ametlla de Mar ens esperen els amics de L’Ateneu Calero, Àngel Martí, Adriana Alonso-Villaverde, Enric Franch i Montse Cateura, que han organitzat un acte amb què enceten #losberenarsdelateneu; acostumen a programar les seves activitats a l’hora del vermut els caps de setmana, i avui, gentilment, s’han adaptat a les meves necessitats d’agenda, i sempre crea incertesa provar formats diferents.

Quan arribem estan barallant-se amb l’aparell de televisió, perquè vaig demanar passar el vídeo promocional del llibre que va realitzar Eva Mascarell, però la tecnologia sovint es mostra rebel, i marca el seu territori, desafiant, o potser és un senyal modern que anuncia el mal temps –tot i que això del “mal” temps sigui relatiu. Apaguen l’aparell, per a tornar-li la indiferència amb què ens ha tractat; podem viure sense, què s’ha pensat?

A L’Ateneu Calero tenen l’encertat hàbit de sumar esforços i energies als seus actes, i sovint uneixen presentacions de llibres diversos, que a més d’incrementar el nombre d’assistents, promou el coneixement mutu i la creació de vincles, cosa que forma part de l’ADN dels diLLUMs també. En aquest  cas, abans de la nostra intervenció, es presenta el llibre Para el erotismo siempre hay tiempo, amb textos de Luna Creciente, pseudònim d’Elvira Martínez, i dibuixos d’Olga de Diego, amb lectura de textos i música de guitarra, tot amb forta càrrega emotiva.

Ricardo, Eduardo i jo ens mirem i pensem: i ara hem de sortir nosaltres?

Ens situem a la taula de presentació, i des d’aquesta nova perspectiva ens adonem com el cel es torna negre de núvols sobre el mar. Ricardo comença a parlar, com sempre, de la relació d’amistat que ens uneix als tres, en el moment en què esclata un tro, rotund, que amenaça amb imposar la seva autoritat de forma imminent, i un allau d’aigua s’aboca des del cel, amb una força reprimida des de feia massa dies, i les escales que hi ha al costat esdevenen cataractes que baixen del poble. En altres circumstàncies, això hauria provocat malestar, sobretot quan l’aigua comença a envair el Centre d’interpretació de la pesca on estem, però tots ho vivim amb certa alegria, després de mesos de dràstica sequera.

Intentem seguir amb la presentació amb aparent normalitat, vora una coreografia improvisada de motxos, graneres, pales i cubells per a recollir l’aigua indòmita, que aporta a l’acte una comicitat que ja ens agrada, perquè vivim la poesia d’una forma juganera. Desendollem el micròfon quan parla Eduardo, perquè viure poèticament ja té els seus riscos, i no cal afegir d’altres amb l’electricitat pel mig. Seguint la línia d’altres presentacions, busca referents literaris per a comparar-los amb la meva obra, i aquest cop cita el llibre Lo malo de la poesia, de Billy Collins, on certament m’hi veig reflectit.

Jo parlo del procés creatiu del llibre, de la part juganera o de repte amb què el vaig iniciar escrivint versos a raig a partir d’elements de la casa primer, i del cos, després, per a acabar-los fusionant abraçats al llibre. Convido els assistents que citin parts de la casa o del cos, per a comprovar si apareixen al llibre, i en llegeixo els corresponents poemes, mentre un raig de sol s’escola entre les escletxes dels núvols que s’obren.

Després, un pica-pica que ens fa de berenar, i dedico uns quants llibres. Una dona em confessa que és el primer llibre de poesia que compra, i que l’ha motivat el que he explicat. M’ho prenc com una gran victòria, que no apareixerà al noticiaris, i que no s’acostuma a posar al currículum, però que recordaré sempre.

Acabem la jornada amb un agradable sopar i conversa amb els amics de l’Ateneu, Àngel, Adriana, Enric i Montse, on la poesia s’aparta per a deixar protagonisme a l’amistat, que també és una forma de poesia que no necessita de mètrica, ni de rima, ni sovint de paraules, tan sols franquesa i generositat compartida. Com una guerxada de la vida, el vi blanc que trien és de Cornudella, i això em fa sentir més com a casa, tot i que ja m'hi sentia.

Ja és mitjanit quan sortim del restaurant, i ens acomiadem amb abraçades, fins la propera. Eduardo ens diu el molt que li agrada caminar per aquests carrers ara deserts, i la llum artificial ens sembla amable, reflectida a les restes de l’esperada pluja de la tarda, com de puntetes, hi afegiria jo. El portem fins a La Ràpita, i als últims quilòmetres, com altres vegades, a Ricardo i a mi ens agrada subratllar el tresor de compartir moments amb tanta bona gent .

Podeu veure la presentació sencera en aquest vídeo: