Totes les visites a centres d'ensenyament són especials per a mi, i una de les activitats preferides. En aquest cas, per diversos motius. En primer lloc, m'adreço a un institut amb el nom del més important escriptor tortosí, i català, del segle XVI, gràcies als seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa; tant de bo avui realitzem un interessant col·loqui també. Despuig mereixeria algunes paraules més o, millor, unes quantes novel·les, o una llarga i plena d'aventures sèrie (quin personatge!).
En segon lloc, la visita és especial perquè l'institut es troba a l'edifici on mon fill va fer la Primària (la primera fornada d'alumnes de l'Escola Sant Llàtzer) i, per tant, em conec el camí, i acostar-m'hi em fa reviure moments inoblidables que la pressa amb què avança el temps de vegades arracona, provisionalment.
Quan arribo a l'edifici saludo alguna mestra que va tenir el meu fill, i em pregunten per ell, i m'emociono una mica. Van atrafegades, amb alumnes que es mouen al seu voltant, inquiets, i que em semblen més petits que llavors.
A Consergeria, mentre m'espero que vingui la professora encarregada de conduir les xerrades que faré als alumnes de 4t d'ESO, m'expliquen que tindrà lloc al gimnàs, que és més gran. Quan jo anava a l'institut, a Tarragona, el gimnàs no era precisament el meu espai preferit de l'edifici, i fer alguns moviments aparentment senzills em costà més esforços que la majoria d'assignatures. Ocupar aquest espai, avui, per a parlar de literatura, m'ho prenc com una petita venjança íntima.
Fina, la professora, m'explica la mena de treball que han fet amb els meus textos, per a relacionar-los d'alguna manera amb imatges; em promet que me'ls enviarà.
Ja al gimnàs, els alumnes disposen les cadires en forma de cercle no massa perfecte (la geometria avui no té prioritat) enmig de la cridòria i els somriures habituals entre adolescents, que lentament es calmen quan la mestra fa la introducció per a presentar-me.
No he preparat res de concret, perquè més o menys sempre intento el mateix quan vaig a centres d'ensenyament: mostrar-me senzill, proper, divertit, recordar el xiquet petit d'un poble petit que em sentia, i com d'impensable em semblava ser escriptor llavors, tasca reservada només per a gent amb vides apassionants.
Els parlo de com vaig entendre que la meva mirada literària s'havia d'adreçar a la gent humil com jo, als perdedors, als secundaris, i emmarcar-los d'alguna manera amb paraules perquè tothom s'adoni que estan aquí, que els seus gestos transmeten emocions. Improviso algun exemple de com et pots inspirar en qualsevol cosa que t'envolta, els mostro alguna fotografia de coses que trobo pel carrer. Els explico un gest poètic que he tingut allí mateix, quan m'he posat al costat, perquè m'acompanyi, una cadireta petita que hi havia per allí, d'alguna classe dels primers anys de Primària, en record dels moments viscuts a l'escola amb mon fill, que fou de la classe que va inaugurar-la.
Em fan preguntes, que acostumen a ser les mateixes, com si la intriga de quina classe de persona es dedica a escriure viatgés d'escola en escola i en el temps. A molts se'ls veu distrets, tot i que en general paren prou atenció, però endevino en alguns aquella mirada que delata certa passió per aquests artefactes perillosos i addictius que són els llibres. Qui patim aquest mal ens detectem amb facilitat quan surt el tema, i si tenen dins aquest maleït cuc, ja no hi ha res a fer, No sé si hauré contribuït una mica a subratllar aquesta passió per les paraules. de moment, jo he augmentat la meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada