Matí de contes als Alfacs

 

Fa unes setmanes, Carme Cruelles, amb qui comparteixo moltes afinitats literàries, em convida a l’Institut Els Alfacs, a una classe reduïda d’alumnes de Batxillerat a qui imparteix una matèria optativa sobre els contes. Accepto de seguida; poques coses em poden motivar tant. I avui, un divendres d’abril a primera hora, emprenc el camí. Carrego exemplars de tots els meus reculls de relats, passo pel mercat de Tortosa a comprar pa -que no només de literatura vivim-, i el deixo al cotxe. Actualitat política a la ràdio, poc encisadora.

Arribo a La Ràpita per l’entrada que més uso últimament, ja que l’Institut està prop de la Biblioteca i del camp de futbol; tots dos espais d’emocions diverses, però intenses.

Carme em rep a Consergeria. Se la veu atrafegada, una mica accelerada per les múltiples obligacions administratives i de gestió que ocupen massa temps i energies, potser, als nostres docents, i que espera amb ànsia el moment d’entrar a classe; un espai que controla millor i on se sent més a gust amb la seva tasca. El neguit que mostra es troba lluny de la calma que sura als seus haikús, però després, quan entrem a classe, efectivament, recupera l’equilibri. Arriben els alumnes d’aquesta optativa; quatre noies i un noi, un percentatge que sovint es repeteix en tot tipus d’actes literaris, inalterable de generació en generació.

Prenc la paraula, i miro de transmetre, com sempre que vaig a centres d’ensenyament, la meva passió per l’escriptura, per les meves motivacions amb situacions quotidianes i personatges secundaris com a focus d’atenció o com a fil per a estirar històries. Parlo de certa evolució sobre el tipus de contes que escric, els llegeixo l’últim fragment de dietari que he penjat a facebook. Compartim impressions sobre els contes que han llegit d’El noi del costat del padrí, i em llegeixen un conte que han escrit a mitges, amb un personatge que construeix l’olor precisa que li recordi sa mare, que la faci reviure en certa manera.

Els meus relats són breus, i les hores també, sobretot quan voldries parlar de tantes coses, quan voldries fer entendre la màgia de les paraules. Potser ho hem aconseguit una mica; segur que sí. Ens fem una foto somrients i me n’he d’anar amb certa pressa. Carme m’explica el projecte d’un llibre que em farà arribar, que no ha escrit ella, sobre poetes que desembarcaren a La Ràpita fa segles. Un desembarcament que continua. Em diu que per a sortir avisi una noia que hi ha a la porta del pati, que me l’obrirà, tot i que ja veurà que no soc un alumne. Té raó a mitges, perquè alguna cosa he après avui.

Obro la porta del cotxe, i dins fa olor de pa.