Zona de vianants de Tortosa. Un pare i una filla s’esperen davant d’una botiga de roba. La xiqueta és molt petita i riallera, no fa gaire que ha après a caminar, però té més a pràctica a riure i fer somriure, almenys a son pare, que no li aparta la mirada. Ella s’asseu a l’estreta repisa de davant l’aparador i, sense deixar de mirar son pare fixament, assenyala amb el dit el terra al seu costat. El pare, obedient, s’asseu al costat. És jove encara, no té dificultats per a doblegar l’esquena fins tan avall, però també és força alt, i li queden les cames molt doblegades, amb els genolls a l’alçada de la barbeta. Semblaria ridícul, en altres circumstàncies, però els seus somriures són un comodí que ho compensa tot. Em giro per a gravar al meu mòbil les sensacions d’aquesta escena, i quan els torno a mirar ja estan asseguts davant d’un altre aparador. Fins que sa mare surt de la botiga, carregada de bosses, i la segueixen després d’una lleugera indicació amb el cap. Sospito que el joc continuarà en més interessants capítols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada