26 d’abril de 2023. Visita a l’Escola Agustí Barberà, per
a comentar amb dos classes de 4t d’ESO el meu llibre I sentir-se encara amb
forces, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta. Ja tinc diverses
experiències de comentar aquest llibre a escoles i instituts, i crida prou la
seva atenció que el fil conductor dels relats siguin els esports. Miro de
comparar la literatura i l’esport, amb les semblances i diferències que hi ha
entre aquestes dues activitats, tant diferents en aparença, però que ambdues
són capaces de transmetre emocions, de profunditat i intensitat diverses, i que
encerta manera ens expliquen històries: una amb un final més o menys dirigit
per l’autor, i l’altra amb final que sovint és difícil d’imaginar al guionista
més pervers.
Com sempre, es repeteixen algunes preguntes al voltant
del fet d’escriure, que a aquestes edats els semblen molt allunyades de la seva
vida quotidiana, motiu pel qual procuro mostrar-me com soc, una persona normal
i propera que, a la seva edat, ni imagina ser escriptor un dia. Però també a
cada visita a un centre d’ensenyament et fan alguna pregunta original, que ni
tan sols t’havies plantejat, i la intentes respondre de la millor manera, o
simplement deixes al descobert els teus dubtes i incerteses.En aquest cas, em
pregunten quin personatge del llibre m’agradaria tindre com a amic, i repasso
mentalment i a tota velocitat els protagonistes dels contes i m’adono que a
tots els tinc afecte, potser perquè hi he abocat alguna part de mi mateix.
Anar a una escola i aprendre es pot fer a totes les edats.
Un dels hàbits que m'ha quedat de llegir els viatges a peu de Josep Maria Espinàs és fixar-me en els cartells d'activitats que hi ha penjats als carrers. A la porta de l'escola n'hi ha un d'amic ficcions que proposa en lletres grans Fem de l'escriptura un joc. Aprendre, escriure, jugar; quin trio guanyador de verbs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada