Avui fa quaranta anys el meu primer poema. Quasi em veig a mi mateix, abocat damunt de la llibreta, carregat de somnis, d'il·lusions, pensant que em trobava a les portes d'una nova etapa vital.
Lector empedreït des de sempre, mai havia se m'havia passat pel cap això d'escriure, però aquell noi de 18 anys, que estudiava primer de Magisteri, amb el ressò de les cançons, idees i amistats que compartia a la sala d'estar de la Normal i a la residència Sant Jordi, començava a pensar que potser tenia alguna possibilitat de, com a mínim, intentar-ho. I aquí segueixo.
Aquesta és la imatge d'aquelles primeres paraules, que mostro amb cert pudor, tal qual, amb els seus dubtes i rectificacions. Durant els cinc o sis anys següents vindrien més d'un centenar de poemes, amb amors i denúncies socials, arrauxats tots dos, de discreta qualitat, que deso amb tendresa amagats en un parell de llibretes. Després, uns anys de silenci fins que vaig emprendre el meu camí dels contes breus, on, penso, la poesia hi és present d'alguna manera.
Des de que vaig escriure l'últim poema d'aquella etapa, vaig tardar quasi vint anys a tornar-me a trobar amb els versos, recollits A la barana dels teus dits. I fa pocs mesos, es va publicar el tercer poemari, Hi entra de puntetes la llum. Perquè la poesia, quan arriba, és per a quedar-se.
La primera paraula d'aquell primer poema fou "Ara", i l'ara continua quaranta anys després, com una condemna sense treva ni perdó, sense remei ni indult.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada