Sempre explico que m’agrada escriure contes perquè em permet jugar, improvisar, deixar-me portar per les paraules i les imatges que imagino. Acompanyo els personatges per situacions diverses, abans sovint sorprenents, però ara cada cop més quotidianes, fins que de sobte, cada vegada més aviat, visualitzo un final que li dona un sentit que a l’inici ni sospitava.
Però de vegades, poques, deixo el personatge travat enmig de la història, sense saber, ni ell ni jo, per on anar. Ara mateix, en tinc un des de fa mesos plantat al passadís d’un autobús, sense saber on seure o què fer. En algunes ocasions, després de revisar el text desenes de vegades, m’adono que el relat ja estava acabat, amb un final d’aquells, obert i ambigu, que tant poc agraden a determinats lectors, més amants de les novel·les que ho expliquen tot. Serà aquest el cas del noi que ha pujat a l’autobús? Haureu d’esperar a llegir-ho quan surti publicat en algun recull, vés a saber quin any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada