21 de març. Participo a la celebració del Dia mundial de
la Poesia que organitzen als serveis territorials de Cultura, en representació
dels diLLUMs d’arts al Forn.
És la segona vegada que acudeixo al Palau Oliver de
Boteller, ja que fa pocs dies hi vam inaugurar l’exposició Mirades femenines,
de catorze fotògrafes inspirades en Zoraida Burgos. L’exposició serà perfecta
per a ambientar l’acte d’avui.
Al matí em truca Eloi Castells, que conduirà l’acte, i em
pregunta els poemes que llegiré. Li dic que encara no ho sé, que ho decidiré in
situ, en funció de com es desenvolupi l’acte. Insisteix, amable, i
encertadament, perquè intervindrà molta gent i vol tenir-ho tot control·lat.
Quedem en què recitaré alguna cosa de Gerard Vergés, sense precisar, i ja es
queda més tranquil, crec. No li explico la intenció juganera que tinc. En
aquesta mena d’activitats, amb perill que es facin llargues, m’agrada aportar
quelcom diferent i fresc i únic (i també per a autodivertir-me).
A la tarda, ja a l’acte, el públic es reparteix al
voltant de petites taules rodones, en ambient de penombra, acollidor. En teníem una de reservada de sis per als
diLLUMs, que comparteixo amb Ricardo Gascón, Montse Boldú, Coia Valls, Xulio Ricardo
Trigo (autor d'una frase que després citaré) i Valer Gisbert (que em grava en vídeo).
Viqui Almuni, la directora dels serveis territorials,
inicia l’acte que comença amb l’espectacle Blaus; la cançó blava de Zoraida
Burgos. Albert Roig, el seu director, explica que es basa en el primer llibre
de Zoraida, D’amors, d’enyors i d’altres coses, i que ens podem imaginar la
jove poeta a parís, escoltant jazz i blues. Gran interpretació de l’actriu Clara
Mir, i del músic Artur Ponsà.
Com és habitual en aquest acte, coordinat pel Consorci de
Normalització Lingüística, diverses persones reciten en les seves llengües
maternes al poema en què se centra aquest dia, enguany, de Francesc Vicent
Garcia, el Rector de Vallfogona.
També reciten un poema l’Associació Solstici, i les
Amigues i Amics de la Unesco.
I mentre tot això passa, prenc nota al meu blog de versos
que em suggereix tot plegat, fins que Eloi em dona pas, tal com havíem acordat
Després de recitar el poema que he escollit de Gerard
Vergés, Invasió dels E.T., llegeixo aquest d’improvisat:
i es fa imatge la mirada
femenina catorze vegades.
Imagino que és París,
viu entre jazz la jove poeta;
i jo a la taula per a sis,
improviso amb mala lletra.
La vida és poesia,
em diu un amic;
àvida, subscric.
M’arriben llengües d’arreu del món
que sonen dolces mentre m’abracen;
i de seguida ve el meu torn.
Sóc indecís de mena:
gosaré llegir aquest assaig de poema?
Amb Vergés a la vora fa vergonya,
però als diLLUMs juguem sense pena
i més l’any del record de Vallfogona.
.
Després de brindar amb cava, la vida, i la poesia,
continuen improvisadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada