Quan camino pels voltants del meu poble els ulls sempre se me’n van a les pedres pissarra. De més gran vaig saber que es diu llicorella, i és típica del Priorat, però de petit era simplement “pedra pissarra”, per motius obvis: la seva forma plana, el color negre, i la característica duresa, permeten que s’hi escrigui amb la punta d’una altra pedra. I de xiquet ho feia, sovint com a entreteniment quan anava a l’avellana. No recordo concretament quina mena de paraules hi escrivia; devia ser més important el com, que el què. Que després aquell xiquet es fes escriptor, i ambientés molts relats a la seva terra, potser era inevitable. Posats a imaginar –ja sabem que ens agrada embolicar d’emocions fetes a mida els records-, podria afirmar que hi escrivia el nom d’alguna noia, i això seria romàntic, però si fos així crec que me’n recordaria amb seguretat.
Continuo avançant per la carretera, amb la lentitud del pas de caminant, que sempre lloava Josep Maria Espinàs. A poc a poc m’envaeix la tristesa de veure pràcticament buit el pantà, la marca acusadora d’on abans arribava l’aigua, com un crit, les barques abandonades a l’antic fons, una parella que hi camina, amb rumb incert, i que entra a les runes d’una antiga caseta, desolada massa cops.
L’esperança amenaça amb fugir; vull creure que una pedra, i quatre lletres arrelades a la terra, tenen prou màgia per a retenir-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada