28 de febrer 2017

La vida darrere de l'aparador, la introducció


Transcric la introducció al meu nou llibre La vida darrere de l'aparador:
.
Fa molts anys que sóc un addicte escriptor de contes. Amb la pràctica, aprens a trobar la inspiració a tot arreu, aquella petita guspira que encén la imaginació, l’excusa d’on partir per a crear una petita història: un objecte trobat a la vorera, una persona que passa al teu davant, mitja conversa que escoltes pel carrer...
Aquestes espurnes que aprens a descobrir i que després t’acostumes a caçar, les anotava en un petit bloc de notes, o en un paper, o en qualsevol lloc que em permetés salvar-les de l’oblit, per a després, a casa, donar-los forma de conte afegint-hi dosis de ficció.
Fins que t’adones que la ficció ja no és necessària, que explicar les escenes que et regala cada minut, tal com ragen, filtrades pels teus ulls i emocions, ja és suficient: i descobreixes els dietaris.
En els dietaris em deixo seduir per la vida en estat pur, per descobrir emocions en cada petit gest, en tres paraules escrites en un paper caigut al carrer. A partir de llavors, escriure i viure van més junts de la mà, són una mateixa cosa, i un verb alimenta l’altre.
Després de publicar dos dietaris, i camí del tercer, m’adono que puc gaudir d’aquest espectacle en qualsevol lloc, que desapareix el temps perdut en una sala d’espera, o mentre arriba la teva tanda al mercat. Tots aquests moments que eren de pur tràmit, es converteixen en petits tresors, en rius on pescar emocions. I se m’acudeix el projecte d’aquest llibre: escriure les meves vivències en diverses botigues de Tortosa.

N’escullo unes quantes, de tipologia diferent, per tal que la clientela i els seus objectius siguin ben variats, d’una farmàcia a una ferreteria,  d’una botiga de llaminadures a una altra d’esports. Badaré entre taulells i prestatges, escoltaré amb prudència i des de lluny converses a mitges, intuiré sensacions, recordaré dies llunyans, i intentaré convertir en paraules l’espectacle de la vida, sense rebaixes.

quin títol?


Si fos la portada d'un llibre, quin títol li posaríeu?

27 de febrer 2017

La vida darrere de l'aparador


Us presento la portada del meu nou llibre, el 13è, La vida darrere de l'aparador, d'Onada Edicions. Un llibre diferent a la resta, original, i sobre el qual aniré informant al blog específic que he creat.

Desdefinicions (gustícia)

gustícia. Justícia a gust del consumidor ( o de només d’alguns).

26 de febrer 2017

Dijous d'Òmnium a Reus, amb EL nostre pitjor enemic


Aquest dijous, estaré a la seu d'Òmnium Baix Camp de Reus, per presentar El nostre pitjor enemic.

Amics per sempre, de Lluís Anton Baulenas


Amics per sempre, de Lluís Anton Baulenas
Bromera Edicions, 2017
PREMI DE NOVEL·LA CIUTAT D'ALZIRA
Sinopsi

 Ferran Simó s’ha convertit en un gos. La guerra dels Balcans, on s’ha vist immers gairebé per atzar, ha reduït la seva voluntat a la d’un animal i ho ha assumit. Només la sort el salvarà de morir i podrà tornar a casa, a una Barcelona eufòrica a punt d’inaugurar els Jocs Olímpics. Gràcies a la proposta insòlita d’un amic, can­viarà d’identitat i coneixerà dues noies amb qui mantindrà una relació que podria canviar la seva vida si les ombres del passat no l’hi impedeixen.

25 de febrer 2017

agenda d'escriptor; agenda de pare

Com a escriptor, començo a tenir l'agenda de març i abril plena de dates marcades. Però com a pare, ja tinc dates reservades per a activitats del nostre fill (audicions de música, balls de disfresses, aniversaris...). 

Llegint La llum de les estrelles mortes

24 de febrer 2017

100 trobades Club de lectura de Tortosa!




Finals de 2006. Pocs mesos després d’inaugurar-se el nou edifici de la Biblioteca de Tortosa, Irene Prades, la seva directora, em manifesta el seu desig de dinamitzar l’espai amb l’organització d’un club de lectura, i em proposa ser-ne el coordinador. El meu activisme cultural estava llavors a les beceroles. Encara no tenia blog, ni quasi sabia què eren; havia publicat un parell de reculls de contes, i la meva timidesa innata era un fre; però parlar de llibres amb gent que també se’ls estima era un caramel massa llaminer. Irene va fer una convocatòria per a una primera reunió informativa a tots els usuaris de la biblioteca. Jo vaig portar una llista amb una proposta de llibres per comentar, i en aquella primera reunió només hi va assistir una persona. Una sola persona sembla poca cosa, pot desinflar les il·lusions de qualsevol. Però no, una sola persona és suficient per continuar endavat. I va ser ella mateixa qui, sense fer cas de la meva meravellosa llista amb propostes, va suggerir que comencéssim amb un llibre meu, amb Postres de músic. I aquí estem, deu anys després, a punt de celebrar la trobada número 100, amb un grup fidelíssim d’assistents que ho han fet possible, amb noves incorporacions que sempre sumen, amb la co-coordinació de la Sílvia Panisello, sense el suport de la qual ja no em veia amb cor de seguir amb el club, amb la col·laboració de tot el personal de la Biblioteca, de la Institució de les Lletres Catalanes, d’Òmnium Cultural Terres de l’Ebre, d’Antena Cultural de la URV Tortosa, i dels quaranta-nou escriptors i escriptores que han participat de les trobades. Moltes gràcies a tothom.
Us hi apunteu? clubdelectura@tortosa.cat
Fa patxoca veure la llista amb els llibres i els autors de les 100 trobades.

Postres de músic, de Jesús M. Tibau
La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas
Sabó moll, de Francesca Aliern
Patrimonio, de Philip Roth
Tot un caràcter, de Imma Monsó
El moliner udolaire, de Paasilina
Destins, de Joan Cid i Mulet
Benissanet, de Artur Bladé i Desumvila
T’estimo si he begut, d’Empar Moliner
El vigilant en el camp de sègol, de Sallinger
La clau Gaudí, d’Andreu Carranza i Esteban Martín
La petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka
Las ratas, de Miguel Delibes
La pell freda, de Albert Sánchez Piñol
La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda
El curiós incident d’un gos a mitjanit, de Mark Haddon
Faules mamíferes, de Josep Igual
L’arrel de la mandrágora, de Gerard Vergés
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez
Frankenstein, de Mary Shelley
Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies
Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie
El verí, de Margarida Aritzeta
Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada
El fantasma de Canterville, de Òscar Wilde
Cames de seda, de Maria Mercè Roca
Sota la roda, de Herman Hesse
Incerta glòria, de Joan Sales
El silenci dels arbres, d’Eduard Márquez
Madame Bovary, de Gustave Flaubert
Abusos del ritual, de Manuel Pérez Bonfill
Purgatori, de Joan Francesc Mira
Wilt, de Tom Sharpe
Dies d’anhels, d’Emigdi Subirats i Rafel Duran
La nit de l’oracle, de Paul Auster
Recança, de Maite Forteza
Port endins, de Vicent Pellicer
Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó
Pilota de set, de Joan Pinyol
Enterra’m a Pequín, de Mercè Cuartiella
El tiempo entre costuras, de María Dueñas
Una dona incòmoda, de Montse Banegas
Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer
Arran de l’Ebre, de Cinta Arasa
El manuscrito de piedra, de Luis García Jambrina
El primer dia de les nostres vides, de Teresa Roig
Vida privada, de Josep Maria de Sagarra
Mitja dotzena d’ous, de Jordi Pijoan-López
L’home manuscrit, de Manuel Baixauli
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge, de Jordi Sierra
Amor en minúscula, de Francesc Miralles
El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupery
Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
Si això és un home, de Primo Levi
Llinatge, de Miquel Esteve
La princesa de Jadde, de Coia Valls
El somni de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo
L'home de la maleta, de Ramon Solsona
Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders
Sóc una dona, saps què vol dir?, de Maite Forteza
La gatera, de Muriel Villanueva
El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau
Els peixos no tanquen els ulls, de Erri de Luca
El domador de puces, de Francesc Valls-Calçada
La meva germana viu sobre la llar de foc, d’Annabel Pitcher
Els emprenedors, d’Enric Carbó
VICTUS, d’Albert Sánchez Piñol
Maletes perdudes, de Jordi Puntí
Betúlia, de Maria Aurèlia Capmany
Seda, d’Alessandro Baricco
La caverna, de José Saramago
Macianet el ventallenc, de Manel Ollé
Balla, balla, balla, de Murakami
Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal
Collita de foc, de Carme Meix
Del bon humor tortosí, de Joan Moreira
Pedra de tartera, de Maria Barbal
No et miris el Riu, de Mònica Batet
El carrer estret, de Josep Pla
Contes per telèfon, de Gianni Rodari
La ciutat invisible, d’Emili Rosales
L'última trobada, de Sandor Marai
El projecte Rosie, de Graeme Simsion
Àguila negra, de Joan Carreras
de la mà de la meva filla, d’Albert Guiu
Camí de sirga, de Jesús Moncada
El poeta del poble, d’Andreu Carranza
El llaütista i la captaire, de Jordi Llavina
Abusos del ritual, de Manuel Pérez Bonfill
El caballero de la armadura oxidada, de Robert Fisher
A peu per la Terra Alta, de Josep Maria Espinàs
La filla del curandero, d’Amy Tan
Viatge a l'esperança, d’Artur Bladé i Desumvila
Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner
Ven y dime cómo vives, d’Agatha Christie
La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig
La nevada del cucut, deBlanca Busquets
El retorn de l'hongarès, d’Anna Moner
El somni d'una nit d'estiu, de William Shakespeare
La rebel·lió dels animals, deGeorge Orwell
L'avís de l'àngel, deJoan Callau

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

23 de febrer 2017

Convidat al Dia de les llengües maternes


El passat 21 de febrer, va tenir lloc a la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa la X edició del Dia de la Llengua Materna. Vaig tenir ’honor de ser-hi convidat com a escriptor de Capçalera de la Biblioteca, i en motiu dels 10 anys del Club de Lectura. Entre altres vaig rebre un gran regal, ja que alumnat del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre, Associació Obre't'Ebre, Atzavara i membres dels clubs de lectura etc., havien traduït al seu idioma matern diversos textos meus i els llegiren durant l’acte. Properament us transcriuré les seves traduccions.
De moment, us transcric part de la meva intervenció:
.
Avui celebrem el dia de les llengües maternes. I per què maternes, i no paternes? Les llengües són femenines? com les paraules, com les mares, com la terra? Potser ens adrecen a allò de més essencial que hi ha en nosaltres, al vincle primigeni, o, col·loquialment, a allò que hem mamat
No hi ha macarrons més bons que els de la mare (no se’ns acudiria demanar-ne a cap restaurant), i ningú no et curava com la mare quan estaves malalt (fins i tot quan ho feies veure), i no hi ha llengua més ufana que aquella en què ens acaroraven al bressol.
Un és, d’on és sa mare, un parla la llengua de sa mare. La llengua materna es du dins del cor, o més dins encara, entre els plecs indestructibles del passat més tou.
La llengua en què vam aprendre a parlar, i a escoltar, és també la llengua amb la que vam aprendre a estimar; i la llengua, i la mare i la terra, són indestriables. Com a mostra, recordo el cas d’una dona gran, d’uns 70 anys, a qui uns periodistes de tv aturaren pel carrer. Li preguntaren si ella era d’allí, i a ella, amb el primer impuls, li va sortir un no. Però de seguida, concretà: “bé, des dels 6 anys que visc aquí”. Em va fer reflexionar molt que aquella dona, arribada a la ciutat als 6 anys, als 70 encara tingués l’impuls de respondre que no, que no era d’allí. Però, de veritat que no ho és? Què o qui ha fallat aquí? Ella no ha posat prou voluntat per a integrar-se? Qui no li ha obert suficientment els braços?
I és que un creix, i es fa gran, i viatja, i l’abracen altres terres, altres llengües; terres i llengües que es fan amigues, o que se n’haurien de fer. Avui escoltarem demostracions de com la llengua materna es pot fer amiga, aliada, de la llengua d’adopció (traduccions en diversos idiomes de fragments d’El vertigen del trapezista); com ho haurien de ser les terres, i els homes, i les dones... i els mars.
No tothom es desplaça per gust, no tothom sap encara demanar-nos ajuda amb la nostra llengua, tot i que no és necessari, s’entén tot (o alments tot allò que som capaços d’entendre). No tothom té la sort de canviar de terra petita per amor, com jo (un desplaçament minúscul, humil, petit, fàcil). Trenta anys després, sovint m’ho pregunten, si sóc d’aquí. Se’m nota per la forma de parlar, que vinc de fora, mentre que al meu poble em diuen que cada cop parlo més tortosí
I jo me’n sento, d’acollit, un tortosí més, un ebrenc que en fa bandera, ni més ni menys que escriptor de capçalera de la biblioteca de la ciutat, cosa que m’omple d’orgull, i de felicitat, perquè hi ha pocs llocs que m’agradin tant com una biblioteca.
Si una sola paraula té el poder der fer-nos somiar, quants de passatges a la màgia deu haver entre aquestes parets?
Parlant de màgia, sense anar més lluny, quan he arribat li ge demanat un bolígraf a la Txell, per si em calia prendre alguna nota. Me n’ha deixat un que diu “cor blanc i negre”. Dedueixo que fa referència a l’exposició que hi ha aquests dies de fotografies del València C.F., però jo vull creure que el cor blanc i negre em parla de les paraules sobre el blanc de les pàgines.
I des de fa 10 anys, coordino un dels clubs de lectura, primer en solitari, i després juntament amb la Sílvia Panisello. El primer dels clubs de la biblioteca, perquè després n’han vingut més (de lectura fàcil, de teatre, d’anglès, d’alemany, de francès, d’òpera...)

10 anys! Qui ho diria, no, Irene?, quan m’ho vas proposar. Jo, al principi, no m’hi veia com a coordinador, sóc una persona tímida, que no acostuma a parlar gaire, però es tractava de parlar de llibres, els meus grans amics de tota la vida, de compartir les emocions, les idees, que desperten amb altra gent. I no m’hi podia negar. I divendres vinent arribem a les 100 trobades!
.
Podeu veure més fotos a:


22 de febrer 2017

Una nova llar estrelles enllà?


Avui m’he sentit xiquet. La NASA havia anunciat una roda de premsa per a donar una important notícia, a les 7 de la tarda, hora local. Neguit, impaciència, una mica de nervis. A la mateixa hora el Madrid està perdent dos a zero, però jo busco informació galàctica de debò. I començo a trobar imatges pel twitter del sistema Trappist-1 i els seus set planetes, no gaire grans, de mida terrestre; no sabem si set nans, o set magnífics, al voltant d’una estrella nana, propera a escala universal, tan sols a 39 anys llum de no-res. A més, es veu que alguns dels planetes semblen habitables. 
Mirant les imatges, no puc evitar posar-me a somiar. Algun dia molt llunyà, si no ens destruïm a nosaltres mateixos, si no som víctimes de cap cataclisme planetari, la humanitat haurà d’abandonar el planeta i buscar nova llar estrelles enllà. El sistema Trappist-1, de moment, sembla bon candidat. De vegades imagino la titànica aventura que haurem d’assumir, pobres mortals, aquesta espècie que de vegades ens fa tanta ràbia, sovint egoista, hipòcrita, injusta, narcisista, aquesta espècie nostra indòmita, amb una set insaciable d’aprendre, capaç de les més grans crueltats i nobleses. I tot això ho somio acompanyat de la veu de Carl Sagan, del seu somriure optimista, de la seva indestructible fe en les nostres possibilitats. 
Tot just aquestes setmanes, a la classe de 2n de Primària del nostre fill fan un projecte sobre el Sistema Solar, que ell viu (vivim) intensament i amb entusiasme, i vistes les primeres imatges que ens mostren del nou sistema, dedueix que pot haver vida al de color verd, diu. Agraeixo a la NASA la deferència d’afegir més material al seu treball. Al Telenotícies, li dediquen més temps a la derrota del Madrid que a aquest històric descobriment. Quina espècie, aquesta nostra, tan humana!

Sílvia Mayans a Tens un racó dalt del món




Sílvia Mayans és la convidada  aquesta setmana a  Tens un racó dalt del món, de Canal 21, per cometnar els seus dos últims llibres: el poemari Animalari, il·lustrat per Sílvia Franzoni, i la novel·la Cendra.
A la novel·la Cendra ens retrobem amb els personatges que ja coneixíem del primer llibre de l'autora, Cal llàgrima sobre la tomba, ambdues ambientades a les Terres de l'Ebre, els anys 1975 i 1976, respectivament.
Elíades, el protagonista, es veu embolicat de nou en la investigació d'un misteri, escortat per la resta de personatges que l'envolten i que li donen un punt de vista diferent a la vida, alguns que toquen de peus a terra i al passat, i d'altres que tenen altres perspectives de futur.
El foc serà present de nou al llibre, un foc que arrasa o que purifica? haureu de llegir el llibre.
A més, ens farem ressò de les novetats literàries:La filla esborrada, de Margarida Aritzeta; La llum de les estrelles mortes, de Josep Manel Vidal; De part certa, d’Ángel Martí; Mima, Robot i el llibre màgic, de Montserrat Galícia.
El programa es podrà veure en directe els dimecres 22 de febrer i 1 de març, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

21 de febrer 2017

Un invisible vidre ens separa dels somnis


Un invisible vidre ens separa dels somnis.
La mirada el travessa,
els dits hi topen.
I la porta?

No ploris, la porta ets tu.
.
Inspirat en una foto de Arthur Leipzig "Children looking at Christmas toys, 1944", de la pàgina Fotograficamente

20 de febrer 2017

Sediment dels anys


Sediment dels anys, 
emocions s'embassen.
.
Inspirat en una fotografia de Andrew Kaiser, trobada a la pàgina Fotográficamente.

19 de febrer 2017

L'objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo


L'objectiu del crim,  de Xulio Ricardo Trigo

Edicions B, 2017

Sinopsi

Amb dotze anys, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, l’Erika Ernemann, aprenent a la fàbrica de càmeres fotogràfiques Contax a Alemanya, és segrestada, juntament amb la seva mare i dues-centes persones més, per l’exèrcit rus. Els russos han entès que tan sols amb els tècnics i operaris alemanys podran posar en marxa la fabricació d’una rèplica de les Contax, les Kiev.
Molts anys després, el 1961, mentre el món s’estremeix amb les primeres notícies de la construcció del mur de Berlín, l’Erika viatja a Barcelona com a membre de la policia alemanya, per ajudar en la investigació d’un cas d’assassinat de dues compatriotes seves. Aquests crims recorden massa els mètodes dels seus segrestadors, els moments terribles que va viure en la seva adolescència. Amb l’ajuda del comissari Casajoana intentarà esbrinar com és que tot ha tornat a començar.
La complexitat del que s’amaga al darrere de les joves assassinades supera la imaginació més fèrtil i a l’Erika li resulta molt difícil explicar-se sense fer una profunda immersió en el seu passat, sense reviure uns fets que sempre ha volgut oblidar.

Una inspiradora novel•la policial basada en la història de la fotògrafa Erika Ernemann i ambientada en el món de les càmeres clàssiques, quan la tecnologia es mesurava encara per la precisió mecànica, i la bellesa de les imatges fotogràfiques era el resultat de processos químics que semblaven abocats a la desaparició.

17 de febrer 2017

Leds mans plenes de xocolate


Ahir visita a la fàbrica de xocolates CREO per parlar de dos propostes, rebudes, com sempre, amb entusiasme. Al 2013 ja vaig fer-hi una lectura de contes.
Seguim en contacte. Xavi Benet em diu : si no et contesto al telèfon, és perquè tinc les mans plenes de xocolate.

#Implicació.

El proper 21 de febrer, a partir de les 18.30 hores, se celebra a la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa la X edició del Dia de la Llengua Materna. Tindré l’honor de ser-hi convidat com a escriptor de Capçalera de la Biblioteca, i en motiu dels 10 anys del Club de Lectura. Entre altres coses rebré un gran regal, ja que alumnat del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre, Associació Obre't'Ebre, Atzavara i membres dels clubs de lectura etc., hauran traduït al seu idioma matern diversos textos meus i els llegiran durant l’acte.

16 de febrer 2017

M'escoltes?


M'escoltes?
La mirada em diu que no; els ulls, que sí.
.
Inspirat en una fotografia de Bill Brandt, extreta de la pàgina Photographic Mercadillo

15 de febrer 2017

Convides la llum


Convides la llum
a un passeig sense pressa.
El temps reposa amable

a recer del teu cos.
.
Inspirat en una foto de Christian Coigny extreta de la pàgina Fotogràficamente

14 de febrer 2017

Vaig, amb Jesús Fusté

Per a mi és un plaer compartir amb vosaltres la cançó Vaig, inclosa al disc Cruïlles de Jesús Fusté, amb una lletra que hem escrit tots dos a mitges, a la vora del seu piano a Pradell de la Teixeta.
De tant en tant m'hi aturo, i compartim emocions, esperances i somnis, i construïm de forma fàcil una amistat que va nèixer quasi a l'instant.
Vaig. Anem.

12 de febrer 2017

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta


La filla esborrada, de Margarida Aritzeta
Capital Books, 2017
Sinopsi

Tots els personatges de La filla esborrada amaguen secrets, com si aquell hivern de 1945, en la duríssima postguerra espanyola, aquesta fos l'única manera de viure i sobreviure. Uns, com la Laura, per la vergonya d'haver sofert un trauma i imaginar obstinadament la seva venjança; altres, com el Gabriel, per la lluita antifranquista que el fa viure ocult en les muntanyes amb un grup de maquis. Ella és una joveneta que somia encara històries de pirates i princeses; ell, un home que ha sobreviscut a cinc anys de guerra. Viuran una història d'amor en temps difícils, marcada per secrets que duraran dècades.
.
Us deixo amb la lectura d'un fragment:


11 de febrer 2017

Quan antenes i persiana no val alhora


Quan antenes i persiana no val alhora.

Per Carnaval, farina i cóc amb sal, de Núria Ibáñez


Onada Edicions, 2017 
Sinopsi
Bàrbara i Jaume ens apropen a les tradicions i els racons bonics dels pobles de la comarca del Montsià. Amb només deu anys, ens ensenyaran l’important que és cuidar dels tresors que té la nostra cultura (tradicions, paisatges, parlar propi…). El seu missatge per a tots vosaltres és que amb respecte tot dura més, amb amor res és impossible i amb amics tot és més divertit.

En aquesta aventura Bàrbara i Jaume descobreixen que no tots els carnavals són iguals. Hi ha un poble menudet amagat entre la plana i la serra on l’esperit del carnaval és ben viu. Allà conserven una tradició des de fa més de cent anys que ningú no ha pogut fer desaparèixer perquè els seus habitants posen tots els sentits per fer-la única, conservar-la i cridar l’atenció dels visitants. Ja des de ben menuts els xiquets tenen un paper molt important per a perllongar aquesta tradició. Això sí, prepareu-vos per a embrutar-vos!

10 de febrer 2017

La fletxa, el meu camí


És de nit; el carrer, fosc i estret, però la llum d'un fanal il·lumina on objecte que destaca enmig del gris, almenys als meus ulls. Paral·lela a la vorera, col·locada de forma precisa, una fletxa de plàstic, d'un rosa que sembla de joguina, assenyala la direcció que precisament jo estic prenent.
Vol dir que vaig pel bon camí? O és el meu camí qui dóna sentit a la fletxa?

09 de febrer 2017

Llegint Contraban, de Josep Pla

Sempre és un plaer retrobar l'ofici de Josep Pla. En aquest cas, del llibre Contraban i altres narracions:

08 de febrer 2017

Fèlix Edo Tena a Tens un racó dalt del món




Fèlix Edo Tena és el convidat  aquesta setmana a  Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
Natural de Vilafranca (Ports), amb la seva primera novel·la, El guardià de les trufes, ambientat principalment en la postguerra civil i a la comarca del Maestrat, ens parla de la desaparició d'un món, de la vida als últims masos, d'un paisatge de marcat caràcter. La trama no és allò on s'ha centrat l'autor, sinó en deixar una mena de testimoni, d'homenatge a un món que que se'n va, si no se n'ha anat ja del tot. El pas del temps, la condició humana, el valor de les coses senzilles i properes, els colors del paisatge, tot amb cert to poètic, per a paladejar sense pressa.
A més, ens farem ressò de les novetats literàries: Diaris (1962-1968), de Ricard Salvat; Com fileres de formigues, de Carme Cruelles; Menú de degustació, de Jordi Cervera; Enciclopèdia misteriosa dels éssers diminuts, d’Alícia Casanova
El programa es podrà veure en directe els dimecres  8 i 15 de febrer, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

07 de febrer 2017




Ahir va tenir lloc la trobada mensual (primer dilluns de mes) dels diLLUMS d'ARts al Forn, al Forn de la Canonja a Tortosa.
Es tracta d'una trobada informal de gent amant de la cultura, per a compartir impressions, conèixer-nos, mostrar la nostra obra, xerrar, encetar projectes... tant se val si són escriptors, músics, pintors, ceramistes, o simplement consumidors de cultura; gent amb una àmplia trajectòria al seu darrere o gent que està escrivint el seu primer llibre, o comença a tenir ganes de mostrar allò que pinta.
Ahir, per exemple, Sílvia Panisello ens va llegir el poema amb què fa poc ha guanyat el premi Ramon Ferrando de poesia, i jo, un dels poemes del premi Terra de Fang.
Dins del meu àmbit, m'agrada recomanar llibres, i llegir-ne un fragment o vaig fer amb el recull de contes nens de llet, de Damià Bardera, i la novel·la Ei guardià de les trufes, de Fèlix Edo. D'aquest llibre en vam fer la lectura d'un petit fragment, amb la col·laboració de Sílvia Panisello, Mercè Falcó i Joan Panisello.
Ens deixem sorprendre per les tapes que ens ofereixen al Forn de la Canonja, i Agustí Forner ens prepara un cremat, que ja comença a ser tradició.
En resum, xalem.
Tothom hi és benvingut, i si voleu més informació, en podeu trobar al blog, a la pagina de facebook, o al correu dillumsdartsalforn@gmail.com

véns?

-Véns?
-Sí, vents.


06 de febrer 2017

Completeu la frase


COMPLETEU LA FRASE. 
 En aquest cas es tracta d'una frase inclosa al meu llibre El nostre pitjor enemic. Us proposo que a) endevineu quina paraula falta i/o b) poseu la que vulgueu:
.

Enyora aquell abril, les gotes de pluja que somreien agafades a les flors més senzilles del bosc, que el caporal li ensenyà a identificar amb un nom i una _________.

Planificar i escriure


Tot i haver escrit dues novel·les (una encara pendent de publicar), el meu hàbitat natural és la brevetat, i em moc amb certa facilitat quan escric microcontes, nanocontes, aforismes, versos, dietaris, desdefinicions, etc.
M'agrada improvisar, deixar-me portar per les paraules i les emocions. Aquesta manera meva d'escriure, una mica anàrquica, em resultà un escull a l'hora d'escriure la meva primera novel·la. El meu afany de teclejar paraules i que el so de les tecles em guiés, no era el camí idoni. Abans calia dissenyar tota la novel·la, estructurar-la, prendre moltes decisions, i tenir una visió de conjunt de la seva totalitat. Vaig fer cronogrames amb l'Excel, taules al Word on afegia files i columnes. Però la pantalla de l'ordinador no m'era suficient, i per tanir una visió en conjunt calia quelcom més real. Vaig haver d'imprimir-me els plànols, dibuixar la inventada illa, i tenir-ho tot a mà, ben escampat damunt la taula, quan em posava a escriure. I això que la meva novel·la no passa ni en un lloc ni en un temps concret.
Fa uns dies, em va provocar un gran somriure de complicitat veure aquesta fotografia que va penjar al facebook l'escriptora Núria Esponellà. Diu: "Torno a desplegar llençols per a una nova història". Una imatge molt gràfica de la ment d'una novel·lista en ple treball.

05 de febrer 2017

El nostre pitjor enemic, a Reus


La llum de les estrelles mortes, de Josep Manel Vidal


La llum de les estrellesmortes, de Josep Manel Vidal
Edicions del Bulent, 2016
Premi Soler i Estruch
Sinopsi

 La llum de les estrelles mortes és un conjunt d’històries on l’autor distorsiona, de vegades de manera subtil, allò que anomenem quotidià i previsible: una societat que camina organitzada envers la mort, un autobús que no va enlloc, una fissura que fa desaparèixer els objectes, la por d’un escriptor que invoca ficcions amb la literatura... Potser no donen raó d’allò inexplicable, però sí exigeixen una pregunta que ens obliga a redirigir la mirada sobre qüestions que pensàvem definitivament contestades.

04 de febrer 2017

De part certa, d’Ángel Martí


De part certa, d’Ángel Martí
Sinopsi
En aquests setze relats, "de part certa" l'autor ens transporta amb una prosa senzilla, intimista i de fàcil lectura a móns desconeguts, complexos i de vegades convulsos. El d'un soldat de Déu, d'un home ocell, d'un expert en viatges astrals, d'una experiència d'adolescent, d'un presidiari poc convencional, d'una ment torturada o d'una vident. En altres, amb un estil propi, mescla delicadament la prosa imaginativa, amb polsims poètics, que atraparan al lector en una teranyina de la qual, difícilment, en podrà sortir. Històries d'amor entre un home i una olivera, la dura vida d'una figa, la rebel·lió d'un ocell inconformista o fins i tot el relat d'unes màgiques barbes de nan el passejaran per una fantasia tan real com la vida mateixa.

El nexe comú d'aquest llibre és precisament que, en totes les històries en un moment o en un altre, apareix aquesta frase tan utilitzada en els pobles petits quan un no vol revelar la font de la informació que dóna, "de part certa".

03 de febrer 2017

Ambients del nou llibre



El meu 13è llibre ja està a pint d'arribar a les llibreries. 
Us deixo algunes imatges relacionades amb el seu contingut.
Amors que es mesuren a l’escala de Richter.

Terratrèmols a la pell.

Quan dic Van Gogh, vull dir Vincent, i Theo


Tothom coneix Van Gogh, i quan dic Van Gogh, vull dir Vincent. La seva pintura es reconeix a distància, la passió, el color, la llum, la follia... Tothom coneix també la seva història, més o menys, l’angoixa, la pobresa, la follia... Molts envegen un talent incomprès al seu dia, únic, irrepetible, i el seu rostre, torturat, es passeja pels llibres d’història; autoretrat de la recerca humana d’un mateix. Els seus quadres baten rècords milionaris a les subhastes, cosa que al meu cor li desperta certa angúnia; no sé si ell n’hauria estat feliç, o si abans preferiria haver-los cremat tots.
Però ningú no enveja l’altre Van Gogh, el Theo, son germà, l’exitós marxant d’art que lluny de gaudir del talent suficient per pintar, acumulà força diners amb el seu tracte. El Theo no estalvià cap mena de suport al Vincent, tant econòmic (sense el qual potser no gaudiríem ara dels seus quadres), ni, sobretot, moral.

El món no va sobrat de Vincents, ni de Theos.

02 de febrer 2017

I jo li vaig somriure a ella


Fa uns mesos, empesos per l’anunci d’un fet en principi excepcional, tothom mirava el cel de nit, admirats d’una lluna plena “gegant”. El nostre benvolgut satèl·lit no estaria tan a prop nostre fins d’aquí no sé quants anys. Mon fill va dir, una mica decepcionat: “doncs jo la veig com sempre”. I la veritat és que, si haguessin avisat d’aquesta dada astrònòmica, ningú no s’hi hauria fixat. Però tant se val, perquè el cert és que la lluna plena ens atrau sempre, tots els mesos, independentment de la distància que es trobi que, a aquestes escales, resulta inapreciable. 
Sigui com sigui, la notícia féu que molta gent mirés la lluna aquells dies, més atentament, potser amb mirada massa escrutadora; per alguna cosa es comença. La meva proposta és mirar-la perquè sí, tant se val la seva brillantor, tant se val si és plena. 
Fa unes nits, tornant de viatge, un fil de lluna subratllava l’horitzó com un somriure. Tot just un tel de lluna enmig la foscor, mig parèntesi surant en l’aire, delicada, subtil, seductora, fràgil. Mon fill dormia al darrere; llàstima, li hauria dit: “mira quina lluna més maca, com ens somriu”. 
 I jo li vaig somriure a ella.
.
(Foto de Carles Duarte)