31 d’agost 2020

Tres dotzenes de boines



Avui és el dia de la Cinta de 1964, festa grossa a Tortosa, i el iaio es muda més que mai. S’ha passat mitja hora al lavabo, afaitant-se amb cura i pentinant el majestuós  bigot que li tapa la boca. S’ha posat la millor roba que té a l’armari i després, davant del mirall, com si executés un minuciós ritual, es col·loca amb les dues mans una de les boines que, com cada any, estrena tal dia com avui.
.
Aquest és un fragment del conte Tres dotzenes de boines, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020) 
.
Sovint em pregunten en què m'inspiro per a escriure els relats. En aquest cas concret, la idea em va ser gairebé regalada, arran d'una conversa amb l'amic Xavier Aragó , i en què em parlà d'un vell i convençut carlista. 
Al relat faig referència a la postguerra, al franquisme, al carlisme, a la por que surava entre el silenci a totes les cases..., però el que em va atraure és un gest concret del protagonista, tant se val la seva ideologia, i que comportava una càrrega immensa d'emocions.

30 d’agost 2020

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug



Cossetània Edicions, 2020 
Sinopsi
En Mino és un caçador de papallones de la selva tropical i un amant de les aromes, els sons i la diversitat de vida de la jungla. Es guanya la vida recollint papallones peculiars amb el seu pare, però a poc a poc va observant com la seva comunitat està sent explotada i agredida per les principals companyies petroleres, que provoquen una massacre contra la seva família i amics. Amb el temps, el noi es transforma en un temut guerrer amb una set inesgotable de venjança. Al capdavant del famós Grup Mariposa, que té l’objectiu de centrar l’atenció del món cap a la destrucció de la natura a causa de les empreses multinacionals, en Mino surt al món i propaga el terror entre els grans empresaris que amenacen els espais naturals.
En aquesta novel·la, Gert Nygårdshaug combina de manera magistral una capacitat narrativa i una imaginació exuberants amb un drama d’alta tensió que descriu la realitat de l’Amèrica Llatina. El llibre tracta temes com ara l’imperialisme mediambiental, i es basa en les pròpies experiències de l’autor viscudes a la selva americana.
«Millor novel·la noruega dels últims 100 anys» (Festival Internacional de Literatura de Lillehammer, 2007)

29 d’agost 2020

A mig camí de la incertesa, contes i guitarra a La Sénia



El passat 27 d'agost al Centre Obrer de La Sénia, podem dur a terme amb Albino Tena  el nostre espectacle A mig camí de laincertesa, que fou ajornat mesos enrere per pandèmiques incerteses, on recito una selecció de relats del llibre del mateix títol, acompanyat, bressolat, i acaronat, per la música d'Albino.
Com sempre que fem un acte junts, el passo a recollir per casa seva i carreguem a l’ampli maleter del meu cotxe tot el material necessari que, amb el pas dels anys , va millorant en qualitat i quantitat; Albino és perfeccionista i no estalvia esforços perquè el públic i nosaltres mateixos gaudim el màxim possible d’un so com cal. Em fa gràcia veure’l dubtar entre carregar determinat cable o altaveu, perquè sempre acaba carregant-lo, per si de cas.
Ah! I avui -quasi se’n descuidava-, la mascareta, que ocupa poc espai, però pesa molt.
Arribem al Centre Obrer amb força temps, per a muntar tranquils i provar el so –en aquest punt del relat, fent servir el verb en plural soc molt generós amb mi mateix, perquè em limito a fer viatges al cotxe per carregar fato, mirar, i dir que em sembla tot bé-.
En determinat moment, Albino m’envia a buscar un ferro per a suportar la guitarra, i me’l descriu. No l’acabo d’entendre, perquè a mi no se’m fa gens insuportable la seva guitarra, al contrari, i com que dubto, n’hi porto dos, per a tenir més opcions d’encertar-lo.
Després, mentre fan proves de so amb Lluís Miró i un tècnic, Albino diu que necessito brillo –necessito tantes coses, o tan poques, segons com es miri!
Minuts abans de començar, va arribant gent, i molts amics i amigues de lletres, cosa que s’agraeix i et fa sentir acompanyat, com Viqui Almuni, element essencial per a la nostra presència avui a La Sénia, Mercè Gisbert, Ricardo Gascón, Emili Gil, Xavier Aragó, Marta Tena...
Un parell de voluntaris enviats per l’Ajuntament s’encarreguen de les mesures de seguretat, de la distància entre el públic, de la seva temperatura, etc. Albino i jo intentarem procurar que s’emocionin.
Crec que la paraula emoció és la que més busco quan escric els meus relats i quan els recito, o almenys és la que apareix, vulgui o no vulgui. Si a més m’acompanya la música d’Albino, l’emoció s’intensifica de tal manera que els personatges es fan més vius i, en algun moment, se’m fa un nus a la gola, i això és increïble, pura màgia, en tractar-se d’un relat que conec a la perfecció, que he llegit desenes de vegades, i que no es tracta d’una persona viva, sinó que és fruit de la meva invenció –per això dic que els personatges literaris sí que existeixen realment.
En acabar, improvisem algun relat que no teníem assajat, però ens surt força bé, perquè la música d’Albino i els meus relats beuen de sensacions properes.
Després, la fase més feixuga, el desmuntatge, on els escriptors ho tenim infinitament més senzill que els músics. Albino lluita aferrissadament contra una mànega que, tossuda, s’entortolliga no sabem com –un dels grans misteris de la humanitat.  
De tornada, després de refrescar-nos amb un granissat, estem cansats però molt satisfets.
Ja a Tortosa, descarreguem el fato al magatzem d’Albino, sota la impertèrrita i silenciosa mirada del seu gos, mentre una gateta molt menuda, que té de fa poc, aprofita per ficar-se sota el cotxe, aquesta xafogosa i inoblidable nit d’agost.

27 d’agost 2020

recordant la meva estrena com a novel·lista


Fa cinc anys rebia a Vinebre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre pel llibre El nostre pitjor enemic.
Aquesta primera novel·la comportà una tasca molt difícil per a mi, complexa, molt diferent de la meva forma d'escriure habitual dels relats breus. Estava ple de dubtes, i resultés guanyadora al primer premi on la vaig enviar comportà una bona dosi d'autoestima. 
Pocs mesos després, la meva segona novel·la, El calaix dels vols perduts, rebia l'accèssit al Premi de novel·la breu de Mollerussa.
La primera fou publicada per Cossetània, i la segona, per Pagès Editors.
Des dels meus inicis, com passa a tots els contistes, se'm va preguntar infinitat de vegades "quan escriuràs una novel·la?", i se'm feien pronòstics que amb una novel·la tot seria diferent, que se m'obririen portes i, fins i tot, el Mar Roig.
El resultat contradiu aquests auguris, influït sense cap dubte per la davallada general de vendes.
De totes maneres, la meva forma d'escriure no funciona a mercè de les esperances comercials; encara sóc un xiquet que juga amb les paraules que li vénen de gust a cada moment.
Tinc idees de novel·les al calaix, fins i tot encetades, però el que he escrit posteriorment a aquests premis novel·lescs han estat més reculls de contes, o com a molt relats lligats per alguna mena de fil conductor, dietaris i poemes, que amenaço en publicar els propers anys.

26 d’agost 2020

Messi, sí; Messi, no

Avui, un altre article d'opinió, o més aviat de reflexió a La Marfanta, al voltant del tema Messi, en concret, i sobre la dicotomia esport-cultura

Sergi Quiñonero



Gràcies a la literatura he conegut centenars de persones interessants, algunes de les quals considero grans amigues i amics, però ningú és com Sergi Quiñonero.
De vegades li he proposat que col·labori en alguna activitat que he organitzat, i la condició sempre ha estat la mateixa: fes el que vulguis.
Em sorprèn tot el que fa, em provoca sensacions, em fa pensar, m'obre portes i finestres i, sobretot, m'emociona.
Gràcies, Sergi.
El vaig veure per primer cop a la Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, i després l'he anat seguint. Gràcies a Tomàs Camacho.
Això demostra que cada activitat que organitzem, per petita o senzilla que sigui, tingui o no tingui la repercussió que ens agradaria, no cau en sac forafat.
Seguim.

25 d’agost 2020

A mig camí de la incertesa, segons a.caudorrella


A la pàgina d'Instagram d'a.caudorella trobo un comentari sobre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)
Em fa feliç la idea que algú que llegeix elms meus relats breus pugui agafar afecte pels seus personatge. Jo, almenys, procuro tractar-los amb molta estima.

24 d’agost 2020

A mig camí de la incertesa, amb Albino Tena, a la Sénia



Recital A mig camí de la incertesa, amb Albino Tena, el 27 d'agost a La Sénia.
Quants mesos sense recitar els meus contes acompanyat de la música d'Albino. Serà molt emotiu, d'això en tinc la certesa.
La música, les paraules i les emocions salvaran distàncies.
Molt agraït a la gent de La Sénia.


23 d’agost 2020

El vell amic Pedrolo



Perquè em faci més lleugera una bona estona d'espera, m'emporto un vell amic. Comprat i llegit en una època en què em va marcar devorar Manuel de Pedrolo un després de l'altre. Jo tenia 18 anys. 
A les últimes pàgines en blanc, a bolígraf, lletres de cançons de Lluís Llach i algun poema que escrivia llavors, de crítica social i que amb assenyada prudència i vergonya no ensenyo a ningú.
Les pàgines estan grogues; els ideals es mantenen ferms.

22 d’agost 2020

Miro endavant


Miro endavant sense que els somnis m'enlluernin. L'horitzó, ho sé prou bé, mai no s'abasta, però no defalliré en l'intent.

.
Text inspirat en una il·lustració de Dani Torrent.

21 d’agost 2020

Tot i els anys


Tot i els anys que porto al darrere em costa aprendre la lliçó. M’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo inútilment. Mirar per la finestra sé que encara no és prou valent. Potser si m’animo, d’aquí una estona, apartaré la cortina i deixaré que m’entri llum.

20 d’agost 2020

Decorat o protagonista?

Començar a escriure un relat, pensar un espai que en faci de decorat, i que acabi convertint-se en protagonista de la història.
M'està passant.

19 d’agost 2020

Els testos s’assemblen a les olles


Posar deures al teu fill a casa, perquè practiqui. Fer-li veure la importància d’escriure en bona lletra i de forma clara i ordenada, aprofitant una errada que ha comès. En una multiplicació, ha escrit un zero de forma massa ràpida i, al següent pas, l’ha confós amb un sis. És un error molt típic, que he vist cometre multitud de vegades.
Hores després, a la feina, en uns números que escric en brut en paper, comento el mateix error que detecto just a temps. Els testos s’assemblen a les olles?

18 d’agost 2020

busques el riure d'una font

Pedra amarada de segles
escolta els teus passos,
i tu busques el riure d'una font.
.
Catedral de Tortosa, agost 2010

17 d’agost 2020

Caure del sedàs d'allò que importa.
Cura d'humilitat.

16 d’agost 2020

l'emoció d'escriure

Començar un relat inspirat pel gest d’un xiquet amb una pilota, un vell en travessar el carrer, o un acròbata dalt del circ. Descriure els seus moviments, deixar que la imatge i les paraules que improviso em portin. Trobar sensacions, jugar i, de sobte, veure amb tota evidència una final que tanqui el cercle, o que el deixi obert. Ser feliç d’aconseguir-ho de nou. 
Escriure és molt emocionant.

15 d’agost 2020

Rasa, la vida


Rasa, la vida, i tossudament persistent.
.
Inspirat en una fotografia del paisatge de Terol de Mercè Sebastià Gilabert

14 d’agost 2020

Em perdo, afortunadament,



Em perdo, afortunadament,
al laberint plàcid
del teu coll.
.
Paraules inspirades per la imatge d'Awolfotos.

13 d’agost 2020

Record de fa 10 anys


S’acaba l’any de reducció de jornada per paternitat. S’acaba aixecar-se al matí i esperar que et despertis amb un somriure, s’acaba donar-te l’esmorzar mentre la llum encara tèbia del dia entra pel balcó. Aquest primer dia d’un nou cicle entro de puntetes a la teva habitació, et miro adormit al bressol i, abans de marxar, em poso una mica de la teva colònia.

12 d’agost 2020

Esperança


Una parella gran, asseguts en un banc prop del mercat. Reposen amb l'esquena vinclada i els braços recolzats a les cames, mirant el terra. Ella dirigeix la mirada als peus d’ell, i afirma amb cert grau de satisfacció: “Aquestes estardenyes encara donaran resultat!”.
Potser s’intueix una manca de confiança inicial en la qualitat d’aquest humil calçat, i unes perspectives no gaires optimistes, però de vegades la vida ens regala sorpreses; no tot està perdut, hi ha esperança en aquest món nostre, ni que sigui en el resultat d’unes espardenyes que devien comprar d’oferta.

11 d’agost 2020

Joc de daus


Surto cap a la feina i al carrer em trobo un cinc. Número ideal i reglamentari per sortir de casa.

En tornar encara hi és; no em resisteixo a la temptació, i me'l quedo.

#cosesquetrobo

10 d’agost 2020

CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA


CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA per als subscriptors de les meves carícies literàries a L’Aixeta. Entre les creacions que publico de dorma diària, a partir d’aquest agost, penjo dos contes setmanals d’un recull inèdit, amb el títol Cent zen. Cent contes de cent paraules exactes cadascun; un joc, un repte, i un treball d’estil on no hi manca la tendresa i les emocions.
I recordo que els 15 primers subscriptors rebran a més un pdf del meu poemari A la barana dels teus dits.
Amb una subscripció mensual de 2 euros dignificaràs la meva tasca creativa.

https://jesusmtibau.aixeta.cat/

09 d’agost 2020

En un instant tan nu, de Pere Pèries



En un instant tan nu, de Pere Pèries
Editorial Ganzell, 2020   
Sinopsi
Josep Maria Savall Solé ha realitzat un exercici esplèndid.
L’autor ens propasa usar l apoesia, les paraules, per curar. Les dues seccions del llibre, El pensament que cura i L’amor que cura, ens endinsaran en dues maneres com podem curar el nostre jo profund: aprendre primer a saber estimar qui som i d’aquesta manera entendre com podem estimar l’altre.
L’objectiu d’aquest llibre és fer-nos sentir, però també perdre la por a reflexionar des d’aquest sentiment. Això és la poesia que cura.

08 d’agost 2020

Fabrico somnis


Fabrico somnis sempre que puc. Que alguns explotin ni em sorprén, ni em guanya.
.
Text inspirat en una imatge d'Enric Sirera.

07 d’agost 2020

06 d’agost 2020

CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA


CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA per als subscriptors de les meves carícies literàries a L’Aixeta. Entre les creacions que publico de dorma diària, a partir d’aquest agost, penjo dos contes setmanals d’un recull inèdit, amb el títol Cent zen. Cent contes de cent paraules exactes cadascun; un joc, un repte, i un treball d’estil on no hi manca la tendresa i les emocions.
I recordo que els 15 primers subscriptors rebran a més un pdf del meu poemari A la barana dels teus dits.
Amb una subscripció mensual de 2 euros dignificaràs la meva tasca creativa.

https://jesusmtibau.aixeta.cat/

05 d’agost 2020

d’aquest món, tan ple d’injustícies,


Pujo per la rampa que dona a l’Ebre. Dalt de la barana, una dona porta sa filla petita en braços, que demana baixar vora el riu. I la mare, per algun motiu o altre, o simplement perquè no en té ganes, intenta justificar la negativa:
-No, no, filla, que això només és per a les barques, i no hi podem anar.
La xiqueta posa cara de contrariada, mentre em clava la mirada a mi, que sí hi acabo d’anar. No ho acaba d’entendre. Potser forma part del trist aprenentatge d’aquest món, tan ple d’injustícies, on uns sí que hi poden anar, i uns altres, no, quasi sempre els més febles o petits.
#cosesquepassenvoraelriu

04 d’agost 2020

Desdefinicions (angost)

Angost: Estiuenc mes, habitualment lúdic, que enguany viurem amb estretors.

03 d’agost 2020

A la revista cultural argentina Ají


Un nou conte traduït per a la revista cultural argentina Ají.
Aquest cop es tracta d'El tren que passa, inclòs a Postres de músic, i que he adaptat jo mateix

02 d’agost 2020

Tortosa s'emmiralla


Tortosa s'emmiralla a l'aigua del riu.
Passat i present conviuen
amb perenne normalitat.
Un llagut perdut en el temps
bada.

01 d’agost 2020

Desgràcia, de J.M.Coetzee


A partir de certa edat, tots els afers són seriosos. Com els atacs de cor.
.
Desgràcia, de J.M.Coetzee