Pujo per la rampa que dona a l’Ebre. Dalt de la
barana, una dona porta sa filla petita en braços, que demana baixar vora el
riu. I la mare, per algun motiu o altre, o simplement perquè no en té ganes,
intenta justificar la negativa:
-No, no, filla, que això només és per a les
barques, i no hi podem anar.
La xiqueta posa cara de contrariada, mentre em
clava la mirada a mi, que sí hi acabo d’anar. No ho acaba d’entendre. Potser
forma part del trist aprenentatge d’aquest món, tan ple d’injustícies, on uns
sí que hi poden anar, i uns altres, no, quasi sempre els més febles o petits.
#cosesquepassenvoraelriu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada