30 de novembre 2016

Eduard Màrquez a Tens un racó dalt del món



Eduard Màrquez ens visita aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
Fare un ràpid repàs de la seva trajectòria literària, i niciada amb poesia, passant pels contes, i la novel·la,per a acabar retornarn als seus contes inicials, revisats, i esporgats, en el recull Vint-i-nou contes menys.
També comentarem la seva novel·la La decisió de Brandes, el seu particular estic a la recerca de la consició, i la professionalitat amb què viu la literatura.
A més, ens farem ressò de les novetats literàries: L'home de lava, d’Anna Molina; Sentiments barrejats d’un fruit de la postguerra, de Francesc Forcades; Si ha nevat, de Paco Esteve i Beneito; Nens de llet, de Damià Bardera Poch.
El programa es podrà veure en directe els dimecres 30 de novembre i el 7 de desembre, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
També es podrà veure properament a Youtube

29 de novembre 2016

En Miquelet i els estels, de Joaquin Carbó


En Miquelet i els estels, de Joaquin Carbó
Il·lustracions de Montse Tobella
Baula Edicions. 2016 
Sinopsi

En Miquelet i el seu pare s’engresquen a fer un estel de paper segons les instruccions d’un llibre antic. Quan l’han acabat de fer, arriben dos amics a casa, la Maria i en Jaume, que queden bocabadats i ràpidament s’animen amb en Miquelet a provar d’enlairar-lo. Junts, descobreixen que fer volar un estel pot ser una aventura ben divertida.

necessito

El nostre fill em mira molt seriós i diu que “necessita” (subratlla la paraula “necessito”) un camió de bombers (de playmobil, per a més dades). Jo, innocent, li recordo que ja en té un, de camió de bombers, però ell, que ja tenia preparat l’argument per defensar la seva necessitat, al·lega que el seu camió no té escala, i que sense escala no podrà rescatar un home si demana ajuda dalt d’un balcó.
Vist així, la cosa sembla seriosa, i no voldria que caigués sobre mi la responsabilitat d’un home cremant-se dalt d’un balcó, per molt de joguina que sigui. Potser haurem de replantejar-nos això de les retallades i prioritzar les necessitats.

28 de novembre 2016

27 de novembre 2016

El pas de zebra, de Joan de Déu Prats


El pas de zebra, de Joan de Déu Prats, amb il·lustracions de Francesc Rovira
Col·lecció Contessaludables
Baula Edicions

La zebra volia creuar el riu per tastar l’herba fresca de l’altra banda, però el riu era ample i profund. Com s’ho farà per trobar un pas segur?

Cendra, de Sílvia Mayans


Cendra, de Sílvia Mayans
Pagès Editors, 2016
Sinopsi
1976. Un any després d’haver resolt la mort del Severino Gil a Cap llàgrima sobre la tomba, tot just estrenada la democràcia, l’Elíades Bel es troba embolicat en nous misteris per les terres de l’Ebre. Un terrible incendi, assassinats, corrupció, empresaris sense escrúpols i la recerca d’una família dispersada després de la guerra civil, el portaran a investigar des d’Arnes a Horta de Sant Joan, Gandesa, Tortosa, Alcanyís, Tarragona i Cornellà de Llobregat. L’Elíades, fotògraf i investigador eventual, comptarà amb l’ajuda del seu cosí lo Margalló, un pagès de Vall-de-roures; de la Susi, una perruquera molt trempada; de mossèn Amadeu i de l’inefable tinent Estrada, que gaudeix d’una, fins ara tranquil·la, jubilació.

Un nou viatge per un territori fascinant i per la seva història punyent, encara propera. Viatge que compartirem amb un mosaic de personatges molt humans, tocats per les dures circumstàncies de la vida. Llops i xais que acabaran sent, sense excepció, res més que cendra.

26 de novembre 2016

L’aventura de la vida, d’Eudald Carbonell, amb il·lustracions de Pilarín Bayès


L’aventura de la vida, d’Eudald Carbonell, amb il·lustracions de Pilarín Bayès
Editorial La Galera, 2016
Sinopsis
L'Eudald Carbonell fa un viatge meravellós a bord del Beagle, el vaixell del científic Charles Darwin. En aquest trajecte, tots dos viuran aventures que ajudaran a explicar perquè la humanitat ha arribat a ser on és, i quins perills i fets han marcat l'evolució de la nostra espècie: des del descobriment del foc fins a l'enginyeria genètica. Amb moltes anècdotes i curiositats

Kukurota



Kukurota, la nova col·lecció de Cossetània Edicions, per conèixer millor els animals que surten al programa de TV3, i posar a prova tot el que s'ha après jugant.

24 de novembre 2016

Tres històries amb gat, de Ricardo Gómez


Tres històries amb gat, de Ricardo Gómez
Baula Edicions. 2016 
Sinopsi

La Clàudia i el Dani estan molt preocupats perquè el Raspall, el seu gat, ha desaparegut. Quan va arribar a la família ho va trastocar tot. Ara, la Clàudia i el Dani recorden els moments feliços que han passat amb ell i es pregunten si el deuen haver segrestat. Ningú sap la veritat, allò que ha passat realment, excepte el mateix Raspall.

il·lusió i pastanagues


Que mai no et matin la il·lusió i, per si de cas, troba-li al gust a les pastanagues
..

Inspirat en una foto de Fox Photos/Getty Images, trobada a la pàgina de facebook Fotogràficamente

23 de novembre 2016

No surtis de nit, d’Eulàlia Canal i Glòria Marín


No surtis denit, d’Eulàlia Canal i Glòria Marín
Baula Edicions
Sinopsi
En Max i en Joel són bessons. I malgrat això són ben diferents de caràcter. La novel·la comença una nit que en Max i en Joel surten de festa. De tornada, i amb massa beguda al cos, tenen un accident de trànsit, el Porsche descapotable que condueix en Max s’estimba i un dels dos no sobreviu.
Així comença un relat explicat des d’un punt de vista narratiu múltiple, sempre en primera persona, que permet que cadascun dels personatges que va agafant la veu narrativa ens mostri les seves motivacions i els seus actes.

A No surtis de nit el món realista combina perfectament amb un món fantàstic/sobrenatural: tots dos móns corren en paral·lel i creen una atmosfera que atrapa el lector des del principi mateix del relat.

Sensacions amb El nostre pitjor enemic, a l'Ametlla de Mar


Diumenge passat, al matí, es viuen moments de treva abans d’una setmana que ens auguren plujosa i de fred. Un vermut literari sembla a priori una fantàstica combinació, i la proposta que em va fer el poeta Joan Callau, en nom de l’Associació Calacultura, de presentar El nostre pitjor enemic en aquest format, era irresistible.
El dia, l’hora, la gent… tot és amable i acollidor, com una cala com cal. L’acte té lloc al Centre d'Interpretació de la Pesca, antiga Confraria de Pescadors, i de tant en tant, enmig d’un respectuós silenci, ens acompanya el suau passar d’una barca al fons.
Montse Cateura i Àngel Martí llegeixen dos fragments del llibre, on es descriu l’illa i el comandant, potser els dos personatges principals del llibre
Joan Callau em presenta, fa referència a Cornudella i al Montsant, que ha visitat fa poc, i a Tortosa, les meves dues pàtries petites, i resumeix la meva trajectòria literària i d’activista cultural. I jo intento explicar les idees o sentiments que he volgut transmetre amb el llibre, o que el llibre m’ha transmès a mi, la passió pels personatges anònims, independentment de la trama, simple esquelet amb la missió de mantenir dreta la novel·la.
Després hi ha una mica de debat sobre l’estat de la cultura, sobre la necessitat d’implicar-se, amb visions pessimistes, optimistes i realistes vàries (confesso que navego de l’una a l’altra, amb la mateixa placidesa que una barca dins del port).
I s’acaba amb el vermut que dóna nom a l’acte. Em pregunten què vull per a beure. Vermut, és clar.

M’agrada que una cala es digui Cala Cultura, perquè cal la cultura.

22 de novembre 2016

Angelina Purpurina


Angelina Purpurina, una nova col·lecció de Baula Edicions.
A l’Àngela li encanta resoldre misteris, vestir-se com a ella li agrada i dur els cabells llargs. En canvi, no li agrada que la facin empipar ni que se’n riguin. Si algú li vol fer bullying descobrirà que no està per orgues i que procura resoldre les coses a la seva manera.

Un tronc amb sentiments

Mig novembre i tot fa olor de Nadal. Els operaris pengen les llums tradicionals i això és un símptoma inequívoc que el tió s’acosta (sempre arriba a casa coincidint amb la seva encesa). Però enguany hi ha una novetat respecte l’any passat: tenim una gosseta joveneta, en plena edat de jugar i de rosegar-ho tot, i temem, amb cert alarmisme, que pugui mossegar el tió. Això és motiu de preocupació per al nostre fill: “l’haurem de vigilar”, diu tot seriós. Jo, pràctic, aporto un possible remei: “el podem posar damunt del bufet, al costat del pessebre, i així la gosseta no hi arribarà.” Però aquesta solució no satisfà en absolut mon fill que, preocupat, pronostica: “pot caure i fer-se mal!”. Els meus segons de silenci delaten certa incredulitat, que mon fill trenca amb un sentència definitiva: “és un tronc de fusta, però té sentiments!”. Arguments com aquest no admeten rèplica.

El nostre pitjor enemic, a La petita llibreria


El blog La petita llibreria em regala un comentari sobre El nostre pitjor enemic.
Mai deixaré prou d'agrair a les xarxes socials, sobretot als blogs, la difusió dels llibres i dels autors com jo, que som molts, i que tenim difícil accés als grans mitjans de comunicació.

21 de novembre 2016

De teulades en amunt, de Isabel del Pilar Valero Herrera


De teulades en amunt, de Isabel del Pilar Valero Herrera
Editorial Gregal, 0216
Sinopsi

La poesia és aire que canta i reverbera, un enfilall de lletres que dringuen fràgils, els cercles d’onades que parpellegen, el zum-zum d’una abella sobre una flor.
També és poesia, però, unes imatges simbòliques que cerquen la metàfora, unes ombres que voleien en l’obaga, un cap absort, una tempesta, l’udol d’uns gossos, unes cendres, unes ales de corb, una boira afamada, un esbós, una aranya, el silenci, o un penell.
Miríades de lletres la componen i l’abstracció la dibuixa, amb ecos o notes descalces de simfonies prestades.
Si tu, que em llegeixes, et demores en qualsevol dels mots d’aquesta sinopsi, entra dins del recull i cerca’ls. Tal vegada així, t’adonaràs que formes part d’aquest palanquí ple de nostàlgia, trencadís de teulades i de nit.

II Jornades de Patrimoni Literari Ebrenc. Zoraida Burgos


Demà comencen les II Jornades de patrimoni literari ebrenc, amb una jornada dedicada a Zoraida Burgos.
En aquest enllaç podeu trobar el programa

Sensacions d'El nostre pitjor enemic a Barcelona





Dimarts passat, 15 de novembre, viatge a Barcelona per presentar El nostre pitjor enemic a la casa del llibre del passeig de Gràcia. Al tren m’acompanya la lectura de Josep Pla, descripcions precises, riques, belles del paisatge i la gent. Podria haver agafat un tren que arribava mitja hora abans de l’acte, però no he volgut arriscar-me confiant en la puntualitat ferroviària, i també volia aprofitar per passejar-me per la capital i visitar alguna de les seves llibreries; aquesta visita és una mica frustrant, en comprovar que un llibre publicat al setembre, al novembre ha desaparegut del taulell de novetats. Per a agafar forces i dolçor, bereno un croissant de xocolate.
Entro a La casa del llibre força aviat. Asseguda a l’espai reservat a les presentacions, ja amb el llibre a les mans, m’espera una escriptora amiga, la gandesana Carme Meix. Ja és veterana en aquests afers, i s’ho mira amb la perspectiva i tranquil·litat dels anys; ella no para d’escriure, no podria, i acumula novel·les inèdits que tant de bo vegin la llum aviat. La presentació serà gairebé una trobada d’escriptors, perquè també vénen Rafel Cases (vell amic blocaire, i fidel seguidor), Pilar Romera, amb qui properament conversaré a Canal 21 Ebre per parlar del seu nou llibre, Emili Gil, de La Sénia i dels seus móns ocults, l’Agustí Clua i la seva dona, camarlenc que escriu relats breus que m’encisen. L’acte també serveix d’excusa per poder abraçar un jove, tot i que vell amic blocaire, Coro Xandri, que fa nous anys, a la tendra edat de dotze, ja tenia un blog, El semàfor, des d’on parlava d’esports i de llibres i donava premis i tot, algun dels quals vaig tenir l’honor de rebre. I també conec l’Elena Morató, filla del pintor MoratóAragonès, del qual fa poc s’ha inaugurat un espai permanent a Cornudella; em diu que té idees per dur a terme al poble.
I arriba Genís Sinca, amb el seu entusiasme i dinamisme habitual. La llibreria ens prepara dos tamborets, però ell de seguida s’aixeca, necessita moure’s, i prescindeix del micròfon per poder gesticular millor, per gaudir de llibertat per comunicar a la seva manera. No repetiré les seves paraules, em ruboritza una mica de tan bones. Ha gaudit de la lectura, i ha arribat al més profund del llibre, lloa el seu estil, em tracta de murri, recorda els meus nanocontes i troba la seva estructura arreu del text, llegeix alguna de les descripcions, i en tria alguna de les meves preferides, com la de la comandanta, per exemple, i subratlla una de les cites inicials, del nostre Artur Bladé i Desumvila, que tant admirem tots dos.
Surto feliç. Els dubtes,  incerteses, i fins i tot el dolor, que m’havia provocar l’escriptura de la  novel·la, ara es veuen compensats amb escreix pels comentaris dels diversos presentadors del llibre (Gustau Moreno, Sílvia Veà, Emigdi Subirats, Francesc Valls-Calçada i Genís Sinca, de moment).
Estic cansat, trepitjar i respirar la gran capital em fatiga: sóc encara un xiquet de poble, avesat a gaudir d’una ciutat més humana com Tortosa. RENFE em reserva, per a aquest últim trajecte del dia de més de dues hores, un tren de rodalies de seients durs i poc amables. Va gairebé buit; jo, pràcticament ple.

(Les fotos adjuntes són de Carme Meix, Emili Gil i de Coro Xandri)

20 de novembre 2016

El nostre pitjor enemic, a Mont-roig


El proper acte de promoció d'El nostre pitjor enemic serà un plaer més, una nova oportunitat de retrobar-me amb el cantant, músic i amic, Jesús Fusté, a qui he demanat que presentei el llibre a la Biblioteca Joan Miró de Mont-roig.
Serà un acte emotiu i sincer, i tindrà lloc el 25 de novembre, a les 7 de la tarda.

Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez


Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez
Editorial Empúries
Sinopsis
Eduard Márquez va debutar en la literatura catalana amb dos llibres de contes que van rebre l’elogi unànime de la crítica. Es tracta de Zugzwang (1995) i L’eloqüència del franctirador (1998), dos llibres desapareguts que han esdevingut mítics. Amb el rigor quirúrgic que el caracteritza, Eduard Márquez els ha revisat i ha condemnat a l’oblit vint-i-nou contes. Aquest llibre n’és el resultat: una nova ocasió per endinsar-se en un dels mons més personals i fascinants de la literatura catalana recent i per reivindicar la seva faceta d’autor de narrativa breu.
.
Properament en parlarem amb l'autor a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre. de moment, llegeixo un dels contes:

19 de novembre 2016

El nostre pitjor enemic, a la web Què llegeixes? Juga-hi


La web Què llegeixes? té aquests dies El nostre pitjor enemic a la seva capçalera, i ens proposa jugar amb el llibre.
I no ho fareu? Podeu guanyar un dels tres exemplars que regala Cossetània
A més, a la mateixa web, ja hi ha una crítica sobre el llibre que us convido a comentar.

Els nostres Pastorets, de Roger Roig i Hugo Prades


Cossetània Edicions

En aquest conte el Patufet es proposa, juntament amb els seus amics, un repte engrescador: posar en escena els Pastorets, obra clàssica i tradicional nadalenca. Per això, es reparteixin els papers, assagen amb moltes ganes i, coincidint amb les festes de Nadal, intenten donar forma i color a aquesta representació que explica la trobada entre pastors, àngels i dimonis. Se’n sortiran? S’aixeca el teló!

18 de novembre 2016

malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en la màgia

Sóc un maldestre crònic. La meva relació amb tota classe d’aparells mecànics, electrònics, elèctrics o altres tortures similars, no és d’amor-odi, sinó d’odi directament o, en el millor dels casos, d’indiferència. De forma periòdica, aquests aparells que m’envolten i que algú ha decidit que són imprescindibles (segur?) s’espatllen i, sovint, seguint alguna mena de pla malèfic o de conxorxa còsmica, més d’un es posen d’acord per a espatllar-se alhora.

Armat amb la meva manca de destresa, i sense gaire èmfasi, de vegades els agafo, me’ls miro, com si busqués algun ressort que s’autoinculpi de l’avaria. Altres cops els deixo en repòs, i recolzat en la innocència que des de sempre m’acompanya, després d’unes hores o d’uns dies, els agafo de nou, i premo el botó corresponent amb l’esperança que funcioni, que s’hagi reparat sol. No, normalment no funciona, però, malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en la màgia.

Si el pols i la punteria no et fallen


Si el pols i la punteria no et fallen, posa els records al lloc que els toca.
..

Inspirat en una foto de António Paixão, trobada a la pàgina de facebook Fotogràficamente

17 de novembre 2016

El nostre pitjor enemic, als Vermuts Calacultura


El proper diumenge, 20 de novembre, a partir de les 11 hores, presentarem El nostre pitjor enemic a L'Ametlla de Mar, dins del cicle Vermuts Cala Cultura.
Serà tot un plaer compartir tertúlia sobre el llibre en el marc distès i agradable d'un vermut.

calma i bellesa alhora.


Quan el ritme i la constància esdevenen calma i bellesa alhora.
.

Inspirat en una foto de ElioCiol, trobada a la pàgina de facebook Fotogràficamente

16 de novembre 2016

El guardià de les trufes, de Fèlix Edo Tena


El guardià de les trufes, de Fèlix Edo Tena
Editorial Barcino, 2016
Sinopsi
En Leovigild ha desertat de l’exèrcit, durant la Guerra Civil, amb l’objectiu de tornar a casa. En el llarg camí que ha d’afrontar recorre una naturalesa desfermada que intenta sobreviure als paisatges arrasats i a la civilització en descomposició. En un altre temps, en Lluís i la seua família, tots ells masovers del mas de Forès, viuen i treballen a compàs de les estacions i en contacte amb la terra i les seues entranyes, sense poder restar aliens a les violències que els ha tocat viure. I encara en un altre temps, un dels últims habitants d’un món en extinció conviu amb l’amarga consciència d’aquest final i amb l’estoica resignació per tot el que li ha tocat viure. Resolt a no perdre la independència, tot i que sap que amb ell morirà el seu món, encara li queda un bri d’esperança... Hi planteja un rigorós exercici antropològic que és capaç de reflectir els sotracs de la història i que no està exempt de lirisme. L’obra és una conseqüència de les sèries d’articles temàtics que ha escrit a la revista Saó sobre la realitat natural, paisatgística i humana dels Ports i del Maestrat.
.

El llibre es presenta a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, el 18 de novembre, a les 19.30, a càrrec de Jordi Llavina.

Lluís-Anton Baulenas a Tens un racó dalt del món



Lluís-Anton Baulenas ens visita aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
Fare un ràpid repàs de la seva llarga trajectòria literària, carregada de premis. Farem especial referència a un llibre que recomano sovint, La felicitat, i també d'altres com ara La vostra Anita, Quan arribi el pirata i se m'emporti o Per un sac d'ossos

També ens farem ressò de les novetats literàries: La ràbia, de Lolita Bosch; El baró de foc, d’Isabel Canet Ferrer; Estimades Zambrano, de Mercè Foradada, iLa crisi dels vuitanta, d’Olga Xirinacs
El programa es podrà veure en directe els dimecres 16 i 23 de novembre, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
També es podrà veure properament a Youtube

15 de novembre 2016

Genís Sinca presenta El nostre pitjor enemic

Ja fa uns anys que conec a Genis Sinca. Arran de la publicació d'Una família exemplar, vaig entrevistar-lo a Canal 21. De seguida vam tenir feeling mutu. M'agrada la seva forma de comunicar. sempre amena, sempre amb optimisme i energia, divertida. Ens uneix la passió per Artur Bladé i Desumvila. Avui tindré el goig d'escoltar-lo a La casa del llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona, a partir de les 7 de la tarda, durant la presentació d'El nostre pitjor enemic. Faré de privilegiat espectador de les seves paraules, que ja agraeixo per endavant, com vaig agrair que dediqués un moment per llegir a Youtube un fragment de Postres de músic.

perversitat


"Diumenge és el dia que menys m'agrada; és l'únic que no sé què fer".
Escoltat a la pel·lícula Perversitat, de Frtiz Lang. No és trist?

14 de novembre 2016

El nostre pitjor enemic, a Barcelona

Demà dia 15, a Barcelona amb El nostre pitjor enemic.
L'acte serà a La casa del llibre del Passeig de Gràcia, a les 19.00 hores, i m'acompanyarà Genís Sinca.

Us hi espero

Desdefinicions (naturallitat)

naturallitat. Dormir despullat.

13 de novembre 2016

Quan arribi el pirata i se m’emporti, de Lluís-Anton Baulenas


Quan arribi elpirata i se m’emporti, de Lluís-Anton Baulenas
RBA
Sinopsi
En Jesús Carducci i en Miquel-Deogràcies Gambús, normalment, no s'haurien trobat mai. En Carducci, acaba de patir la pèrdua del seu germà petit i la fi d'una relació amorosa turbulenta amb en Gerard. Té un petit gabinet d'atenció mèdica al barri del Raval de Barcelona i un cop per setmana també dóna assistència sanitària als treballadors d'una gran multinacional. En Gambús, patriarca d'aquesta

empresa, és un ancià de noranta-sis anys riquíssim, megalòman, amb un secret antic que l'ha convertit en un criminal. Quan en Carducci, és citat a una reunió amb ell aparentment és perquè els uneix una improbable fascinació pel teòric anarcocapitalista Murray N. Rothbard. Però res no és el que sembla, i aviat l'ancià li fa una insòlita proposta que en Carducci no sabrà rebutjar.
.
Aquest proper dimecres, al programa Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, paralrem amb l'autor. de moment us deixo amb un fragment:


Nens de llet, de Damià Bardera Poch


Nens de llet, de Damià Bardera Poch
Sinopsi
Nens que miren núvols, nens orfes, nens sense braços, sense dits, nens grans abandonats en una societat infantil en què els contes de fades no tenen un final feliç. En aquests nens de llet, fílies i fòbies barderianes configuren un món de criatures víctimes d'uns adults desorientats i emocionalment inestables. Contes mordaços, crítics, greus, fins i tot sarcàstics. Però alhora tendres, fràgils i entranyables.
Comentari
Poca cosa més puc afegir als anteriors comentaris dels llibres de Damià Bardera, que podeu trobar en aquest blog.nens de llet és una baula més de la cadena de la seva obra, una cadena que en poques línies t'encercla, t'estira, t'arrossega; una estrabada al pit que t'arrenca la camisa mentre salten els botons disparats en l'aire; relats que et saccegen, un univers literari que trasbalsa i emociona, i que no em canso de recomanar.
Us llegeixo el primer, perquè m'és molt difícil triar-ne un.

12 de novembre 2016

Fem una pel·lícula, Borinotman?, d’Oriol Vergés



Fem una pel·lícula, Borinotman?, d’Oriol Vergés amb il·lustracions de Daniel Jiménez
Baula Edicions
Sinopsis

Els habitants de Vallformosa, entre els quals hi ha il·lustres personatges com la Blancaneu i en Borinotman, celebren l’estrena d’una pel·lícula feta per ells on reflecteixen els seus nobles ideals.
Conviden a assistir-hi polítics mundials, que fan seure en cadires plegables barrejats amb la gent del país i que mengen el que els mateixos ciutadans han preparat.

El baró de foc, d’Isabel Canet Ferrer


El baróde foc, d’Isabel Canet Ferrer
Edicions del Bullent
Sinopsi

Quan Joana i Andreu es van prometre amor etern al monestir de Valldigna, el Baró de Foc es va regirar de ràbia a les Grutes de Lava on habita. Des d'aleshores no ha fet altra cosa que intentar destruir el monestir enviant arsinots i tòtils de combat. Per la seua banda, l'Emperador dels Vents i la reina Gualba han mobilitzat un exèrcit d'àngels i dones d'aigua per a evitar-ho. Enmig de la lluita, la jove Elisa descobreix la seua autèntica natura i, acompanyada per un àngel i un arqueòleg, formaran un triangle perfecte d'aire, terra i aigua capaç d'enfrontar-se a les perilloses forces del mal.

11 de novembre 2016

Tornar a ser jo

El sentit de l’humor és un element fonamental de la meva forma de ser, i no entenc la vida sense. Procuro practicar-lo tots els dies i en tots els àmbits; també a la feina.

Per exemple, qual algú amb qui ja havia parlat em torna a trucar per telèfon, sovint em diu “hola, torno a ser jo”, a la qual cosa responc en mode existencialista, “Ah, que ho havies deixat de ser?”. Normalment això crea cert desconcert inicial.

10 de novembre 2016

cau la pluja; somrius


Tu no tries com cau la pluja; sí el somriure amb què la culls.
-
Inspirat en una imatge de la pàgina de facebook Fotograficamentetru.

09 de novembre 2016

La pols s'allunya camí enllà


La pols s'allunya camí enllà; la llum es filtra contra els anys.
.
Inspirat per  una imatge d'Otmar Schick (1934), que a la pàgina de facebook Fotogràficamente, acompanyen del text de Gabriele D’Annunzio, "Certi ricordi bastano a profumare un’anima per sempre".

08 de novembre 2016

Bategar

Cansats, mirem la tele des del sofà. Mon fill damunt meu, amb el cap sobre el meu pit. "El cor et fa un, dos, un,dos, un, dos", diu. I afegeix: "Bé!"

Sí, bé.

Trofeu que l’aigua mansa atresora (Joc literari)


Trofeu que l’aigua mansa atresora,
prova de fúries de lloguer.
Branques malmeses d’avui,
sediments del demà.
.
(Fa temps que no us proposo un joc literari, però aquesta pot ser una bona ocasió per a animar-vos a escriure alguna cosa inspirats per aquesta fotografia)

07 de novembre 2016

EL nostre pitjor enemic, a Cornudella




Dissabte passat, 5 de novembre, vaig presentar El nostre pitjor enemica la Biblioteca de Cornudella de Montsant. És la presentació més difícil, precisament per jugar a casa, amb la família i amics entre els assistents, davant gent que em coneix de tota la vida, que en mirar-me encara veuen el xiquet tímid que jugava al carrer, o que anava a comprar a les botigues del barri, el fill de, el germà de.
El bagatge de presentacions i actes que porto al darrere és un bona bona cuirassa contra l’excés d’emoció, i aprens a controlar-la (no sempre, mai del tot), i et permets gaudir més del moment. Per això, mitjor hora abans de començar l’acte pujo carrer Sant Isidre amunt i arribo al Casal Jaume I sense recança. La porta de ferro està entreoberta. Dins és fosc, però en entrar es detecta la meva presència i s’encén la llum de les escales: pujo. Dalt ja m’esperen l’alcalde, Salvador Salvadó que, sempre molt amable i agraït amb la meva persona, donarà inici a l’acte, i el regidor de Cultura, Salvador Olivé, i la Pili, la bibliotecària i amiga, sempre atenta i preocupada per tots els detalls, i el Joan Carles Jansà, amant de les lletres i col·laborador de la Jornada Literària (tots dos llegiran, per sorpresa meva i com a regal, un fragment del llibre). Pocs minuts més tard arriba el Francesc Valls Calçada, a qui vaig encarregar la presentació, escriptor i amics de lletres, un membre més d’aquesta família literària i d’emocions que vaig col·leccionant amb els anys, i que és un dels grans tresors que m’ha donat el fet d’escriure. L'aire és distès, i fem bromes que es queden en el camp de la intimitat.
Família, amics i coneguts van ocupant les cadires; només els més agosarats, la primera fila, com és habitual.
I escolto molt atent les paraules del Francesc, i comprovo que moltes coincideixen amb anteriors presentacions de la Sílvia Veà o de l’EmigdiSubirats, i em fa feliç comprovar les reaccions que ha despertat el llibre, i a poc a poc perdo els dubtes i incerteses que em provocava aquest artefacte anomenat “la meva primera novel·la”. Parlen de maduresa, de l’estil, de les emocions, de poesia, i donen pistes sobre qui pot ser el nostre pijor enemic.

Jo parlo de la batalla mantinguda amb el llibre, cos a cos, de la lluita amb les inèrcies del contista que tinc dins, de reflexions que he volgut transmetre amb el llibre, o que el llibre m’ha transmès a mi, sobre qui comanda la nostra vida, si el destí o l’atzar, sobre la dosi d’amor que tots necessitem, febles i forts. I procuro no parlar més del compte, perquè li havia assegurat a mon fill que l’acte no seria gaire llarg. Tot i haver escrit dos novel·les, encara són amant de la brevetat, o esclau.

Fals proverbi de la Toscana

"Les fulles mai no deixen de ser arbre, tot i la tardor.” 
Fals proverbi de la Toscana.

06 de novembre 2016

Si ha nevat, de Paco Esteve


Si ha nevat, de Paco Esteve
Premi Enric Valor de Novel·la
 Bromera Edicions 2016
Sinopsi
Als 90 anys, Jordi Llopis ha pactat una treva amb la mort. No sap per quant de temps, però hi ha una cosa que ha de fer abans d’anar-se’n: escriure les memòries d’un vell de 80 anys. No són les seues, sinó les de Joan el Coces, un saludador que va viure durant l’últim terç del segle xix. A més de curar les ferides de pobres i rics, el Coces mantenia una relació molt especial amb els Puig, la família que controlava el comerç de la neu. De la mà d’aquest peculiar personatge, l’autor ens convida a fer un recorregut per diversos episodis de la història recent i a descobrir alguns dels secrets que encara s’amaguen en el més profund de les caves de gel de la serra de Mariola.
Amb un domini magistral del temps narratiu, Paco Esteve i Beneito es revela com un novel·lista original, capaç de combinar elements històrics, periodístics i poètics en una història apassionant i commovedora. 

Cinc cadàvers, de Josep Franco


Cinc cadàvers, de Josep Franco
Premi Blai Bellver de Narrativa
Bromera Edicions 2016
Sinopsi
 Al poble de Sant Pere de la Ribera, tot el món espera amb terror l’efecte 2000, l’apocalipsi informàtica del canvi de segle. Però aquesta no serà la major desgràcia que assote la vila aquell hivern: l’assassinat del director de la Caixa Rural serà el tret d’eixida d’una sèrie d’enigmàtiques morts que escaroten la societat valenciana. La investigació dels crims posarà al descobert una enrevessada història d’odis entre dues nissagues d’empresaris, els Garcia i els Ventura, i la família dels Nofres, filtre de la narració i víctima dels enfrontaments dels altres.
Guardonada amb el Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva, l’obra esdevé una sàtira esperpèntica de la societat actual, de les relacions humanes, la corrupció, la política i els mitjans de comunicació. Amb un to ple d’ironia i un ritme narratiu àgil, Josep Franco ens proposa una novel·la tan àcida com divertida

04 de novembre 2016

El nostre pitjor enemic, a Cornudella




Demà 5 de novembre serà un dia important; la presentació d'El nostre pitjor enemic, a Cornudella de Montsant, el meu poble. Possiblement la presentació més difícil i emotiva per a mi.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca del Casal Jaume I, al carrer Sant Isidre on vaig viure de petit, i on vaig fer els meus primers amics i amigues.
Comptaré amb un bon amic escriptor al costat, Francesc Valls-Calçada.
És  a dir, que aniré ben armat per lluitar contra el meu pitjor enemic.

Bravo per Canal 21

Aquesta tarda, abans de la gravació del programa de televisió Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, comentem amb Eduard Márquez la situació cultural del país. Sovint ho fem tots els escriptors quan ens trobem, i els músics, i tothom. És fàcil que la conversa derivi en un to pessimista, però de vegades no em resigno a caure en aquesta temptació. Molts dels escriptors i escriptores que vénen al programa, quan s’assabenten que ja anem per la 8ª temporada, que portem gravats més de 180 programes, fan serveir paraules com miracle o heroïcitat. Perquè és un fet singular que un programa dedicat exclusivament als llibres duri tant de temps, en una televisió modesta, honesta, amb un 100% de programació pròpia.
Per això, vull manifestar el meu agraïment a tot el personal de Canal 21 Ebre que ho fa possible, especialment a la seva direcció, que des del primer moment apostà per un programa d’aquest tipus, sense condicions, donant-me absoluta llibertat.
Us demano un apludiment.

Resistitem!

la gent parlant s'entén?

Seguint amb les reflexions a què em porten els acudits, avui prenc com a excusa un que em fa riure molt cada cop que l’escolto i el veig, perquè està tret d’un surrealista gag dels genials Tip i Coll:
 .
-Buenas, soy paraguayo y vengo a pedirle la mano de su hija para hacerla feliz.
-¿Para qué?
-Paraguayo.
 .
Quan era petit no entenia els gags de Tip i Coll, no li trobava la gràcia i em semblaven absurds. Llavors no m’adonava que la gràcia està precisament en la seva absurditat, tot i que, com tot bon acudit, amaga sempre motius per a la reflexió.
Després de la meva curta vida (amb 51 anys encara sóc jove), he après algunes coses. Una d’elles és que la gent parlant no s’entèn. Assumir aquest fet costa el seu temps, perquè sempre ens ho havien afirmat a l’inrevés, que la gent parlant s’entén. Això seria bonic, però no, l’esperiència m’ha demostrat el contrari.
I és que la comunicació és molt difícil. Traslladar de forma correcta els nostres pensaments i emocions a paraules és tot un ofici. I després, aquestes paraules, sacsejades per mil interferències que ens envolten, arriben distorsionades a les orelles del nostre  interlocutor que, sovint atent a altes assumptes, les tradueix de forma lliure, passades pel sedàs de les seves pròpies emocions i experiència. A més, cal tenir en compte que, tot i ser animals sociables, sovint les converses esdevenen monòlegs on cadascú va a la seva, agafant amb pinces una paraula d’aquí i un gest d’allà per configurar el seu propi missatge i jurar dies després, aferrisadament, que el que explica és la pura veritat, que ho escoltà amb les seves pròpies orelles.

Llavors, el silenci seria una solució? Tampoc, perquè el silenci també va carregat de missatges, sovint llançats a crits, que es reben, o es deixen de rebre, al seu lliure albir.

03 de novembre 2016

S'obre la porta (nanoconte)

L’ascensor comunica amb veu freda, i certa apatia, el pis on acaba d’arribar. No els motius, no les conseqüències. S’obre la porta i, en breu, es tancarà.

02 de novembre 2016

I si no, tres

Fa unes dies, en mirar un pot de pintura, vaig recordar una petita anècdota amb mon pare (sembla mentida la capacitat evocadora que pot tenir un objecte senzill). Mon pare era bàsicament paleta, però sabia fer, i feia, de fuster, de ferrer, d’electricista, de lampista, de pintor... Al contrari que jo, que canviar una bombeta fusa ja em fa angúnia. Un dia que estàvem pintant, ell va fer broma sobre les instruccions d’ús que es llegien al pot: “déle una capa, y si no queda bien, déle dos”. Ens feia gràcia aquella evidència tan simple, i ens imaginàvem una possible continuació: “y si no, tres”.
Dècades després, la visió d’aquest pot de pintura em fa saltar en el temps; no recordo el lloc, ni el dia, ni l’any en què va passar, només la sensació, que no és poca cosa. I el xiquet amb una mica més d’experiència al cos que sóc, es posa a rumiar. Potser aquestes instruccions evidents, i en aparença innecessàries, ara prenen sentit. Potser parlen de tenacitat, de constància, de convicció, de l’anhel de no rendir-se. Potser parlen de com era mon pare, de l’exemple que em va donar.

Potser no parlen de pintura. Potser parlen de la vida.

a l'inrevés


Quan no sóc jo, sinó el món, qui camina a l'inrevés.
.
Inspirat en una imatge de RepoArt Photostudio.

01 de novembre 2016

Anna Moner al Club de lectura de Tortosa


Anna Moner ens acompanyarà al Club de lectura de Tortosa, el proper 4 de novembre a les 19.30, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, per comentar la seva novel·la El retorn de l'hongarès, gràcies a la col·laboració d'Antena Cultural de la RUV Tortosa. El llibre és fascinant, i el recomano sovint, així com també el seu recull d'articles Gabinet de curiositats.
Podeu llegir alguns apunts del meu blog on en parlo.

http://jmtibau.blogspot.com.es/search?q=moner