petit i gran alhora

 

l'espectacle

 

Com trobar els tresors que vam amagar de petits

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com trobar els tresors que vam amagar de petits.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Una instància de Cristòfol Despuig

 

Consulto el programa de registre d’entrades a la feina i a la llista de seguida me’n crida una l’atenció, on s’hi llegeix Cristòfol Despuig al camp on hi hauria d’aparèixer el de la persona interessada.

Cristòfol Despuig és una figura important de la Tortosa del segle XVI, i el seu llibre “Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” ens sembla modern i actual, fins i tot avui. Era una persona activa i, en certa manera, avançat al seu temps, i el seu llibre no es va publicar fins el segle XIX, però que enviï una instància el segle XXI, a través d’internet, em sembla massa modern, fins i tot per a ell. Imagino que es tracta d’un error, i entro a la instància, curiós i juganer. Efectivament, la persona que ha fet el tràmit ha posat l’adreça al lloc del nom. I és que les persones d’aquest segle sovint caiem derrotats a les disputes contra les noves tecnologies, però això seria tema d’un altre Col·loqui. 

 

la línia de l'horitzó

 

roman la petjada

 

SOBRE TIPUS DE CONTES

 

Superada la xifra de mil contes escrits, i de molts més llegits, em ve de gust reflexionar en veu altra sobre diversos tipus de relats, sense ànim de ser exhaustiu ni rigorós, ni de considerar-me expert en aquesta matèria, ni en cap altra.

En primer lloc hi ha els contes fantàstics, que inclouen elements surrealistes, màgics o aparentment impossibles al món real. És un tipus de relat que va practicar amb mestria Pere Calders, fent aparèixer mans als jardins de les cases, o arbres als menjadors. Cal tenir en compte que aquests elements fantàstics poden subratllar la part realista que amaga la història. Crec que és el tipus de conte en què habitualment es pensa quan se cita aquest gènere, sobretot qui no n’és un lector habitual, o jo mateix, al principi, quan de forma voluntària o involuntària m’inspirava en els contes de Calders. De totes maneres, no ha estat un recurs que hagi utilitzat gaire sovint. Comparant amb el món de la fotografia, seria una imatge manipulada amb la incorporació d’elements externs.

Un segon tipus serien els relats que narren una història versemblant exagerant-ne alguns trets per a donar una imatge ridícula, grotesca o patètica. Tenen una clara intenció irònica o sarcàstica, i juguen amb l’exageració per a subratllar aquests trets, per a delatar-los, per a denunciar-los, o simplement per a divertir. És molt lúdic escriure’ls i llegir-los, entren amb facilitat i desperten somriures, tot i tocar sovint més d’una nafra. Crec que són més comercials, si és que aquest estimat gènere del relat breu té alguna cosa de comercial. A l’inici vaig escriure molts contes d’aquests tipus, que es poden llegir sobretot a Postres de músic, i me’ls trobo sovint a primers llibres de companys de gènere, però els he anat deixant enrere de forma gradual, com a escriptor i com a lector, però no del tot; Al món de la fotografia seria com posar algun filtre a la imatge, com exagerar el contrast.

Un tercer tipus és el conte realista, que narra una situació amb la màxima veracitat possible, sense afegir elements imaginaris, per a subratllar sovint el seu dramatisme. Ens parlen de temes punyents o apassionats, són com destralades, com sacsejades, i aprofiten el recurs de la seva brevetat per a resultar més esmolats i profunds. Fan que el lector aturi la respiració un segon, i requereixen a l’autor una calculada precisió i domini del temps i les paraules. Els temes que tracten podrien aparèixer a un telenotícies o a un diari local. N’he escrit algun, però per algun motiu no acostumo a endinsar-me, almenys de forma explícita, en grans tragèdies o drames. Seguint el símil fotogràfic, seria una fotografia realista d’un moment contundent, d’una explosió de sentiments captada en un clic.

Un quart tipus de relat és potser el que més escric darrerament, el que més m’atrau ara mateix com a autor i lector. Es tracta de relats que retraten la quotidianitat sense gaires parafernàlies ni elements decoratius. Mostren gent en actituds senzilles i habituals, i que mostren una mena d’emocions que la majoria compartim, que en subratllen la humanitat. De vegades, els detractors es lamenten que no hi passa res, quan, de fet, hi passa tot. De fet, combino aquesta mena de relats amb el dietari, i dubto si escriure en un o altre gènere determinades situacions que observo en el meu anar i vindre diari, de manera que els meus contes semblen narracions de la veritat, i el meu dietari sembla un recull de contes. La fotografia, en aquest cas, seria de persones caminant pels carrers d’una ciutat, assegudes en un banc o aguaitant des del balcó.

Segur que hi ha més tipus de relats, potser tants tipus com relats o com a autors, i que poden presentar múltiples variants. Ja he dit que no volia fer un resum detallat.

Escric aquesta reflexió després d’escriure un relat del segon tipus, després de molt de temps, i de divertir-me fent-ho. Els últims anys, no acostumo a escriure relats de més d’una pàgina, i en aquest cas n’he escrites tres d’una sola tirada. Em diverteix tornar a aquest segon tipus de relat de forma puntual, són una joguina, els necessito, com qui visita de tant en tant l’habitació on dormia de petit.

Volar, surar

Volar és un privilegi, surar un estat de l'ànim.

 Inspirat en una fotografia de Francesc Sans Vidal.

Això de la pressa

 

M’espero plantat per a travessar la cruïlla de la plaça de la Pau i l’avinguda Felip Pedrell de Tortosa, davant del Mercat. Per la meva dreta gira per a entrar a la plaça un cotxe amb una visible ela majúscula de color blau. Al volant, un noi que deu portar poques hores de pràctica, perquè sembla que rellisqui sobre l’asfalt amb delicada precaució i una intrigant lentitud. Al carrere, quasi a tocar, un altre cotxe conduït per un home gran, suposo que jubilat, que mou exageradament els braços, queixant-se mentre li llegeixo als llavis que exclama, mentre perd la paciència, un desesperat “Vaaaaaa!”. Els seus moviments són desproporcionats i estic segur que aquesta vehemència es desfaria com sucre a l’aigua si anés a peu; trobar-nos a l’interior dels nostres cotxes ens fa sentir més segurs, o forts, o, simplement, subratlla la intolerància. El cotxe de pràctiques es para mansament al carril de la dreta mentre, que, pel de l’esquerra, avança furient el cotxe del darrere amb el semàfor en àmbar, en direcció al pont. Potser això de la pressa no depèn de l’edat.

tot just després de ploure

 

BIENVENIDOS, 40 ANYS

 

BIENVENIDOS, FA QUARANTA ANYS

Estiu de 1982, ara fa 40 anys. Sense cap mena de dubte, el major èxit musical d’aquell moment, almenys així ho vaig viure, va ser el disc i els concerts de Miguel Ríos, Rock and Ríos.

Miguel Ríos és del 1944 i, per tant, llavors tenia 38 anys, vint més que jo. El vèiem com un vell rocker que renaixia  a la seva avançada edat –encara canta, el tio, crec. Tota la vida l’havíem vist per la televisió en blanc i negre, i suposo que aquesta sensació és normal. He de dir que, tot i que els meus gustos s’estaven eixamplant a marxes forçades, Miquel Ríos no era el tipus de música que més m’agradava llavors, però em vaig deixar portar per la seva força encomanadissa, per les cançons d’una generació que “aun creía en bellos sueños”, i que somiava plena d’esperança l’arribada de l’any 2000 (quin desencís majúscul sento dos dècades després d’aquesta mítica data), i també hi devia ajudar que algú el posava un cop i un altre al pub de Cornudella aquell estiu, i que alguna orquestra, com ara Cimarron, començava a posar cançons d’aquest tipus a les festes majors de la vora, fent que aquells nois i noies que érem balléssim i cantéssim desaforadament fins a un emotiu i explosiu final amb l'himne a l'alegria, desitjant que tots els homens siguem germans.

Aquell estiu del 82 mirava de reüll un setembre que s’aproximava inexorablement, la prova que hauria de fer per a entrar a estudiar Magisteri. Era una gran passa endavant. Ja havia estat estudiant 4 anys a Tarragona, BUP i COU, a l’Institut Martí i Franquès, i a la residència Sant Jordi, on vaig arribar el 1978 amb els meus tendríssims 13 anys. Havien estat 4 anys d’enyorament del poble, per a aquell noiet tímid i introvertit, de comptar les hores que faltaven per a agafar l’autobús de tornada. Aquell estiu del 82 no sabia que a 1r de Magisteri se m’obririen nous camins, noves idees i ideals que fan que sigui com soc, i que més d’un cap de setmana preferís quedar-me a Tarragona.

Però encara estem a aquell estiu del 82, i sona Bienvenidos, hijos del rock and roll i, no ho oblidem, també Banzai!

CONVERSES AGAFADES AL VOL

 CONVERSES AGAFADES AL VOL

Mentre m'espero al forn de pa, una dona gran pregunta a la dependenta:
-Que no tens pastissets?
La dependenta, mentre lliga una bossa de pa, assenyala amb el cap un extrem del taulell.
-Santa Llúcia! -exclama la dona.

Casus Belli, de Teresa Saborit

 

El gran que es menja el petit. Hem llegit i vist milers d’històries amb aquest argument. Sovint el petit ha d’utilitzar tot el seu enginy per a desfer-se de les urpes sense escrúpols del gran, per a mantenir-se fidel a la seva manera de ser, als seus ideals, i no caure difós dins dels engranatges del gran, que ve a ser el mateix que desaparèixer. Hem llegit històries de nacions i de gàngsters així, i recordo algun entramat similar emmarcat dins de la indústria periodística, per exemple, però aquestes coses, al món editorial català, no passen, no? O sí?

La novel·la Casus Belli, de Teresa Saborit, guanyadora exaquo del 42 è premi Armand Quintana, ens retrata aquest món, i no he decidit encara si em fa riure o plorar. Potser simplement val la pena seguir el joc de la seva novel·la (o la teràpia), sobretot si s’hi troben algunes coses que ens puguin semblar familiars.

M'aturo enmig d'un batec d'ales

M'aturo enmig d'un batec d'ales, silent.
Salpo cap a l'instant següent sense recança.
.
Inspirat en una foto d'Araceli Merino.

Com convertir-se en el sexsímbol del barri

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com convertir-se en el sexsímbol del barri.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Bèsties de companyia, de Damià Bardera

 

AMB TOTA LA BESTIAL FORÇA DE DAMIÀ BARDERA

L’any 2013 m’arriba a les mans el recull de relats Els homes del sac, d’un tal Damià Bardera. No havia llegit mai res d’aquest autor, ni tan sols em sonava el seu nom. És un més d’aquest immens exèrcit d’autors que lluita per aixecar un dit, davant la indiferència dels mitjans de comunicació, quan no el menyspreu. L’obro amb aquella il·lusió gairebé intacta amb què obre cadascun dels llibres, tot i el miler de cops que he fet aquest gest, tot i el mig segle de tossut lector. L’inicio net de prejudicis, com inicio cada lectura, però de seguida m’adono que no serà una lectura més, ni un llibre qualsevol. I no me n’adono com tocat per una vareta màgica de la que llueixen guspires de llum, sinó obert en canal per una destralada. Me’n faig de seguida devot lector, subdit colpit per la contundència dels seus relats, que recomano allà on vaig. Des de llavors, n’he llegit quasi tots els llibres, famolenc que em sacsegi de nou a cada recull.

Compte, gent que patiu del mateix mal lector que jo; llegir Damià Bardera té efectes secundaris.

I fa uns pocs dies, m’arriba el nou de Damià Bardera, de la mà de Godall Edicions: “Bèsties de companyia”. El títol és una declaració d’intencions.

Un dels molts adjectius que acomanyen els relats de Bardera és brutal. Aquesta faceta apareix també al llibre, però potser l’autor se’ns fa gran, i tou (ric irònic, per a mi mateix), perquè no talla el primer cap fins la pàgina vint-i-set.

Brutal? Sí, i satíric, i despietat. A la primera part del llibre “Bestiari”, titula cada conte amb el nom d’un animal, però el fil conductor no són les bèsties (almenys les de quatre potes), sinó el món educatiu, sobretot de la secundària obligatòria. En aquest llibre, Bardera agafa un to en aparença més distant (no posa de seguida els dits a la sang), fins i tot oficial, i els relats poden semblar-nos una mena d’informe, ridícul i buit, per a omplir de palla un expedient administratiu. Però aquesta aparent distància, carregada de sarcasme, no fa altra cosa que posar més en evidència les mancances del món educatiu. I allí està Damià, la bèstia escriptora, amagat sota la taula del cap d’estudis, o assegut, disfressat, al final de l’aula, per a, de sobte, clavar-nos les urpes al pit.

Damià Bardera ens diverteix i ens posa el dit a l’ull alhora, i ens preguntem quina mena de bèstia som.

A la segona part del llibre, “Vocacions”, titula cada relat amb el nom d’un ofici o ocupació. Aquí, la colpidora mirada de Damià Bardera s’escampa per tots els plecs de la nostra societat, i els personatges ens ensenyen les seves nafres i dolors, impúdicament, i podem triar que ens facin d’ensenyança o de mirall, de còmplices o de botxins de nosaltres mateixos. La indiferència no hi té cabuda.

Enmig de la fauna literària del nous país, Damià Bardera rugeix com un lleó, potser amb ànima de gatet, no ho sé, com el protagonista del contes que us convido a escoltar.

quan et mulles sota els arbres

 

es vincla el verd

 

parella de fet

El sol i el mar no són amants d'estiu, sinó parella de fet tot l'any.

Com caminar sobre la corda fluixa sense temor de caure

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com caminar sobre la corda fluixa sense temor de caure.    

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Tortosa banyada

 

recordatori o estímul?

 

Entrar a un despatx el 3 d'agost. Veure que al calendari de taula estan subratllats des del dia 20, dissabte, fins al final, el 4 de setembre, diumenge. No sé si més enllà del full.

Dedueixo que són les vacances. Intueixo que no estan subratllats com a recordatori, sinó com a estímul.

No tremolar, segons Marta Viladrich; un relat ballat

 Ja fa una colla d'anys, gaudint d'algun dels espectacles de Valer Gisbert, vaig descobrir Marta Viladrich. 

Des del primer segons vaig caure seduït, magnetitzat, enamorat, per la seva forma de moure's dalt de l'escenari, per l'energia que em transmetia. El pas dels anys, i les diverses ocasions en què l'he vist interpretar la dansa, no ha fet altra cosa que confirmar aquella primera impressió. 

I a mi, que m'agrada jugar, interactuar amb diverses disciplines i gent, li vaig proposar fa unes setmanes el meu desig de col·laborar junts, que aquest era un regal que volia fer-me, amb la seva imprescindible participació. Per fer-ho fàcil, i al seu ritme, li vaig enviar diversos àudios amb lectures dels meus relats, i ara ja podeu gaudir del resultat. 

Entre tots els relats, va escollir "No tremolar",  inclòs al recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020). No m'estranya, perquè crec que és un dels que té més força, del miler que n'he escrit. No és casual que Ernest Redó i el grup Obscens en fessin una versió amb banda sonora de rock.

Espero que us agradi aquest vídeo, que per a mi esdevé joia i que, qui sap, tant de bo tingui continuïtat.

 

Res infinit com l’antiga set

 Res infinit com l’antiga set que cap cel no apaga.

Inspirat en una fotografia d'Agustí Descarrega.

Quan la mirada és l’objectiu

 Quan la mirada és l’objectiu; quan la imatge, un reflex.

Inspirat en una fotografia de Rafel Espuny

Cinquanta còdols al mar, de Laura Casas Inglés