31 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, presentació a Tortosa



Aquest divendres 5 de novembre, a les 7 de la tarda, presentació del meu llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, amb els dos editors, Eduard Boada i Jaume Llambrich.

Parlarem de la forma de mirar la vida, o de viure la mirada, no ho sé, i posarem alguns exemples de situacions properes que poden esdevenir un espectacle admirable, ple d'emocions, si ens convertim en espectadors actius, amb predisposició total a gaudir al màxim del preu que paguem d'entrada, que no és altre que una mica de temps.


L'espectacle de la vida, a Altafulles



 Entrevista amb Òscar Ramírez a la Revista cultural i social Altafulles, parlant sobre L'espectacle de la vida,  coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

30 d’octubre 2021

Crònica de la presentació de L'espectacle de la vida a Tarragona

 










29 d’octubre de 2021. Camí de Tarragona a un doble acte de presentació del meu nou llibre, el dietari L’espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis. Com sempre que faig un acte d’aquesta mena, m’agrada arribar amb temps, aparcar el cotxe lluny del centre, i aproximar-m’hi lentament, a peu. En aquest cas, a la zona del Joan XXIII, que em serveix d’excusa per a passar pel costat de l’abans anomenada residència Sant Jordi, on m’hi vaig passar set cursos, i on tants records i vivències transcendentals per al meu present vaig viure. Aquell noi que compartia habitacions amb altres nois de tota la província, àvid visitant de les llibreries de la ciutat on consumia tots els llibres que li permetia el seu ajustat pressupost, que va escriure uns primers poemes que resten amagats amb tendresa, no somiava que avui presentés el meu dissetè llibre.

Em dirigeixo cap a Casa Boada, l’antic bar familiar de l’Eduard Boada, ànima i cor, peus i mans, de Ganzell Edicions. Quan m’hi aproximo, gravo al mòbil un parell d’apunts del dietari que no paro d’escriure, que m’inspiren situacions quotidianes amb què em trobo.

Arribo a casa Boada i truco l’Eduard, que treu el cap per la finestra del primer pis i em baixa a obrir. Entro amb cura perquè el local és una mena de santuari que vessa records i vivències a cada racó de paret, i perquè acaba de fregar el terra.

Allí hem quedat per fer petar la xerrada de forma distesa amb companys i gent de la premsa. Tenim el goig que vingui l’Olga Xirinacs, que ens multiplica l’experiència i trajectòria de tots. I El Francesc Valls Calçada, que em presentarà el llibre per enèsima vegada. I també periodistes com l’Òscar Ramírez, Cristina Serret i Mònica Marchesi. Jaume Llàmbrich, ànima i cor, peus i mans, d’Editorial Petròpolis, amb qui comparteixo un llarguíssim camí de col·laboracions, porta vi i cava, que combinen a la perfecció amb uns pastissets de Tortosa, de cabell d’àngel, és clar.

L’ambient és molt agradable, amb una barreja tènue de llum interior i exterior, que entra per les portes i finestres a mig obrir. Em fixo que alguna gent que passa pel carrer no pot resistir-se a fer ullada, sorpresos potser per veure oberta una porta que roman tancada des de fa uns anys. Potser d’això van tots els llibres en general, i aquest en concret, de mirar, de deixar que entri llum; som éssers eminentment curiosos, els humans.

Estem tant a gust, que se’ns fa l’hora de la presentació a la llibreria Adserà, i hi arribem just a temps, quan ja ens esperen. Em trobo amb amics i companys com la Conxita Jiménez, coincideixo per primer cop amb el blocaire Joan  Abentín, o el dibuixant Amat Pellejà, amb qui he col·laborat en un projecte que esperem fructifiqui aviat.

Per dos dies, no inaugurem l’espai que dediquen a aquests actes; ens ha avançat per poc el Marc Moreno i Després de la vergonya. És un espai molt agradable al fons de la llibreria, abans habilitat només per a activitats infantils. Dies abans, a twitter, la propietària explicava que aquest espai, quan era petita, era un magatzem, i que ella saltava damunt les capses de cartró per a aplanar-les. Vaig comentar que m’agradaria saltar damunt d’una capsa el dia de la presentació, però pensen que no ho dec dic seriosament, i no n’hi ha cap de preparada per a fer-ho. Resta pendent aquesta acció poètico lúdica per a la presentació del proper llibre.

Al costat del Francesc Valls, parlem sobre aquest gènere obert i lliure del dietarisme, que ofereix una excusa perfecta per a practicar el verb mirar, per a gaudir de l’espectacle de la vida de forma activa, amb predisposició per a emocionar-se de les petites grans coses que ens envolten. En aquest enllaç podeu llegir la seva intervenció. Acabo la meva intervenció fent escoltar els dos àudios que he gravat avui a Tarragona, per a afegir al dietari que continuo escrivint, perquè la vida és insistent, i no para de trucar-nos a la porta amb els seus dits invisibles i visibles alhora, si tu vols.

En acabar, amb l’Eduard i el Jaume, potser una mica cansats, però satisfets de la feina feta, anem a fer un mos abans de tornar a les nostres cases, a les nostres vides. Baixem Rambla avall, aquesta nit que ha plogut mentre érem dins la llibreria, ni abans, ni després; s’agraeix el detall. Compartim records íntims i tres tapes grans. A banda de llibres, forgem amistat.

.

Un moment de la presentació.

Un altre moment.

L'espectacle de la vida, fragment



Detall del llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

29 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, al Diari Més Tarragona



 Avui, al Diari Més Tarragona, entrevista amb Cristina Serret de L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

Relats a recer d'una guitarra, 10 anys


 Avui fa 10 anys d'un dia molt especial: el primer recital de relats acompanyat a la guitarra per David Espinós. 

Vam anomenat aquell petit espectacle Relats a recer d'una guitarra, i el vam preparar carregats d'il·lusió. David va compondre la música expressament per a cada relat, amb una aparent facilitat i sensibilitat que m'emocionaren. Per a mi, llegir els meus textos bressolat per la seva guitarra fou un regal inoblidable.

Ens estrenarem el 29 d'octubre de 2011 a Arnes, i en férem uns quants més, no tants com hauríem volgut.

Després també he gaudit de l'acompanyament a guitarra de talents com Toni Just i Albino Tena; quin luxe!

De veritat que no voleu que vinguem al vostre poble o entitat a compartir emocions? S'esperen propostes en candeletes a jesusmtibau@gmail.com 




28 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, al programa Biblioones


Al programa Biblioones de Ràdio Tortosa, amb la directora de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, Irene Prades, parlant del nou llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

Un goig compartir programa amb Noel Luna.

L'espectacle de la vida, fragment



 Detall del llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

26 d’octubre 2021

Bons propòsits

Perdre la llista de coses pendents.

Oblidar els motius d'una disputa. Menjar més fruita del teu poble.

24 d’octubre 2021

Al Diari de Tarragona



En portada del Diari de Tarragona, i dos pàgines d'entrevista amb Glòria Aznar sobre el  meu nou llibre L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis. 

Gràcies pel reiterat suport que m'han donat al Diari.


la llum es filtra

 


23 d’octubre 2021

Com aquella olor de mandarina

 

Avui ens arriba la notícia de la mort d’un familiar, un home ja gran, que portava uns anys amb diverses patologies, però no semblava que el final fos tan imminent, tan ràpid, sense un llarg patiment. És un home bo, entregat a la família i al seu poble, on ha participat de forma generosa en multitud d’associacions. Un home de la terra, amant de tradicions, hereu i exemple de la filosofia de l’esforç, a qui no se li coneixia ni una queixa ni una recriminació, sempre disposat a arremangar-se, al que convingui. Com moltes persones de camp, atresorava una saviesa ancestral, una intel·ligència pràctica, i una amor per la terra i els seus fruits a prova de les injustícies del mercat. La mandarina, la garrofa, l’auliva... avui estan de dol.

A primera hora m’havia emportat a la feina, per a esmorzar, un parell de mandarines. Abans d’arribar al tanatori m’adono que a la butxaca de la jaqueta hi resta un tros de tronxo del que en penjava una. M’ho prenc com un homenatge. Les mans em fan olor de mandarina, aquella olor dolça i agradable que no marxa, com el record de la bona gent.

20 d’octubre 2021

Cada día escribo un libro. Microrelats

 A Cada día escribo un libro, de Ràdio La Ràpita, produït per l'associació Mar de fora, i conduït per Ricardo Margaretto i Miquel Esteve, dediquen un programa als microrelats, que acaben amb dos mostres dels meus nanocontes.

El podeu escoltar en aquest enllaç

19 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, presentació a Tarragona



 Presentació del llibre L'espectacle de la vida, de Jesús M. Tibau, a càrrec de Francesc Valls-Calçada

Dia: Divendres 29 d'octubre a les 19 h.
Lloc: Llibreria Adserà de Tarratona
Inscripcions:  977235815    web@adsera.com

Cristian Porres a Tens un racó dalt del món






Cristian Porres és el convidat aquesta setmana al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Tortosí resident a Barcelona, es defineix com a poeta visual, músic i grafista.

Comentarem algunes de les seves poesies visuals que són tota una invitació a la reflexió, a mirar el món des d'un altre punt de vista, i que tenen moltes interpretacions.

També comentarem la revista on participa La dona dels nassos

Abans, llegiré uns fragments del Llibre d'hores, amb gravats de Frederic Mauri i textos de Jesús Massip, en homenatge a l'escriptor tortosí que ens ha deixat recentment.

Ester Galindo de La 2 de Viladrich ens recomana el llibre Pantera, de Coia Valls.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Rafael Ricote.

El programa es podrà veure en directe el 19 d'octubre, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.


A la Cadena SER Ebre




 Entrevista a la Cadena SER Ebre, amb Sílvia Tejedor, parlant dels llibres L'espectacle de la vida, i de Josep Igual i els dies.

18 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, a Tortosa







 L'espectacle de la vida, el meu nou llibre, ja es troba a Tortosa, a les llibreries la 2 de Viladrich i a La Irreal. 


17 d’octubre 2021

A mesura que avanço

A mesura que avanço, m'invento punts de vista que improviso. Camino.

Inspirat en una obra de Pere Planells

 Opus 33. Encolatge i tècnica mixta sobre cartró de capes, 105 x 60 cm. Pere Planells 2021. LO FATO ART FACTORY. Carrer del clavell, 78-80, 43514 Mas de Barberans.

http://www.pereplanells.com
http://www.lofato.cat

16 d’octubre 2021

Josep Igual i els dies



 De vegades et sents orgullós i satisfet de les coses que fas, de la gent amb què las fas.

Amb Ricardo Gascón i el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies (Editorial Petròpolis): un dietari des del record, l'estima i l'admiració.

Foto de Domingo Ramos, durant l'homenatge a Josep Igual a les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques.

Si voleu exemplars, podeu escriure a numenEbre@gmail.com 


14 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, vídeo lectures

 Un parell de lectures de fragments del dietari L'espectacle de la via. 


Quan el temps sembla un cercle


 

Quan el temps sembla un cercle, i és una espiral.
Cap on viatges? Cap al centre o cap al final?

Inspirat en una imatge de Maria José Piorno

13 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, el primer comprador'



 Rebre notícies de la primera venda d'un nou llibre.

L'espectacle de la vida arriba a les primeres mans lectores, acompanyat del llibre d'un company de lletres

11 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida arriba a Tarragona i a Reus




 L'espectacle de la vida, el meu nou llibre publicat en col·laboració entre Ganzell Ediciosn i Editorial Petròpolis, ja ha arribat a Tarragona i a Reus.

Es pot trobar a les llibreris La Capona, Adserà i Gaudí.

Josep Igual, a prendre a mirar els dies amb tota la seva esplendor

Tot just el passat 9 d'octubre, es publica a La Veu del País Valencià un article meu sobre Josep Igual.

Tant de bo fos un altre el motiu, però trobo necessari col·labora amb mitjans del País Valencià, i lluitar per llimar la distància a què ens volen sotmetre.



10 d’octubre 2021

Presentació del llibre Josep Igual i els dies



 El proper 15 d'octubre, dins del marc de les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta, es du a terme un merescut homenatge a Josep Igual, coordinat per Rafael Haro, on intervendrem autors i amics que el vam admirar i estimar, a banda d'altres activitats.

En aquest enllaç podeu veure el programa de les Jornades.

A més, en una breu intervenció, aprofitaré per a donar a conèixer el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, del qual farem una primera presentació al seu Benicarló natal molt aviat. 


08 d’octubre 2021

L'espectacle de la vida, el meu primer exemplar



Aquest matí m'han portat a Tortosa, arribat de Tarragona, un exemplar de L'espectacle de la vida, a través de la també escriptora Mercè Falcó.

Tot plegat ha estat com una mena d'entremaliadura de la vida. Fa uns anys, va arribar a les meves mans un exemplar de L'illa de Bembé, el primer llibre de la Mercè, abans que ella mateix el tingués. I ara, el karma ens ha tornat a l'inrevés l'experiència.

I ara el llibre ja està a casa, i el fotografio a la mateixa finestra que apareix a la portada, perquè el llibre és ben bé això, una mirada des de dins.





La vida darrere de l'aparador



 A punt de distribuir-se el meu nou llibre, L'espectacle de la vida, em ve de gust recordar un altre llibre amb la mirada posada a la realitat, i amb la paraula "vida" al títol. Es tracta de La vida darrere de l'aparador, publicat amb Onada Edicions, una mena de llibre de viatges per comerços de Tortosa.

En transcric el primer capítol, ambientat en una merceria:

ISA FANLO (SEGARRA)

14 de maig de 2014. Intento entrar a la botiga per a proposar participar en aquest projecte, però està plena de gent; nou persones respectant, amb diferents matisos d’impaciència, el seu torn d’espera.

Quan em vaig plantejar aquesta idea, de seguida vaig decidir incloure-hi una merceria, per diversos motius. En part, perquè m’agraden les botigues amb l’atractiu visual que representa una diversitat tan gran de productes, petits, de colors, distribuïts en capsetes, lleixetes, prestatges..., en aquest cas canuts de fils, vetes, botons... Però també hi ha un ingredient emocional lligat al record de la meva infantesa. Ma mare és modista (sempre ho ha estat i sempre ho serà), i casa nostra estava plena de fils i botons. De tant en tant, em feia anar a comprar a una merceria del poble, a ca la Catalina, i jo portava anotada en un paper la llista dels encàrrecs. Sovint m’havia d’esperar una bona estona, perquè atendre a cada clienta requeria de temps generós dedicat a triar, buscar, remenar el botó adequat o el color de roba precís.

Quan al moment d’entrar a la botiga d’Isa Fanlo m’he vist aquell munt de gent esperant-se, m’ha vingut a la ment aquella impressió. Llàstima que hagi tingut pressa, perquè segur que esperant-me hauria tret bon material pel llibre.

Però més tard sí que hi torno, cap al vespre. Aprofito per comprar cordills que faig servir per lligar els meus contes a la carta de regal. M’ensenyen les prestatgeries correderes on n’hi ha un mostraris de tot tipus, gruixos i colors, un bé de déu que col·lapsa una persona indecisa com jo; en trio de granate, de blau marí i de groc fosc. Mentrestant, una mare compra betes per al vestit de sa filla, que l’acompanya, que serà pubilla infantil les properes festes de la Cinta. Després, els explico el projecte, i s’hi avenen de seguida, i ja m’avisen que si escolto la seva clientela en trauré tantes històries que no me les acabaré.

I ja decidit a emprendre aquesta aventura, dos dies després, un divendres a la tarda, hi torno armat amb un bloc de notes, la càmera de fotografiar, i grans dosis de discreta xafarderia.

Avui, la botiga també és plena de gent. Sincerament, no imaginava que aquesta mena de botigues tinguessin tant d’èxit encara; i me n’alegro. No sempre havia estat ubicada en aquests baixos de l’avinguda Generalitat. Abans (tota la vida), ocupava el local del costat, més petit i encaixonat, però aprofitaren el trasllat d’una botiga de roba per conquerir més territori. La merceria es diu ISA FANLO, com la propietària, però tothom li diu Segarra, com sempre, com tota la vida. Ella fa més de quaranta anys qui hi treballa, abans de dependenta, i de fa un temps, de propietària. Ara està enfeinada, atenent la clientela amb ajuda de sa filla, i pràcticament ni em veuen entrar, però sí, segur que m’han vist. De moment, em quedo enrere, discretament; avui  inicio aquesta aventura i encara no he dissenyat cap estratègia concreta. Improviso.

Davant meu, sis clientes esperen disciplinades el seu torn. N’entra una altra per la porta, la setena, i demana tanda; però no, jo no sóc l’últim, jo sóc de sucre, només bado, i prenc nota, imagino que sospitosament.

Em fascina, a un costat de la botiga, un mostrari de fils marca Güterman, tot un mostrari de colors perfectament ordenats en ordre decreixent de tonalitat. Calculo, una mica a ull, que n’hi ha més de mil.

Fora, a l’aparador, destaca un vestit d’època que se sorteja per a la Festa del Renaixement, i dins, damunt d’un taulell, hi ha un catàleg de vestits que fan a la casa d’acollida de Càrites. “Tot confeccionat a mà; cuidem el detall”, hi diu. M’encanten els detalls, a mi.

Però em disposo a parar atenció a l’autèntic objectiu, a les meves preses (carinyosament parlant): la gent. Com ja imaginava, la majoria de clientela són dones i, concretament, dones de certa edat. Són majoria absoluta, sense dubte, però no unanimitat.

Abunden les parelles mare-filla. Qui ara juga el paper de mare, segur que el seu dia va encarnar el paper de filla, i així generació rere generació. No sé si aquesta roda girarà gaires generacions més; tant de bo m’equivoqui. Intento no perdre detalls d’algunes converses o comentaris.

Una parella mare/filla fullegen el catàleg de vestits del Renaixement. “Són les mamelles; no està gorda, ella”, comenta la filla.

Una altra parella mare/filla demanen uns pantis color carn “antilliscants”.

-Talla mitjana o gran?- pregunta la dependenta.

-Mitjana!- respon la filla de seguida, amb certa indignació davant del dubte.

Pregunten pels tons de color dels pantis. “Si ets moreneta, color natural; si ets blanqueta, amb una mica de color.”

També entren unes quantes parelles home/dona, d’edats diverses, però la dona sempre porta la veu cantant, i ells, es queden en un segon terme, incòmodes, inadaptats en un medi que els és hostil.

Una dona gran, després de sentir bufar el seu home, li diu, li suggereix o li ordena: “seu a la cadira, home!”

I les dependentes, mare i filla, no paren de moure, obrir i tancar capses i capsetes. I si les parets de la botiga són plenes de lleixes, elles encara no paren d’entrar a buscar més capses a dins, el misteriós “dins”, que ja imagino com un univers paral·lel on s’hi deuen trobar restes de civilitzacions que es creien perdudes, o els secrets de l’eterna joventut. Però, tot i el tràfec que porten, estan en tot.

“Asunción!”, crida l’ama a una clienta a qui li toca el torn. Se saben el nom de la majoria, i també si n’hi ha alguna que sordeja més del compte, o si coixegen d’algun peu. Són petites enciclopèdies amb noms, mides, colors, gruixos... a la memòria.

A una altra clienta que veu vindre, i que devia fer una compra fa pocs dies, li pregunta: “de perletes, has fet curt? Doncs en buscarem més, no?”

Jo també busco perletes.

Una altra clienta, quan passa la porta i veu tanta gent, davant la perspectiva d’haver d’esperar-se una bona estona, bufa. “No tremolis”, li diu l’ama.

Una noia jove ve acompanyada del seu marit i porten un cotxet amb una xiqueta petita, o, almenys, vestida de rosa. La família, a tot arreu unida. Demana un producte, però sense gaire seguretat, sense gaire convicció d’haver-ne encertat el nom. “Ai, no sé, m’ho ha dit ma mare”, s’excusa. Però l’ama l’ha entès de seguida, i assenyala una capsa qui hi dalt de tot d’unes lleixes: Bordados Tergal. Exacte! La dependenta jove diu que mentre ho entengui la jefa, rai.

I jo, pel mig, a estones assegut, a estones recolzat en un taulell, faig una mica de nosa, provoco dubtes, incerteses, malentesos. “No, no; no em toca a mi, poden passar, jo m’espero”. Sóc un intrús acceptat sense gaires preguntes.

Una dona entre cinquanta i seixanta anys entra tota decidida, i tot just passar la porta, li sona el mòbil, i hauria escoltat la conversa encara que no hagués volgut. Però com que sí volia, doncs mira. “Sí, mare, he baixat a Tortosa. La xiqueta està al podòleg. Al que arregla els peus. Clar que hi ha anat a peu; que no hi vas tu, a peu? Té setze anys! Ara estic aquí, a Segarra, s’estan esperant per a despatxar-me i tu anant parlant!”

Una dona pregunta si tenen algun sistema per marcar la roba de presseta. L’ama contesta que n’hi ha per fer-ho de presseta, lento i de tota manera.

“Els imperdibles? A seixanta cèntims la dotzena”. Quasi tot es calcula a cèntims, aquí. Quasi tot és petit, senzill. Imprescindible.

Una dona, amoïnada, no para de fer viatges a la porta mirant el carrer: “Ai, mon fill! Que li he dit: pega la volta, que de seguida acabo.” La relativitat del temps.

Entren dos noies molt joves, que fan baixar la mitjana d’edat uns quants anys, acompanyades de dos xiquetes petites. Dedueixo que les noies són germanes, i que una és la mare, i l’altra la tieta.

-Vols dir que en tindran, de diademes?- pregunta una en veu baixa.

-De les que a tu t’agraden, no.

-Quines m’agraden, a mi?

-Modernetes.

Decideixen preguntar, per si de cas, per a estalviar-se haver d’esperar. “I tant que en tenim, tenim de tot!”, exclama l’ama. I sí, tenen de tot i variat, tot un mostrari de colors, textures i vida.