Em dirigeixo cap a Casa Boada, l’antic bar familiar de l’Eduard Boada, ànima i cor, peus i mans, de Ganzell Edicions. Quan m’hi aproximo, gravo al mòbil un parell d’apunts del dietari que no paro d’escriure, que m’inspiren situacions quotidianes amb què em trobo.
Arribo a casa Boada i truco l’Eduard, que treu el cap per la finestra del primer pis i em baixa a obrir. Entro amb cura perquè el local és una mena de santuari que vessa records i vivències a cada racó de paret, i perquè acaba de fregar el terra.
Allí hem quedat per fer petar la xerrada de forma distesa amb companys i gent de la premsa. Tenim el goig que vingui l’Olga Xirinacs, que ens multiplica l’experiència i trajectòria de tots. I El Francesc Valls Calçada, que em presentarà el llibre per enèsima vegada. I també periodistes com l’Òscar Ramírez, Cristina Serret i Mònica Marchesi. Jaume Llàmbrich, ànima i cor, peus i mans, d’Editorial Petròpolis, amb qui comparteixo un llarguíssim camí de col·laboracions, porta vi i cava, que combinen a la perfecció amb uns pastissets de Tortosa, de cabell d’àngel, és clar.
L’ambient és molt agradable, amb una barreja tènue de llum interior i exterior, que entra per les portes i finestres a mig obrir. Em fixo que alguna gent que passa pel carrer no pot resistir-se a fer ullada, sorpresos potser per veure oberta una porta que roman tancada des de fa uns anys. Potser d’això van tots els llibres en general, i aquest en concret, de mirar, de deixar que entri llum; som éssers eminentment curiosos, els humans.
Estem tant a gust, que se’ns fa l’hora de la presentació a la llibreria Adserà, i hi arribem just a temps, quan ja ens esperen. Em trobo amb amics i companys com la Conxita Jiménez, coincideixo per primer cop amb el blocaire Joan Abentín, o el dibuixant Amat Pellejà, amb qui he col·laborat en un projecte que esperem fructifiqui aviat.
Per dos dies, no inaugurem l’espai que dediquen a aquests actes; ens ha avançat per poc el Marc Moreno i Després de la vergonya. És un espai molt agradable al fons de la llibreria, abans habilitat només per a activitats infantils. Dies abans, a twitter, la propietària explicava que aquest espai, quan era petita, era un magatzem, i que ella saltava damunt les capses de cartró per a aplanar-les. Vaig comentar que m’agradaria saltar damunt d’una capsa el dia de la presentació, però pensen que no ho dec dic seriosament, i no n’hi ha cap de preparada per a fer-ho. Resta pendent aquesta acció poètico lúdica per a la presentació del proper llibre.
Al costat del Francesc Valls, parlem sobre aquest gènere obert i lliure del dietarisme, que ofereix una excusa perfecta per a practicar el verb mirar, per a gaudir de l’espectacle de la vida de forma activa, amb predisposició per a emocionar-se de les petites grans coses que ens envolten. En aquest enllaç podeu llegir la seva intervenció. Acabo la meva intervenció fent escoltar els dos àudios que he gravat avui a Tarragona, per a afegir al dietari que continuo escrivint, perquè la vida és insistent, i no para de trucar-nos a la porta amb els seus dits invisibles i visibles alhora, si tu vols.
En acabar, amb l’Eduard i el Jaume, potser una mica cansats, però satisfets de la feina feta, anem a fer un mos abans de tornar a les nostres cases, a les nostres vides. Baixem Rambla avall, aquesta nit que ha plogut mentre érem dins la llibreria, ni abans, ni després; s’agraeix el detall. Compartim records íntims i tres tapes grans. A banda de llibres, forgem amistat.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada