28 de febrer 2013

Molles per no perdre'm, a l'Escola Daniel Mangrané

Com ja vaig anunciar, i gràcies al programa Itineraris de lectura de la ILC, dimarts passat vaig visitar l'Escola Daniel Mangrané de Jesús. No és el primer cop, fa anys que m'hi conviden, i sempre em tindran al seu costat, perquè fa temps que me'ls estimo. El 2011 ja em van meravellar gràcies al curtmetratge Magnetisme, i enguany m'han tornat a emocionar.
Arribo a l'escola després de deixar el meu fill a la seva, i aquest ja ha estat un primer regal del dia que no acostumo a gaudir. Hi entro com un xiquet que sap que l'espera una festa sorpresa, que intueix que hi haurà un bon regal, que tem emocionar-se en desembolicar-lo. Quan entro comencen a preparar-se a la Biblioteca, on es farà l'acte. Alguns xiquets em reconeixen i em pregunten si sóc jo. Ho sóc. Altres riuen. A les mestres se les veu atrafegades, però carregades d'il·lusió. Les parets estan plenes de fotos de molles de pa, amb fragments del llibre Molles per no perdre'm i dibuixos fets pels alumnes. Les fotos segueixen un camí, i jo em deixo portar.
Em tracten com a un ésser especial. I sí, ho sóc, com tothom, i aquesta és una de les coses que intento mostrar als meus relats.
Seguint el protocol em fan una entrevista, a dues veus, i al final un torn obert de preguntes. Em fan sentir important, com tothom, i em mimem, que tothom ho necessita de tant en tant. I projecten el vídeo que podeu veure aquí, amb la lectura de fragments del llibre, i em podeu imaginar allí, emparat per les seves veus, per la foscor, posant brides a les emocions perquè no es desboquin, encara.
No hauria imaginat que aquest dietari podria agradar tant a uns alumnes de 5è i 6è, ni que s'hi pogués traure tant de suc. Ho confesso, el llibre no ha estat cap èxit de vendes, ni de molt lluny, tampoc el vaig publicar amb aquesta intenció, però m'ha donat algunes de les alegries més grans. Gràcies.
Quan surto del col·legi torno als problemes de la rutina, però avui ja res no serà igual; avui, no.
Al seu blog expliquen com han treballat el llibre i la meva visita i aquí podeu veure algunes fotos. Com voleu que no me'ls estimi? I més informació imatges al blog de l'Escola.


27 de febrer 2013

El vertigen del trapezista, al Club de Lectura de Tortosa

Demà serà un dia especial, perquè he volgut acabar l'etapa de sis anys com a coordinador del Club de lectura de Tortosa de la forma que em fa més il·lusió; comentant un dels meus llibres amb els seus membres.
La cita serà el 28 de febrer, a les 19.30 h. a la Biblioteca Marcel·lí Domingo.
A partir d'ara continuaré lligat al Club, però a la rereguarda, donant suport logístic, mentre qui donarà la cara i moderarà les reunions serà Sílvia Panisello.

Poemes i narracions, de Salvador Espriu

Poemes i narracions, de Salvador Espriu
Edicions Bromera, 2013
Sinopsi

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) és, sens dubte, un dels màxims exponents de la literatura catalana contemporània. Se’l coneix, sobretot, com a poeta, ja que els anys en què més es va divulgar la seva obra coincidiren amb els de la publicació dels seus llibres de poesia, i també perquè els seus versos van ser musicats sovint per la «Nova Cançó». Tanmateix, convé no oblidar pas la seva prosa narrativa, d’assumptes i registres força variats. A més, Espriu no va ser sols un escriptor extraordinari, sinó també un referent humà d’autèntic civisme i amor al país, valors ben presents a les seves pàgines.
 A propòsit de la commemoració del centenari del naixement d’Espriu, aquesta antologia vol animar a rellegir-lo i aproximar a les noves generacions la diversitat de la seva obra amb fragments significatius d’Ariadna al laberint grotescMiratge a Citerea i Les roques i el mar, el blau, pel que fa a narrativa, i de tots els seus títols de poesia, com ara Cançons d’Ariadna, Cementiri de Sinera iLa pell de brau, entre altres.
Us llegeixo el poema El meu poble i jo



271è joc literari

La setmana passada vaig passejar per Tàrrega, càmera en mà, i em va seduir aquesta imatge pintada a la paret d'una casa enderrocada. Penso que mereix ser l'objecte d'un joc literari creatiu. Què us sembla com a inspiració per escriure un haikú?
El podeu escriure en un comentari o afegir un enllaç als vostres blogs.

26 de febrer 2013

Eduard Carmona a Tens un racó dalt del món

Eduard Carmona serà el convidat de Tens un racó dalt del món d'aquesta setmana. De Deltebre a Barcelona, és un dels integrants de la nova poesia catalana. Amant de l'oralitat, comentarem el seu poemari El llibre dels errors, sobre el qual podeu trobar bons comentaris als blogs de Santi Borrell, i de la Bouesia.
A la imatge, altres llibres comentats: La veritable història del capità Garfi, de Pierdomenico Baccalario, L'escala del dolor, d'Albert Villaró i El drac que no tenia foc, de Maria Grau.
El programa es podrà veure en primera emissió el dimecres 27 de febrer a les 21.00 h., i en posteriors repeticions durant la setmana.



Quan dubta si llençar la tovallola, se la posa al cap com un turbant i se'n riu.

25 de febrer 2013

Flors, neu i fruit oblidat


Flors d'ametller plenes de neu. Però hi ha una altra cosa a la foto que em corprèn: a l'arbre encara hi ha ametlles de l'any passat.

Desdefinicions (268)


traïdoora. Porta que se’t  tanca de cop als morros, sense avisar.

24 de febrer 2013

De visita a l'Escola Daniel Mangrané

Aquesta setmana, dimarts, tindré una nova activitat gràcies al programa Itineraris de Lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. Visitaré de nou l'estimada Escola Daniel Mangrané, per comentar el llibre Molles per no perdre'm. L'activitat serà un autèntic regal per a mi, que m'estan preparant mestres i alumnat, com podeu veure en aquest enllaç al blog de la seva Biblioteca Ja us podeu imaginar les ganes que tinc de desembolicar aquest regal.
Us deixo amb el vídeo on es veu el mural que han fet:

No et miris el riu, de Mònica Batet

No et miris el riu, de Mònica Batet
Editorial Meteora, 2012
Sinopsi

 En una ciutat de l’Europa central banyada per un riu cabalós tenen lloc uns fets estranys, relacionats amb un suposat estat hipnòtic provocat per la contemplació del Riu, que condueixen a un seguit de comportaments irracionals en les persones, que fins i tot poden concloure en el suïcidi.
Alguns membres de la comunitat, alertats pel fenomen i per la tragèdia dels ofegaments, comencen a investigar quina pot ser la causa d’aquesta anomalia psicològica que afecta unes determinades famílies de la població.
Martina, una noia que pateix un fort isolament, Vera, una jove nedadora obsessionada pel triomf, i Konrád Weszler, un professor universitari afectat pel fenomen dels ofegats a partir d’una desgràcia familiar, són els eixos narratius de No et miris el Riu, una gran novel·la de misteri que ens embolcalla amb una literatura exquisida i ens atrau amb unes incerteses que ens poden resultar tan torbadores com pròximes.

23 de febrer 2013

Bookcrossing a Tàrrega

Fa uns dies explicava el meu viatge a Tàrrega per visitar l'Escola d'Adults. Vaig aprofitar l'ocasió per passejar pels carrers i alliberar uns quants llibres, com veieu a la imatge: Giny d'aigua, de Manuel Pérez Bonfill; Deu sonets, de Josep M. Franquet; els meus Postres de músic; i Jo sóc aquell que em dic Gerard, escrit per varis autors i dedicat a Gerard Vergés.
Com a anècdota, poc després d'alliberar Postres de músic, em vaig creuar amb un home que caminava llegint la nota que jo hi havia escrit. No em va reconèixer, però jo el vaig fotografiar, a l'espera que m'escrigui per explicar-me que el va trobar (poquíssima gent ho fa). Sí que ho va fer la persona que va trobar Giny d'aigua i, com en altres casos, em preguntava què havia de fer amb el llibre. I una altra anècdota encara més sorprenent. En entrar a la Biblioteca de Tàrrega, davant mateix del taulell principal, hi havia un altre exemplar del llibre de Franquet, igual que el que havia alliberat feia pocs minuts. A la Biblioteca els vaig regalar un exemplar de Postres de músic, i també en vaig deixar un al bar Novum, com he fet en altres ciutats. Si hi aneu, ja em direu si encara hi és.

Fools overture, de Supertramp

Supertramp, dels grans, grans, grans del s. XX

22 de febrer 2013


Conjugar verbs està molt bé, sobretot el plural.

Cares del món (291)

Del meu recent viatge a Tàrrega m'he emportat moltes coses, fin si tot una Cara del món

21 de febrer 2013

El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta

El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta
Cossetània Edicions, 2013
Sinopsi
Corria l’estiu de 1946 quan van passar la frontera, carregats amb macutos feixucs i un punt de llum a la mirada. Nou mesos més tard, el pou que havien començat a cavar es va quedar a mitges i la runa va colgar la seva història entre silencis i pors. Van ser uns temps de privacions, tortures, presons i morts, però també de coratge, amors i rialles i corregudes furtives sota els ametllers florits. Per aquells temps, els nens i nenes de la guerra es feien adults molt de pressa i aprenien a oblidar el que vivien de dies per poder dormir a les nits. A penes ens ho han explicat. 

Amb Itineraris de lectura, a Tàrrega

Gràcies al programa Itineraris de Lectura de la Institució de les Lletres Catalanes, el passat 19 de febrer vaig estar a l'Escola d'adults de Tàrrega, per comentar amb l'alumnat els meus llibres Una sortida digna i Molles per no perdre'm, convidat especialment per l'amiga blocaire Montserrat Aloy, cantireta.
Per a mi, aquestes visites a centres d'ensenyament són molt especials, i ho aprofito per regalar-me mig dia festiu.
Surto amb força marge de temps de Tortosa, per no haver de córrer, per gaudir del viatge, per no pagar peatges de la pressa. L'última hora d'espionatges al país i els preparatius del partit de Champions de demà m'acompanyen. I pensaments dispersos. Els núvols són grisos, i baixos (o les muntanyes altes?), però el paisatge vora la carretera s'esquitxa de flors silvestres, blanques.
Arribo a Tàrrega a hora de dinar. Carrers despullats que passejo amb saludable desig de badar. Allibero uns quants llibres pels carrers, i en deixo de meus a la Biblioteca (xafardegen a l'ordinador a veure qui sóc), i en un bar de la plaça Sant Antoni on sona música country (un cartell anuncia proper concert de Tomeu Penya; tot lliga). Prenc un tallat i un tall de coc que em sedueix, amb gust d'anís.
Encara tinc temps, i torno a passejar per carrers que he trepitjat abans, i reconec aparadors que ja he mirat (em reconeixen a mi?), i em sento menys foraster.
I arribo a l'Escola d'Adults, i la Montse ja m'espera, i es produeix aquest encant quan dos amics blocaires es troben per primer cop, cara a cara, i compartim inquietuds vitals i literàries, i després ja parlàrem més, que ara hem d'anar a classe. 
Moment de desvetllar misteris, de desembolicar regals, quan travesses la porta, per ambdues parts. És una classe d'adults, però són bastant joves, però també ha vingut gent de fora. L'aula és plena. Han treballat alguns dels meus relats breus, i diuen que els han agradat, que els han semblat tristos, i també divertits, perquè tot pot ser alhora. I intento explicar els meus perquès de contista, la meva passió per la brevetat, i acabo, com sempre, llegint-ne algun. M'hi passaria hores. En moments així no sento ni cansament, ni símptomes dels constipat que em persegueix fa setmanes.
Quan acaba sí, em sento dolçament cansat, i xerrem una estona més amb la Montse i altres mestres i, per si fos poc, em regalen dolços i vi de la terra.
Me'n torno cap a Tortosa. Truco a casa. Ja vinc. A tanta distància, la veu del meu fill fa que l'enyori més. No corris; no.
Ja és fosc, i al costat de la carretera no es veuen les flors silvestres, però hi són, blanques.

20 de febrer 2013


Quan estrena sabates li fan mal els peus; mirarà d'estrenar peus, a veure què passa.

270è joc literari

És possible que el protagonista  d'una de les novel·les d'un autor ebrenc jugui a futbol a primera divisió? Si sabeu qui és, no ho escriviu en un comentari. Envieu-me la solució a jesusimaite(arrova)gmail.com.

19 de febrer 2013

El vent de la nit bufa, perquè té moltes espelmes que apagar.

Apareix un cadàver a la vora del riu. A l’altra vora es dispara la demanda de prismàtics.

18 de febrer 2013

Sobre la felicitat, de Joan Barril

Sobre la felicitat, de Joan Barril
Edicions 62, 2013
Sinopsi


Un recull de contes i articles en el qual Joan Barril exposa la seva filosofia respecte a la felicitat, que es centra en la idea que convé viure intensament, compartir amb els altres i gaudir dels petits fets del dia dia. En uns contes breus i eficaços encalça valors com l'amistat, l'amor, el temps que passa, l'experiència plaent de la solitud, el contacte amb la natura, els mil i un afectes i els records. Els petits fets quotidians són al capdavall el que ens conformen i viure'ls intensament i com si fos el primer dia és sense dubte una manera d'apropar-nos a la felicitat.

«Les reflexions i narracions d’aquest llibre potser no aporten tota la felicitat, però ens recorden que en qualsevol moment ens la podem trobar per un d’aquests atzars en els quals la vida ens posa a prova per dir-nos que no ens hem de conformar amb la feixuga dansa quotidiana. No són pures ficcions sinó essències de felicitats concebudes per a la supervivència.

Em poso a disposició del lector per fer-li companyia i compartir una part de la meva felicitat. I és que ni ell ni jo ni ningú estem disposats que ens vagin robant l’alegria». Joan Barril

Us deixo amb un fragment:

No serveix per caçar


Cartells casolans enganxats als contenidors a la vora del Mercat, amb la foto d’una gossa desapareguda. És una galga, amb xip, però avisen que no serveix per caçar. Això de la utilitat és ben relatiu. Prometen recompensa. 

Desdefinicions (267)


NESSessitat. Insaciable desig escocés de creure en monstres. 

17 de febrer 2013

Somnis

Si mai creus que la lluita requereix un esforç que ja et cansa, si mai sospites que potser et trobes sol, recorda  que els teus somnis esperen per a aplaudir-te. Són un púbic exigent, però generós.

Victus, d'Albert Sánchez Piñol (2)


En un anterior apunt ja vaig parlar de la primera meitat del llibre. A la segona, entra de ple a l'assetjament i caiguda de Barcelona el 1714.  El llibre parla, com tothom sap, de la desaparició legal del nostre país, de la lluita aferrissada i suïcida que va mantenir fins al final, abandonat a la seva sort com un peó innecessari al tauler de joc. Albert Sánchez Piñol eleva a la epopeia el nostre caràcter tossut per defensar l'indefensable, gràcies al qual, aquí estem, contra tot pronòstic, i dóna rellevància a figures com el general Villarroel, i posa al seu lloc a d'altres més populars segles després com Casanova.
El llibre també és tota una lliçó de tècniques de defensa i d'atac de ciutats al segle XVIII, molt amena,  il·lustrativa i il·lustrada.
Però sobretot és una novel·la d'Amor. Amor en majúscules, de la necessitat d'amor, de com l'amor és el motor final que ens empeny cap a l'impossible, que fa que el protagonista del llibre, covard, supervivent, renunciï a una vida planera com a noble, al costat d'una dona que estimà a la joventut, per a arrossegar-se fins una ciutat al límit de la resistència, abocada a la mort més immediata. Martí Zuviria, necessitat d'amor, tot i que li costi entendre-ho, es fabrica pares, fills, avis, i una família surrealista amb qui compartir llit i esperança.
Us deixo alguna frase més:
"En este mundo sobrevive el que aprende a caminar sobre cristales rotos".
"Si me dieran una buena brigada de zapadores podría expugnar en veinte días una fortaleza de veinte baluartes. Con la casa de un abogado no vale la pena ni intentarlo."
"Los ricos siempre son bienvenidos."

16 de febrer 2013

El meu blog a l'Argus

El meu blog a l'Argus del mes de febrer, de l'espai Lletra de la UOC, de la mà de l'escriptora Blanca Busquets.
El podeu veure en aquest enllaç.

Muriel Villanueva a Tens un racó dalt del món

Muriel Villanueva és la convidada a Tens un racó dalt del món d'aquesta setmana. Va visitar Tortosa per comentar al Club de Lectura la seva novel·la La gatera, Premi Just M. Casero. Podeu llegir un comenari sobre aquest llibre al següent enllaç.

Un llibre que a la primera lectura no ens deixa de sorprendre, i que en segona lectura encara agrada més. El llibre és ple de referències cinematogràfiques i literàries, algunes de les quals esmentarem durant el programa. També recomanarem altres llibres com ara Viure a Tarragona, d'Artur Bladé, o La casa del misteri, de Carmen Gil.
El programa es podrà veure els dimecres 13 i 20 de febre, a les 21.00, i en posteriors repeticions durant la setmana.

Per als Relats conjunts

El verd que esquitxa les ruïnes del meu passat no és simptoma de renaixença, sinó de defalliment. Les restes de vells castells no protegeixen bé el seu interior.
-
Per als Relats conjunts del mes.

ABBA, Hasta mañana

ABBA mai falla al meu record musical

15 de febrer 2013

El Centre Municipal de Cultura de Cervera convoca les bases de la  8 edició del premi literari 7lletres.
Podeu consultar les bases en aquest enllaç.
Les obres presentades han d'incloure 7 relats, d'un mínim de 77 fulls, i un màxim de 177.
El termini acaba el 13 de maig i el premi és de 7.000 euros.

Finestres ben obertes al món; que entri, que surti, que hi dibuixin ben gros un somriure  els amics.
.
Inspirat en una imatge de Maria Tarragó.

De secreta vida, de Ricard Garcia

De secreta vida, de Ricard Garcia
Editorial tres i quatre
Sinopsi
De secreta vida és un llibre construït en dues parts formals i de contingut. La primera, titulada Geografies, conté una sèrie de proses poètiques on s’ha volgut explorar els territoris físics i temporals en els quals es desenvolupa la vida, és a dir, aquells espais que compartim amb els altres. Mentre que a la segona part, ara en vers i titulada com el llibre, entren en joc les vides ocultes, aquelles que vivim més enllà de la mirada dels altres i més enllà, fins i tot, de la pròpia. Els poemes del llibre neixen de la certesa que no som només el territori que trepitgem ni el temps que vivim, com tampoc no som tan sols tot allò que ocultem. Per això a De secreta vida hi ha la voluntat de conjugar tot el que ens atrapa des de l’exterior a través dels sentits amb tot allò que emergeix com un magma de dins nostre. I hi ha, sobretot, la voluntat d’explorar com conflueix el que coneixem, el territori, amb els sentiments que ens brollen desordenats, ara del pensament ara de les tripes, dels pous del cos. Uns i altres es troben per fer-nos saber que on realment vivim es a les fronteres de la pell que, com si es tractés d’una platja solitària, conserva el rastre del que hem fet i el que hem dit, però també de les corrents subterrànies que secretament ens recorren. D’aquesta manera, la poesia de De secreta vida també vol parlar de les experiències que s’acumulen en aquest espai fronterer del nostre cos, la pell, que comunica el dins i el fora i es converteix en el lloc on la vida es dóna amb major densitat i plenitud, l’únic lloc on podem viure totes les nostres vides.

14 de febrer 2013

Els astruc, de Ramon Xuriguera

Els astruc, de Ramon Xuriguera
Cossetània Edicions, 2013
Sinopsi
Ramon Xuriguera va escriure Els Astruc entre 1940 i 1941 durant el seu exili a França. La novel·la, ambientada a la comarca occitana del Perigord, presenta la trajectòria de la nissaga que li dóna nom i que té, com a passions cabdals, la gasiveria i la cobdícia. Un vibrant retrat provincià, amb una acurada definició del caràcter dels personatges, que reflecteix l’empremta de la cèlebre Madame Bovary, de Gustave Flaubert, traduïda, poc després i amb gran encert, pel mateix Xuriguera. Un text d’una qualitat indiscutible que, fins avui dia, havia romàs inèdit. 

Els cims invencibles, de Carme Meix

Els cims invencibles, de Carme Meix
Pagès Editors, 2013
Sinopsi

Aquesta novel·la relata els fets i conseqüències de la Guerra Civil Espanyola tal com els van viure alguns dels seus protagonistes, que mai no van somiar ser-ho. Quatre amigues de Gandesa, un poble rural adormit en la pau de les vinyes, “on mai no hi passa res”; l’Agustí, que va intentar escapar-se a França i es va veure obligat a tornar i integrar-se a l’exèrcit republicà; l’Àngel, un xicot de Gandesa que va haver de fugir dels assassinats comesos en aquells pobles de la Terra Alta per una banda d’incontrolats, i va acabar enrolat al Terç de la Mare de Déu de Montserrat; o el Josep, casat i pare de família, que també va ser forçat a anar al front; el Jordi, membre involuntari de la Lleva del Biberó; o del Sebastià, amb el cap ple de fantasies i proclames. Tots ells, d’una manera o altra acabaran creuant el seu destí a la Batalla de l’Ebre, que tenyí de sang les nostres terres.
-Déus?
-Daus.

13 de febrer 2013

Plàncton, de Josep Igual

El benvolgut i admirat escriptor Josep Igual té novetat editorial, gràcies a una selecció de textos del seu dietari Plàncton, que ja es podia llegir a la web 3x4 info. Un regal pels qui gaudim del més pur estil Igual, de la seva prosa intel·ligent i aguda que, potser, arriba al cim a la literatura de la realitat.

269è joc literari

Aquesta escena inicial de Stardust Memories, una de les meves pel·lícules preferides de Woody Allen, em va servir d'inspiració per a un conte a I un cop de vent els despentina. Us proposo que vosaltres escriviu també un conte, o un poema, inspirats per les imatges.
Com és habitual darrerament, no hi ha límit de participació, ni temporal ni d'extensió. Ja escriure el text en un comentari o l'enllaç als vostres blogs. Gràcies.

12 de febrer 2013

Platja

"No va aprendre a nedar, amb certes garanties, fins que descobrí el Delta de l’Ebre i es féu amic del mar. Hi arribà agafat del cor d’una tortosina, i d’això se’n diu un bon principi. Al Delta els horitzons s’escapen, i els arrossars, els canals i les planes conformen una monotonia que no cansa, esquitxada d’eucaliptus. Tot això li venia de nou, acostumat als costers del Priorat i a la pedra pissarra, però es va deixar commoure des del primer dia. Pocs cops s’ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d’espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit a l’aigua amiga del Port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat."
.
Fragment del llibre I un cop de vent els despentina
No tingueu por: brau i breu sovint és el mateix.

11 de febrer 2013

La vida no és la coartada, sinó el mòbil.
El cant de les sirenes et pot tornar boig; el seu silenci, trist.

Desdefinicions (266)


sabat-eria. Comerç de calçat tancat en dissabtes per prescripció religiosa.

10 de febrer 2013

Per què tanquen les llibreries?

Us convido a escoltar aquest debat a Catalunya Ràdio, lúcid, realista i trist, molt trist. Amb Miquel Colomer, ex-director de la Llibreria Catalònia; Eduard Márquez, escriptor; Albert Cuesta, periodista expert en noves tecnologies, Judith Pujadó co-propietària de l'editorial Sidillà i Antonu Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya
És el mateix llegir que ser lector? És el mateix escriure i ser escriptor?
Fomentar la lectura? Millor crear gent intel·ligent.
La letal distància que hi ha entre els pocs llibres que venen milions d'exemplars, i la multitud que en ven un miler. L'aniquilació de la petita infraestructura que permetia als escriptors aconseguir uns mínims ingressos.

Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga

Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga
Edicions 3i4
Sinopsi

A la localitat de Vila-roglet desapareix un bon dia de l’església la imatge del seu sant patró i, en el seu lloc, els veïns s’hi troben una figura voluptuosa i enigmàtica. Aquesta desaparició de l’entranyable sant Roc, en vespres de les festes patronals, produeix un daltabaix al poble: és el detonant perquè els ciutadans de Vila-roglet i personatges com el cínic inspector de raça negra encarregat del cas, una deprimida periodista que cobreix la informació o el vell rector amb problemes d’agnosticisme, s’enfronten cara a cara amb els seus fantasmes presents i passats.  Una narració satírica i paròdica, regada amb un humor punyent, càustic i amarg en ocasions, que recorre les contradiccions d’una societat hipòcrita que tracta d’ignorar debades les misèries amagades sota la catifa.
Comentari
Una novel·la que en escriure-la, crec, l'autor pretenia divertir-se i, alhora divertir-nos, servint-se, això sí, d'un  humor irònic amb què fa un repàs crític a bona part de la societat, valenciana en aquest cas, però universal. Perquè m'entengueu, un perfecte guió d'una pel·lícula de Berlanga.

09 de febrer 2013

Carnaval? Tot l'any

Ho confesso: mai m'ha entusiasmant el Carnaval. De petit plorava cada cop que ma mare aconseguia posar-se dins d'una disfressa, i així surto, plorant, a les poquíssimes fotos de carnaval que tinc, perquè ma mare desistí de seguida. Llavors, el carnaval era, sobretot, l'oportunitat d'acumular caramels per a tot l'any que col·leccionava per sabors i que recomptava mil vegades. 
Però som animals contradictoris i, si no m'agrada disfressar-me, com és que m'he fet escriptor?

333 vitamines per a l'ànima, de Roser Amills i Víctor Amela

333 vitamines per a l'ànima, de Roser Amills i Víctor Amela
Cossetània Edicions, 2013
Sinopsi
Qui deia que els catalans som seriosos i fins i tot avorrits? Víctor-M. Amela i Roser Amills han reunit en aquest volum 333 píndoles de saviesa catalana per alimentar la nostra ànima i inspirar-nos de manera positiva en cada moment. Personatges de tots els àmbits, d’ahir i d’avui aporten rauxes, poemes, consells, receptes i propostes atrevides i assenyades de la nostra terra, els bons costums i les frases històriques i il·luminacions de tots els temps. Amb un disseny de llibre de regal, il·lustracions i grafismes, serà el llibre ideal per als fans dels cèlebres periodistes Víctor Amela i Roser Amills, i per tot aquell que li agradin les cites. 

Daddy Cool, de Boney M

Impossible! Deu tractar-se d'una errada imperdonable, però ho he revisat i, després de més de 5 anys posant cançons tots els dissabtes.... encara no havia posat a Boney M!!! Imperdonable! El ritme de la meva infantesa!

08 de febrer 2013

No em trobo gaire; em fa mal tot, tinc molta tos i una mica de febre. A la feina no faig res de profit i me'n vaig a casa, a mimar-me. Em poso còmode, em fico davall d'una manta estirat al sofà. A la tauleta del costat, un llibre que ni obriré, i el portàtil que no engegaré. No m'adormo del tot, només deixo errar el pensament, que el món giri un moment sense mi. Quan m'aixeco, comprovo que la meva absència no ha deixat cap dany significatiu. Què innecessaris som! El nostre gosset em mira, feliç i sorprès de la meva presència; li acarono el cap.
"Cada mes d’agost, quan arriba el vespre, puja a un turó qualsevol a relativa distància de la ciutat. No cal que sigui gaire alt. És un caminador mandrós, gens amant de cims escarpats, sinó de senderes tranquil·les properes a una font o, millor encara, a una carretera. Els cims de les muntanyes l’impressionen, però s’estima més paisatges a mesura humana, amb boscos no gaire densos, camps llaurats i, lluny, una caseta amb parets de pedra."
.
Fragment del conte "La nit de Sant Llorenç", del llibre I un cop de vent els despentina
Mutilada de paraules,
no em resigno al silenci.
Crida la meva pell.
.
Inspirat per una pintura de Kiko Rodríguez.

Cares del món (290)

Mercè Piqueres es veu sorpresa per aquesta Cara del món, al mis plàtan que va deixar tallat hores abans.

07 de febrer 2013

Exiliada al meu dolor
em dóna cops baixos 
la desesperança.
Duc els peus nus pel llarg viatge.
.
Inspirat per una pintura de Kiko Rodríguez.
Si un gerro cau i es trenca en trossos, deixa de ser un gerro. I si un home perd l'amor, també?

06 de febrer 2013

Les petjades a l'arena són fugisseres; la manca de petjades, una derrota.
.
Comentant una foto de Coia Valls al seu Facebook.

05 de febrer 2013

Pell de gat, de M. Victòria Lovaina

Pell de gat, de M. Victòria Lovaina
Editorial Bullent, 2012
Sinopsi

Un dia de primavera, el circ Manfredy arriba a Vilamoix, un lloc on mai abans no s'ha vist cap circ. I Nona Giuliani, la gran contorsionista, no sap que la seva vida està a punt de fer un gir impensable que canviarà per sempre el seu destí. Aquest és el punt de partida de Pell de gat. Disset històries que expliquen les vides d'alguns personatges memorables, com la Nona, la Fermina o l'elefanta Soraya, entre d'altres. Disset històries on trobem les petjades inquietants d'uns gats que poc a poc es manifesten com uns personatges de poder immens.
Sento el meu fill riure i, de fons, remor de notícies del món.
Quin món?

04 de febrer 2013


"El foc que escalfa massa l'aigua, pot fer-la vessar i apagar-se". Proverbi xinès del s. VII (o no).

Desdefinicions (265)


UEfemisme. Unió Europea.

03 de febrer 2013

Paraules de flors als balcons; impossible discutir.
.
Inspirat per una pintura de Carme Rosanas.

Victus, d'Albert Sánchez Piñol

Si algun avantatge té la vellesa, és que véns de tornada de quasi tots els camins. Només te'n resta un i, a partir de certa edat i de certa acumulació de vida, ja no et fa por. I el protagonista de Victus ens narra la seva història des de la talaia dels 98 anys, des de la decrepitud dels anys (li ha de dictar la història a la seva criada austríaca Waltraud, fet que permet un fantàstic joc narratiu), i amb una càrrega d'emocions i cicatrius aclaparadora. Martí Zuviria viu i ens fa viure en un vaivé creixent, apassionant, viu, directe, cru; entre el seu instint de supervivència i les més altes quotes de comportament moral que li ensenyen dos grans mestres; entre les passions més humanes i carnals, i els ideals més sublims. Però la novel·la té dos protagonistes: Martí Zuviria i Catalunya. Ho confesso, com a lector no sóc objectiu en aquest tema, i potser l'Albert no ho és com a escriptor. Tot i tractar-se d'una novel·la ambientada a principis del s. XVIII, els paral·lelismes amb la nostra època són vertiginosos, i m'és difícil abstreure'm de l'emoció (i això que encara vaig per la meitat, i no ha començat encara el setge de Barcelona i la seva caiguda).
Els fets que narra el llibre tenen un alt percentatge d'historicitat, però l'Albert els narra de forma brillant, i resulta difícil deixar el llibre ja des de la primera pàgina. Martí Zuviria ens narra els fets de forma gens acadèmica; és planer, irònic, sarcàstic, cruel, realista, idealista (sí, tot a la vegada), i ens mostra el món de les batalles i les fortificacions de l'època d'una manera molt clara i engrescadora; t'agafen ganes de mirar-te millor il·lustracions de ciutats de l'època. Jo mateix em miraré les muralles de Tortosa d'una altra manera. Tracta els personatges històrics sense manies ni escrúpols, tant se val que siguin generals, reis, lladres o putes (sovint més d'un personatge pot ser diverses coses alhora, com a la vida, vaja). Tot plegat esdevé un gran espectacle que segurament mereixerà un segon apunt per part meva, quan acabi la 2a part. L'Albert mai m'ha decebut en cap dels llibres que he llegit, i aquest no n'és l'excepció i, en tot cas, potser en seria la culminació.
Us deixo alguna frase del llibre:
"España no existe; no es un sitio, es un desencuentro."
"Nuestras clases dirigentes eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia."
"El poder es eso, exactamente eso: el mundo te pide audiencia, y tras la puerta tú te ríes de él."
"A los poderosos más vale rehuirlos, pues son como grandes árboles: si ascienden nos ensombrecen; si caen nos aplastan."
"La sangre vertida ya estaba seca, como si hubiera nacido con venas viejas."
"una postura muy típica de los catalanes: asentir sin acatar."
"El mundo rueda hacia el ocaso, como lo demuestra el que hoy en días los hombres desconfíen incluso del enemigo."
"En un desierto no hay fronteras: el desierto es la frontera."
"Olvidan los reyes que la dignidad de un pueblo no se compra."
"En cuanto a los curas españoles, no los hay peores en el orbe católico. Sus intereses siempre están aliados con los de la estupidez humana, fomentan ambos en cada sermón y no los detienen ni el sentido del ridículo ni la fuerza de la razón."

"Solo un alma bárbara puede querer enfrontar pueblos y naciones como si fueran ejércitos."

02 de febrer 2013

El plany de les lletres ferides, d'Enric Sanç

El plany de les lletres ferides, d'Enric Sanç
Editorial Germania
Sinopsi

Aquest poemari és un recull dels primers versos del seu autor. Uns poemes novells i tendres que conviden a tastar un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos indrets físics i onírics. On els mots es gronxen segons l’estat d’ànim d’uns versos que van cercant eixa raó continguda en una mateixa estrofa de dues cares. L’autor tracta de despullar-se cercant el mot just amb un llenguatge acurat, violant rimes i ritmes, i assajant de donar-li forma i color a les paraules.

El matí alça el vol


Com cada dia camino per la vora del riu. Falten pocs segons perquè es doni per inaugurat oficialment aquest matí. L’acte és espectacular: l’enlairament del vol d’estornells que dormen al parc. Aquesta nit s’han ajocat als pins de la vora del llac dels peixos. L’ajuntament fa vespres que lluita, a l’hora que busquen recer, per espantar-los amb altaveus. La tecnologia contra la natura. De moment, les victòries i les derrotes són parcials. 

Chicago, If you leave me now

Chicago, If you leave me now, dels 70 a l'eternitat.

01 de febrer 2013

Licantropia, de Carles Terès

Licantropia, de Carles Terès
Edicions 1984, 2012
Premi Guillem Nicolau 2011
Sinopsi

L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.



Un matí, nou, pulcre


Un matí nou, pulcre, amable, sense estridències del temps; fa goig aturar-s’hi. Al cel,damunt del Port, el rastre ja tremolós del pas d’un avió. El destí és cosa seva. Segur que es devia allunyar en direcció a l’oest, però a causa de la perspectiva, o de la meva encara fresca imaginació, sembla que la trajectòria hagi estat descendent, com si hagués caigut en picat. La meva fantasia és a punt de concebre una catàstrofe digna de primera pàgina, però, afortunadament, un vol d’estornells que s’alça dels pins del parc em reclama l’atenció.

Cares del món (289)