Acabo de deixar abandonat el llibre Rodalies, de Toni Sala, que va escriure una dedicatòria espeical precisament per a aquest motiu, per al seu alliberament, tal com vaig anunciar fa uns dies.majestàtic. Rei que no es mou, de la cadira.
malmetre. Fer malbé 100 centímetres.
malversador. Poeta dolent, o que inverteix il·lícitament en versos que no són de la seva creació.
maggisteri. Capacitat d’ensenyar per art de màgia, molt útil per a acabar amb el fracàs escolar.
"Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem".
Ja fa mesos que em passa pel cap la idea de fer bookcrossing, és a dir, deixar llibres abandonats per tal que algú els reculli, els llegeixi i els torni a alliberar. Alliberar és un verb que m'agrada més que abandonar, en aquest cas. Hi ha una web on es poden registrar els llibres alliberats per tal de fer-ne un seguiment, però jo m'estimo més fer-ho de forma independent, salvatge, arriscada.
De vegades, la vista que contemplem des de les altures ens crea una sensació de llibertat, i oblidem malsdecap antics, i ens envaeix un sentiment irracional de Felicitat petita. Cal anar amb compte, perquè fins i tot els trapezistes més experimentats poden arribar a patir vertigen.
Passades les mini vacances de Setmana Santa, espero que us emprengueu amb forces els jocs literaris, que com altres seccions d'aquest blog tenen un conveni laboral molt dolent i difícilment descansen.
La Mona sempre em porta records i olors de ca la padrina, sabors de xocolata negra, figures d'animals que em seduïen plantats al mig d'un gran pastís. Les fotos són en blanc i negre, però les imatges que recordo mantenen el color de la fruita confitada, dels trossets d'ametlles, de la il·lusió intacta.
Amb Òscar Palazon, escriptor i autèntic trapezista.
Amb l'amiga Judit Marsal.
Amb mon germà Gustavo.
Jesús Fusté acompanyat per Toni Just a la guitarra.
L'escriptor de Capellades, Joan Pinyol, va tenir la gran sort de mantenir correspondència amb el mestre dels contistes catalans, Pere Calders. Aquesta relació va ser un dels estímuls que el va portar a l'escriptura i a viatjar a Mèxic, un apaís de grans dimensions que, curiosament, Pinyol ha volgut explicar-nos a través de microcontes. En aquests seixanta-un relats l'autor ens fa un retrat dels seus records, de les seves sensacions, de la manera especial d'entendre la vida en un país que el va seduir. Uns microrelats, però una macroabraçada cultural.
Els llibres desperten la imaginació, i també les ganes de jugar, especialment si es fan amics entre ells i si els seus autors estan una mica tocats del bolet. Per exemple, El vertigen del trapezista i Pilota de set, de Joan Pinyol, han iniciat una bona relació i un partit de tennis que no sabem com s'acabarà, com podeu veure al blog de l'autor de l'últim premi Recull.
Si voleu, també podeu seguir les aventures d'aquest petit trapezista (us recordo que considero el trapezista original a l'Òscar Palazon, que em va cedir el nom del seu blog) a la meva galeria d'imatges.
Avui El Vertigen del trapezista s'ha presentat a Tortosa, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo. He comptat a la taula amb la companyia de Joan Sanahuja, en representació de l'Ajuntament, de Pep Olivé, de Cossetània Edicions, i de l'escriptora Estrella Ramon. Agraeixo entre el públic la presència d'amics, familiars, membres del Club de Lectura, escriptors i escriptores i altra gent del món de la cultura.
Aquest és el llibre que em va acompanyar durant el viatge amb tren fins a la Setmana del Llibre. No coneixia ni l'autor, Thomas de Quincey, un anglès del segle XIX, ni l'obra, però me'n va recomanar la lectura el company Emigdi Subirats, que n'ha fet la traducció, impulsada per una editorial que ha sorgit amb empenta a les Terres de l'Ebre, que aposta per clàssic i per autors ebrencs: Aeditors.
Gràcies a la col.laboració de molts seguidors i seguidores d'aquesta secció, vaig alternant les Cares del món que jo descobreixo amb les que m'envieu vosaltres. En aquest cas no m'ha calgut anar gaire lluny i he descobert aquest semi rostre a la cuina, quan anava a fer un allioli que, per cert, em va sortir molt bo. En certa manera em recorda una màscara dels Comediants.
Comencen els jocs literaris del mes de març amb una imatge enigmàtica que representa el títol d'un llibre. Per la simpatia de la foto ja podeu intuir que el llibre no es tracta de cap gran drama.
Quan s'acabi el mes de març, irremeiablement, arribarà el mes d'abril, per la qual cosa, qui guanyi el premi dels jocs literaris del mes de març el rebrà molt aprop de Sant Jordi. Per aquest motiu, i perquè em fa gràcia, aquest mes vull fer un regal molt més personalitzat i el premi consistirà en un lot dels meus llibres:
Em situo a la taula de signatures, entre Gemma Lienas i Pau Vidal. En Pau té molt sentit de l'humor i passem una bona estona. He de reconèixer que tots dos signen molts més llibres que jo, cosa que ja m'esperava. Totes les visites que rebo són d'amics o de blocaires que s'han atansat per a veure'm en persona.
A les vuit vaig de seguida cap a l'estació, a agafar l'últim tren que surt cap a Tortosa. Tenia intenció d'acabar el llibre que he començat al matí, però no serà un assassí qui em faci companyia, sinó l'agradable i enriquidora xerrada que he mantingut amb l'artista plàstic Jaume Rocamora i la seva dona. Ells entenen perfectament els meus sentiments com a guerrillers de la cultura que són des de fa molts anys i coneixen a la perfecció aquesta tasca de picar pedra per tal d'obrir-se camí.
En aquesta hora, RENFE obsequia als usuaris de les Terres de l'Ebre amb vagons de seients durs, incòmodes, més adequats per a trajectes de rodalies que per a viatges de més de dues hores. Comentem que amb el mateix temps, amb l'AVE, podríem haver anat a Madrid. Tortosa i Madrid, a la mateixa distància de Barcelona; és per reflexionar.
