Imparable,
cadascun dels segons, cau al seu lloc previst.
Inspirat en una fotografia d'Andrés Fonollà
31 de maig 2023
30 de maig 2023
Acabeu la frase
29 de maig 2023
A l'Escola Doctor Alberich i Casas
26 de maig de 2023. Genial matí a l'Escola Doctor Alberichi Casas de Reus, dins del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. És la segona vegada que visito aquesta escola, i això deu voler dir que van estar satisfets de la meva anterior visita.
Anar a Reus sempre és una mica com tornar a casa, a la ciutat on vaig néixer, i amb qui la gent de Cornudella hi tenim estrets vincles. M’he agafat un dia de vacances, per tant surto sense pressa i amb prou temps per a anar relaxat durant el viatge en cotxe, perquè la unió de dos ciutats com Tortosa i Reus amb transport públic és d’una complexitat que fa que ni tan sols es plantegi. Com sempre a totes les escoles, em reben amb un gran somriure i mostres d’agraïment, aquest cop de la mà de maria Josep Adell, que és la professora que ha coordinat l’activitat. Faig dues xerrades, a alumnat de 4t i 5è de Primària, que han llegit una selecció dels meus contes que crec més aptes per a la seva edat. Els xiquets i xiquetes m’esperen asseguts en un semicercle tan estret, que alguns s’han de moure per a deixar-me passar al centre, on hi ha una cadira especial, una tauleta, una ampolleta d’aigua. Ja des de la distància, quan he travessat la porta, em miren amb expectativa, i fins i tot il·lusió, diria; se’ls veu excitats, engrescats de comprovar que la persona que ha escrits els contes que han llegit és de carn i ossos. Comentem les contes, tenen preguntes preparades per a fer-me, sobre el com i el quan i el per què escric. Jo intento mostrar-me proper, faig servir els verbs jugar, i xalar, parlo de les paraules, de les emocions, de personatges humils i senzills, mentre professorat i alumnat, en canvi, em fan sentir especial. Els proposo algun joc senzill per a despertar la creativitat, per a trencar aquell pànic antic del full en blanc, i que comenci a despertar-se la imaginació a partir de paraules senzilles i contretes, extretes a l’atzar. La màgia del binomi fantàstic que he vist tantes vegades. Escollir una paraula, com ara cirera, i que tots restin muts, sense saber ben bé què dir, fins que extreus una segona paraula, com forçut, i s’aixequen empeses per ressort desenes de mans amb idees que els han sorgit.
Acabo encaixant mans amb xiquetes i xiquets, que se m’abalancen damunt, i algun m'abraça tendrament i jo que m'emociono.
Escoles i instituts, si us plau , feu servir el programa Autors a les aules de la ILC.
28 de maig 2023
Viatges inaudits: Juna
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Juna: un paradís, si t'agrada pintar amb les mans.
26 de maig 2023
Clash by night (1952)
A la secció De pel·lícula, uns fragments de Clash by night (1952), Xocs de nit, o Encuentros en la noche. Però en podrien ser molts més, perquè el guió és per a sucar-hi pa, deixant de banda, i posant en context que, com a la majoria de pel·lícules de l'època, sempre que hi havia conflictes entre parelles algun personatge anima el marit a fer servir la força, en general, o el fuet, en concret; una xacra que encara patim:
Què vols, la història de la meva vida? Te la diré en quatre paraules: grans idees, petits resultats.
---
No saps res sobre mi. Quina classe d'animal soc? Tinc ullals, rondinejo, de quina jungla he sortit? La gent té coses estranyes que floten per dins. Mai t'has preguntat què són?
---
-Què penses de mi realment?
-M'impressiones com un home que necessita roba nova, i una nova aventura, i no sap quina escollir.
---
A mi no m'enganyes, nena, conec l'ampolla per la seva etiqueta.
25 de maig 2023
Dietari d'abans de presentar Amb els ulls de l'Àngel
Vint-i-tres de maig de 2023. Avui participo a la presentació del llibre Amb els ulls de l’àngel, d’Àngel Martí (Linx Edicions). Ell el defineix com un dietari irònic, i com soc amant d’aquest gènere, li vaig proposar el següent repte: escriure cadascú un fragment dels nostres dietaris, fins al moment de trobar-nos a la Biblioteca, i llegir-lo allí abans de la presentació, i també proposar la gent que assisteixi a fer el mateix. Així, doncs, surto de casa amb aquesta idea, pensant amb el dietari de l’Àngel, ple de la seva sensibilitat i d’un escepticisme sobre com funciona el món i cap on ens estem dirigint. Curiosament, a la porta de casa, em trobo uns polítics en plena campanya electoral, somrients, positius, decidits i amb confiança en el futur, sobretot si el futur el governen ells. A molts polítics locals els conec, i a alguns els tinc fins i tot estima, indistintament del seu color, i intento mirar-me’ls amb els ulls d’un àngel.
Falta una hora per a la presentació del llibre. Camino a poc poc pels carrers del nucli antic, en direcció a la Biblioteca, amb la parabòlica posada per a captar qualsevol cosa que em cridi l’atenció al meu voltant. Em pregunto si l’Àngel també deu estar per aquests carrers, observant la vida.
Un quart de set, i ja estic al costat de la
Biblioteca. Estic ansiós, i truco l’Àngel per a veure per on està. M’explica
que ja està pujant (de L’Ametlla de Mar). Pujant o baixant?, li pregunto.
Segons com es miri, riu. Cert, l’actitud ho és tot. Penjo i miro la foto que té
posada al perfil del seu telèfon, i em fixo que està força jove, el bandido. El
pas del temps és un dels grans temes de la literatura, però es veu que aquesta
fugacitat pot aturar-se per a les fotos
que els escriptors pengem a les xarxes.
24 de maig 2023
Hi entra de puntetes la llum, vist per Maria José Piorno
Què dir davant del comentari que Maria José Piorno, una persona amb al seva sensibilitat per a mirar, fa del meu llibre Hi entra de puntetes la llum? Què dir després dels dubtes, d'escriure, reescriure, remoure, digerir, esborrar, i tornar a escriure els versos que el formen?
Gràcies!!
23 de maig 2023
.jpg)
Josep Messegué visita Tens un racó dalt del món
Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres La nena dels ulls atrafegats, d’André Carrilho, i En un segon, de Soledad Romero Mariño i Carolina Monterrubio.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Cinta Llatje.
El programa es podrà veure en directe el 23 de maig a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
22 de maig 2023
Amb els ulls de l'àngel, a Tortosa
El proper 23 de maig, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa, participaré a la presentació del dietari irònic Amb els ulls de l’àngel, d'Àngel Martí.
Ja el vaig comentar fa unes setmanes al blog, amb la lectura d'un fragment d'aquest llibre que porta el nom del seu blog.
Parlarem del llibre i dels plaers i beneficis que aporta escriure i llegir dietaris, i ho farem d’una forma pràctica a la qual us convidem a participar. Àngeli jo farem un repte consistent en escriure un fragment de dietari del mateix dia de la presentació, en què explicarem el que veurem i sentirem durant el petit viatge que ens portarà a trobar-nos a la Biblioteca, on ho llegirem.
Us convidem a participar en aquesta mena de repte o de joc, i que escriviu o que es fixeu en les petites vivències d’aquell dia, com més a prop de l’hora de la presentació millor, i si us de ve gust les podeu compartir.
Animeu-vos! Com diu el títol d'un llibre meu, el dietari és una forma de gaudir de l’espectacle de la vida.
21 de maig 2023
Viatges inaudits: Acan
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Acan: és una disbauxa, o l’última esperança que ens queda; ho haureu de descobrir.
20 de maig 2023
Divendres fotogràfics; una mirada literària
Des de fa tres temporades, Rafael Ricote condueix els Divendres fotogràfics, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. És una de les moltes activitats de voluntariat que realitza, sobretot al voltant del món de la fotografia, empès pel seu caràcter generós i dinàmic, i les seves ganes de gaudir de les relacions socials.
Cada mes convida una persona perquè mostri les seves fotografies als Divendres fotogràfics. És una activitat d'èxit; només cal assistir a alguna sessió i veure la sala plena, amb un públic fidel, que comenten alguna cosa relacionada amb la tècnica, l'estil, i les motivacions de cadascú, però, sobretot, amb ganes d'intercanviar idees, de compartir emocions i amistat.
La fotografia no és el meu camp, però sempre m'ha interessat, i m'estimula inspirar-me per a escriure en fotografies pròpies i d'altra gent. No tinc una bona càmera, ni tinc els coneixements bàsics, peri vam creure interessant, o almenys diferent, aportar la visió d'un escriptor als Divendres fotogràfics.
La meva mirada fotogràfica va de la mà de la mirada literària, a la recerca dels petits gestos quotidians que ens envolten, d'imatges que suggereixin històries i emocions. Molts fragments del meu dietari són descripcions de moments que observo, que podrien reflectir-se en una fotografia. Com el títol d'un dels meus llibres, són L'espectacle de la vida.
A l'hora d'escollir les fotografies que mostraré, les agrupo en diversos temes: una mirada interior, adreçada a moments familiars i espais casolans; una mirada exterior, on capturo sovint gent amb actitud que em desperta alguna emoció o reflexió; coses que trobo, on mostro els petits objectes que descobreixo al carrer, sovint perduts o abandonats; i finalment, uns quants exemples de fotografies acompanyades de breus textos que m'inspiren.
Crec que l'experiència ha estat enriquidora per ambdues parts; jo aprenc molt de la mirada dels fotògrafs, perquè totes les disciplines artístiques estan connectades i es fan créixer mútuament, i espero haver-los aportat alguna forma de mirar diferent.
Us deixo alguna de les fotografies que vaig compartir.
Gestes innecessàries
Anna Maria Ulldemolins segueix recitant textos meus a Alcanar Ràdio. Moltes gràcies!
El passat 10 de maig, les meves Gestes innecessàries
19 de maig 2023
Tolerar la tolerància?
Hi ha un concepte que té bona premsa i es posa sovint com a exemple d'actitud envers els altres, però que a mi no m’acaba de fer el pes: la tolerància. Evidentment, la prefereixo a la marginació o a la prohibició, per a posar dos exemples, però em fa una mena d’olor que no em convenç, com un aire de superioritat, com de dir amb condescendència “et perdono”, o de posar distància entre nosaltres i “ells”.
Potser algú dirà que li busco tres peus al gat, que arrenco el rave per les fulles (que abuso de les frases fetes), però amant com soc de les paraules, de vegades m’agrada anar al fons del seu significat i, per a sortir de dubtes, acudeixo a l’amic diccionari.
Al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans trobo el següents significats:
“Acció de tolerar. Disposició a respectar les conviccions d'altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.”
Sobre la primera accepció, cerco el verb tolerar que descriu com “suportar en els altres (alguna cosa que desaprovem)”, i que confirma la meva mala sensació. “Suportar” no és una base massa sòlida per a construir una convivència; no em ve de gust tenir al costat algú que em suporta, que em desaprova, per molt que em toleri. Crec que aquesta relació no duraria gaire, o que acabarà com la comèdia de Falset.
La segona accepció, en canvi, ja parla de respectar els altres, que em sona millor que suportar, i que pot ser l’inici d’una bona amistat.
Sigui com sigui, el diccionari confirma la meva sensació inicial que la tolerància es troba a cavall d’una línia fràgil que, segons si carregues més un peu o l’altre, pot fer difícil o inexistent la convivència.
Potser es tracta que ens tolerem menys, i que ens coneguem més. I que no oblidem el nostre amic, el diccionari.
(També podeu llegir aquesta i altres reflexions a La Marfanta)
18 de maig 2023
17 de maig 2023
Avui fa quaranta anys el meu primer poema
Avui fa quaranta anys el meu primer poema. Quasi em veig a mi mateix, abocat damunt de la llibreta, carregat de somnis, d'il·lusions, pensant que em trobava a les portes d'una nova etapa vital.
Lector empedreït des de sempre, mai havia se m'havia passat pel cap això d'escriure, però aquell noi de 18 anys, que estudiava primer de Magisteri, amb el ressò de les cançons, idees i amistats que compartia a la sala d'estar de la Normal i a la residència Sant Jordi, començava a pensar que potser tenia alguna possibilitat de, com a mínim, intentar-ho. I aquí segueixo.
Aquesta és la imatge d'aquelles primeres paraules, que mostro amb cert pudor, tal qual, amb els seus dubtes i rectificacions. Durant els cinc o sis anys següents vindrien més d'un centenar de poemes, amb amors i denúncies socials, arrauxats tots dos, de discreta qualitat, que deso amb tendresa amagats en un parell de llibretes. Després, uns anys de silenci fins que vaig emprendre el meu camí dels contes breus, on, penso, la poesia hi és present d'alguna manera.
Des de que vaig escriure l'últim poema d'aquella etapa, vaig tardar quasi vint anys a tornar-me a trobar amb els versos, recollits A la barana dels teus dits. I fa pocs mesos, es va publicar el tercer poemari, Hi entra de puntetes la llum. Perquè la poesia, quan arriba, és per a quedar-se.
La primera paraula d'aquell primer poema fou "Ara", i l'ara continua quaranta anys després, com una condemna sense treva ni perdó, sense remei ni indult.
16 de maig 2023
Divendres fotogàfics; una mirada literària
El proper divendres faré una activitat especial i diferent: participaré als Divendres fotogràfics que Rafael Ricote organitza cada mes a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.
Aquest divendres em sentiré una mica un usurpador, perquè la fotografia no és el meu àmbit, i no em considero fotògraf, ni bo, ni mediocre, ni de cap tipus, simplement algú que li agrada fer fotografies i té anotat aprendre'n algun dia una mica en un llista molt llarga de coses pendents.
Tampoc tinc una càmera adequada i simplement, ara amb el mòbil, em dedico a conservar records en forma d'imatges, com tants milions de persones, però sí val a dir que em dedico a capturar moments o coses que trobo pel món que em transmeten emocions i que poden suggerir històries. Emocions i històries, dues paraules que són la matèria primera de qualsevol escriptor.
Sovint m'inspiro per a escriure amb fotografies meves, i més encara amb imatges d'altres, que recullo al meu blog en aquest enllaç.
Aquest divendres compartiré una mostra de la meva forma de mirar, amb exemples de les històries que aquestes mirades em suggereixen, i de com es transformen en paraules.
Fe Ferré visita Tens un racó dalt del món
També Parlem del seu llibre El cant d'una terra, dedicat a Cabacés, el seu poble d'origen.
Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres Sunakay, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, i No ve d’una, de Tracey Corderoy i Tony Neal.
Altres llibres citats, Aigua Molla, de Francesca Aliern i Quadern de l'horabaixa, de Manel Alonso i Català.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Alfonso Chaney.
El programa es podrà veure en directe el 16 de maig a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
15 de maig 2023
A l'Escola Agustí Barberà d'Amposta, amb I sentir-se encara amb forces
26 d’abril de 2023. Visita a l’Escola Agustí Barberà, per
a comentar amb dos classes de 4t d’ESO el meu llibre I sentir-se encara amb
forces, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta. Ja tinc diverses
experiències de comentar aquest llibre a escoles i instituts, i crida prou la
seva atenció que el fil conductor dels relats siguin els esports. Miro de
comparar la literatura i l’esport, amb les semblances i diferències que hi ha
entre aquestes dues activitats, tant diferents en aparença, però que ambdues
són capaces de transmetre emocions, de profunditat i intensitat diverses, i que
encerta manera ens expliquen històries: una amb un final més o menys dirigit
per l’autor, i l’altra amb final que sovint és difícil d’imaginar al guionista
més pervers.
Com sempre, es repeteixen algunes preguntes al voltant
del fet d’escriure, que a aquestes edats els semblen molt allunyades de la seva
vida quotidiana, motiu pel qual procuro mostrar-me com soc, una persona normal
i propera que, a la seva edat, ni imagina ser escriptor un dia. Però també a
cada visita a un centre d’ensenyament et fan alguna pregunta original, que ni
tan sols t’havies plantejat, i la intentes respondre de la millor manera, o
simplement deixes al descobert els teus dubtes i incerteses.En aquest cas, em
pregunten quin personatge del llibre m’agradaria tindre com a amic, i repasso
mentalment i a tota velocitat els protagonistes dels contes i m’adono que a
tots els tinc afecte, potser perquè hi he abocat alguna part de mi mateix.
Anar a una escola i aprendre es pot fer a totes les edats.
Un dels hàbits que m'ha quedat de llegir els viatges a peu de Josep Maria Espinàs és fixar-me en els cartells d'activitats que hi ha penjats als carrers. A la porta de l'escola n'hi ha un d'amic ficcions que proposa en lletres grans Fem de l'escriptura un joc. Aprendre, escriure, jugar; quin trio guanyador de verbs!
14 de maig 2023
Viatges inaudits: La Galana
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, La Galana: algunes veus perverses, sovint d’indrets veïns corcats per l’enveja, afirmen que fou creada pel diable en persona.
13 de maig 2023
Hi entra de puntetes la llum, crònica de la visita a L'Ametlla de Mar, amb la pluja per convidada
.jpeg)
12 de maig de 2023, una nova aturada de la ruta de
presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum (publicat per Mar de fora), amb els amics Ricardo Gascón,
prologuista, i Eduardo Margaretto, editor, aquest cop a L’Ametlla de Mar.
Com sempre, quedo amb Ricardo a Tortosa, i li dic que estaré
en algun lloc del passeig Ribera, vora el riu, on camino per fer una mica de
cames i gaudir de la tarda i el sol. Acabem coincidint al final del passeig,
prop del pont del Mil·lenari, i ens prenem amb humor, com intentem fer amb
quasi tot, que reculli un poeta sota el pont. Conversa animada per l’autovia;
no ens manquen temes o, si no, ens els inventem. Recollim a Eduardo a L’Aldea,
on hi va amb autobús des de La Ràpita, i fem crítica de la precària infraestructura
de transport públic a les nostres terres, que donaria més per a l’èpica que per
a la lírica, i que és un obstacle que saltem amb ganes de seguir aprofundint en
l’intercanvi amb bona gent d’arreu que anem coneixent, com avui. Perquè a L’Ametlla
de Mar ens esperen els amics de L’Ateneu Calero, Àngel Martí, Adriana Alonso-Villaverde,
Enric Franch i Montse Cateura, que han organitzat un acte amb què enceten
#losberenarsdelateneu; acostumen a programar les seves activitats a l’hora del
vermut els caps de setmana, i avui, gentilment, s’han adaptat a les meves
necessitats d’agenda, i sempre crea incertesa provar formats diferents.
Quan arribem estan barallant-se amb l’aparell de
televisió, perquè vaig demanar passar el vídeo promocional del llibre que va
realitzar Eva Mascarell, però la tecnologia sovint es mostra rebel, i marca el
seu territori, desafiant, o potser és un senyal modern que anuncia el mal temps
–tot i que això del “mal” temps sigui relatiu. Apaguen l’aparell, per a
tornar-li la indiferència amb què ens ha tractat; podem viure sense, què s’ha
pensat?
A L’Ateneu Calero tenen l’encertat hàbit de sumar
esforços i energies als seus actes, i sovint uneixen presentacions de llibres
diversos, que a més d’incrementar el nombre d’assistents, promou el coneixement
mutu i la creació de vincles, cosa que forma part de l’ADN dels diLLUMs també.
En aquest cas, abans de la nostra
intervenció, es presenta el llibre Para el erotismo siempre hay tiempo, amb
textos de Luna Creciente, pseudònim d’Elvira Martínez, i dibuixos d’Olga de
Diego, amb lectura de textos i música de guitarra, tot amb forta càrrega emotiva.
Ricardo, Eduardo i jo ens mirem i pensem: i ara hem de sortir
nosaltres?
Ens situem a la taula de presentació, i des d’aquesta
nova perspectiva ens adonem com el cel es torna negre de núvols sobre el mar.
Ricardo comença a parlar, com sempre, de la relació d’amistat que ens uneix als
tres, en el moment en què esclata un tro, rotund, que amenaça amb imposar la seva
autoritat de forma imminent, i un allau d’aigua s’aboca des del cel, amb una
força reprimida des de feia massa dies, i les escales que hi ha al costat
esdevenen cataractes que baixen del poble. En altres circumstàncies, això
hauria provocat malestar, sobretot quan l’aigua comença a envair el Centre d’interpretació
de la pesca on estem, però tots ho vivim amb certa alegria, després de mesos de
dràstica sequera.
Intentem seguir amb la presentació amb aparent normalitat,
vora una coreografia improvisada de motxos, graneres, pales i cubells per a recollir l’aigua
indòmita, que aporta a l’acte una comicitat que ja ens agrada, perquè vivim la
poesia d’una forma juganera. Desendollem el micròfon quan parla Eduardo, perquè
viure poèticament ja té els seus riscos, i no cal afegir d’altres amb l’electricitat
pel mig. Seguint la línia d’altres presentacions, busca referents literaris per
a comparar-los amb la meva obra, i aquest cop cita el llibre Lo malo de la
poesia, de Billy Collins, on certament m’hi veig reflectit.
Jo parlo del procés creatiu del llibre, de la part
juganera o de repte amb què el vaig iniciar escrivint versos a raig a partir d’elements
de la casa primer, i del cos, després, per a acabar-los fusionant abraçats al
llibre. Convido els assistents que citin parts de la casa o del cos, per a
comprovar si apareixen al llibre, i en llegeixo els corresponents poemes,
mentre un raig de sol s’escola entre les escletxes dels núvols que s’obren.
Després, un pica-pica que ens fa de berenar, i dedico uns
quants llibres. Una dona em confessa que és el primer llibre de poesia que
compra, i que l’ha motivat el que he explicat. M’ho prenc com una gran
victòria, que no apareixerà al noticiaris, i que no s’acostuma a posar al currículum,
però que recordaré sempre.
Acabem la jornada amb un agradable sopar i conversa amb
els amics de l’Ateneu, Àngel, Adriana, Enric i Montse, on la poesia s’aparta
per a deixar protagonisme a l’amistat, que també és una forma de poesia que no
necessita de mètrica, ni de rima, ni sovint de paraules, tan sols franquesa i
generositat compartida.
Ja és mitjanit quan sortim del restaurant, i ens acomiadem
amb abraçades, fins la propera. Eduardo ens diu el molt que li agrada caminar per
aquests carrers ara deserts, i la llum artificial ens sembla amable, reflectida
a les restes de l’esperada pluja de la tarda, com de puntetes, hi afegiria jo.
El portem fins a La Ràpita, i als últims quilòmetres, com altres vegades, a
Ricardo i a mi ens agrada subratllar el tresor de compartir moments amb tanta
bona gent .
Podeu veure la presentació sencera en aquest vídeo:
12 de maig 2023
Presentació de Murs d'aigua, de Marta Tena
Ahir vaig participar a la presentació del llibre Murs d'aigua, de Marta Tena, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. És una novel·la que podem etiquetar com a gènere negre, si ens agraden les etiquetes, però que ofereix altres fils d'interès, com ara les relacions humanes al voltant de la Jana, la mosso d'esquadra protagonista del llibre, i dels conflictes arran de la construcció de l'embassament d'Ulldecona.
El llibre ofereix diversos registres, en funció si el narrador ens parla en tercera persona dels conflictes personals i emocionals de la protagonista, o si adopta un format més precís i concret a les transcripcions dels interrogatoris i dels informes sobre el cas, o si l'assassí, en primera persona, ens explica el procés dels crims, amb cert plaer i detall.
De fet, el llibre comença així, amb l'assassí en plena acció. I a mi , que m'agrada fer alguna cosa original i juganera a cada activitat, vaig proposar iniciar la presentació a les fosques, per sorpresa de l'autora, que no s'ho esperava, amb un àudio en què imito l'inici d'un capítol de la radiofònica i televisiva sèrie Crims, de Carles Porta. Marta ha penjat al seu facebook aquest àudio.
També us convido a escoltar un fragment de lectura a youtube.
Desprès, Marta Tena ens parla de detalls del procés de motivació i d'escriptura del llibre, i ens mostra diverses fotografies interessants sobre la construcció de la presa, i alguns dels conflictes que va crear.
11 de maig 2023
10 de maig 2023
Hi entra de puntetes la llum, a L'Ametlla de Mar
Després de Sant Jordi hi ha vida, i continuem la ruta de presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum, amb Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto.
Aquest divendres anem a L'Ametlla de Mar, a gaudir de la bona companyia dels amics i amigues de L'Ateneu Calero, que ens han preparat un berenar literari.
També es presentarà el llibre "Para el erotismo siempre hay tiempo".
Poesia, amistat, berenar, erotisme... No em digueu que no us entren ganes de vindre?
09 de maig 2023
.jpeg)
8 de maig de 2023, trobada mensuals dels diLLUMs d’arts
al Forn. Després de posar una mica d’ordre (només una mica) al delicíos
desordre de la gent que arriba al Forn de la Canonja amb ganes de retrobar-se
amb amics, o de fer-ne de nous (perquè la família no para de créixer), comencem
a sopar i a comentar algunes coses:
Obrim una nova campanya de camisetes dels Dillums, que ja
vam emprendre el 2021.
Passem el vídeo promocional de l’obra Lorca live, amb
Fuensanta López, que tindrà lloc al Teatre Auditori de Tortosa l’1 de juny.
Comentem la propera exposició de Toni Martínez, a Horta
de Sant Joan, i visualitzem algunes de les seves obres.
Comentem la pintura que Agustí Forner ha penjat al
menjador de la sala diLLUMs, un tríptic
on exposa la seva visió de la guerra, que podria resumir amb aquestes fases:
marejant la troca, ja s’ha armat, i parlen de pau.
Comentem alguns dels llibres, novetats el passat Sant
Jordi, d’autors presents al sopar: Amb els ulls de l’àngel, d’Àngel Martí, Amor
en blau i negre, de Montse Boldú, Hi entra de puntetes la llum, de Jesús M.
Tibau (que es presentarà el proper 12 de maig a L’Ametlla de Mar), i El legado,
de Ramon Chordà.
Felicitem Xavier Miró per l’èxit del festival de cinema
Trets, que ha tingut lloc el passat cap de setmana a La Ràpita, i avancem que
properament ens parlarà del Monfilmat, d’Amposta.
Cinta Galiana, de Trens Dignes, ens convida a l’acte de
presentació del projecte de tramvia que uniria diversos pobles del Baix Ebre i
Montsià, que tindrà lloc l’11 de maig, al Centre Cívic de Ferreries
Finalment, Quimo Panisello i Marina Pallás ens parlen del
llibre Contacto, sobre la coneguda discoteca dels anys 80 i 90, i Sisco Lahosa
dedica la secció musical d’avui als anys 80.
Més imatges a l'àlbum de fotos
.jpeg)
Acabeu la frase
Era l'encarregat de canviar la bandera de la torre més alta del castell, quan el vent l'estripava; en teoria era una honor, però...
(podeu llegir les propostes escrites a facebook)
08 de maig 2023
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
