.jpeg)
12 de maig de 2023, una nova aturada de la ruta de
presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum (publicat per Mar de fora), amb els amics Ricardo Gascón,
prologuista, i Eduardo Margaretto, editor, aquest cop a L’Ametlla de Mar.
Com sempre, quedo amb Ricardo a Tortosa, i li dic que estaré
en algun lloc del passeig Ribera, vora el riu, on camino per fer una mica de
cames i gaudir de la tarda i el sol. Acabem coincidint al final del passeig,
prop del pont del Mil·lenari, i ens prenem amb humor, com intentem fer amb
quasi tot, que reculli un poeta sota el pont. Conversa animada per l’autovia;
no ens manquen temes o, si no, ens els inventem. Recollim a Eduardo a L’Aldea,
on hi va amb autobús des de La Ràpita, i fem crítica de la precària infraestructura
de transport públic a les nostres terres, que donaria més per a l’èpica que per
a la lírica, i que és un obstacle que saltem amb ganes de seguir aprofundint en
l’intercanvi amb bona gent d’arreu que anem coneixent, com avui. Perquè a L’Ametlla
de Mar ens esperen els amics de L’Ateneu Calero, Àngel Martí, Adriana Alonso-Villaverde,
Enric Franch i Montse Cateura, que han organitzat un acte amb què enceten
#losberenarsdelateneu; acostumen a programar les seves activitats a l’hora del
vermut els caps de setmana, i avui, gentilment, s’han adaptat a les meves
necessitats d’agenda, i sempre crea incertesa provar formats diferents.
Quan arribem estan barallant-se amb l’aparell de
televisió, perquè vaig demanar passar el vídeo promocional del llibre que va
realitzar Eva Mascarell, però la tecnologia sovint es mostra rebel, i marca el
seu territori, desafiant, o potser és un senyal modern que anuncia el mal temps
–tot i que això del “mal” temps sigui relatiu. Apaguen l’aparell, per a
tornar-li la indiferència amb què ens ha tractat; podem viure sense, què s’ha
pensat?
A L’Ateneu Calero tenen l’encertat hàbit de sumar
esforços i energies als seus actes, i sovint uneixen presentacions de llibres
diversos, que a més d’incrementar el nombre d’assistents, promou el coneixement
mutu i la creació de vincles, cosa que forma part de l’ADN dels diLLUMs també.
En aquest cas, abans de la nostra
intervenció, es presenta el llibre Para el erotismo siempre hay tiempo, amb
textos de Luna Creciente, pseudònim d’Elvira Martínez, i dibuixos d’Olga de
Diego, amb lectura de textos i música de guitarra, tot amb forta càrrega emotiva.
Ricardo, Eduardo i jo ens mirem i pensem: i ara hem de sortir
nosaltres?
Ens situem a la taula de presentació, i des d’aquesta
nova perspectiva ens adonem com el cel es torna negre de núvols sobre el mar.
Ricardo comença a parlar, com sempre, de la relació d’amistat que ens uneix als
tres, en el moment en què esclata un tro, rotund, que amenaça amb imposar la seva
autoritat de forma imminent, i un allau d’aigua s’aboca des del cel, amb una
força reprimida des de feia massa dies, i les escales que hi ha al costat
esdevenen cataractes que baixen del poble. En altres circumstàncies, això
hauria provocat malestar, sobretot quan l’aigua comença a envair el Centre d’interpretació
de la pesca on estem, però tots ho vivim amb certa alegria, després de mesos de
dràstica sequera.
Intentem seguir amb la presentació amb aparent normalitat,
vora una coreografia improvisada de motxos, graneres, pales i cubells per a recollir l’aigua
indòmita, que aporta a l’acte una comicitat que ja ens agrada, perquè vivim la
poesia d’una forma juganera. Desendollem el micròfon quan parla Eduardo, perquè
viure poèticament ja té els seus riscos, i no cal afegir d’altres amb l’electricitat
pel mig. Seguint la línia d’altres presentacions, busca referents literaris per
a comparar-los amb la meva obra, i aquest cop cita el llibre Lo malo de la
poesia, de Billy Collins, on certament m’hi veig reflectit.
Jo parlo del procés creatiu del llibre, de la part
juganera o de repte amb què el vaig iniciar escrivint versos a raig a partir d’elements
de la casa primer, i del cos, després, per a acabar-los fusionant abraçats al
llibre. Convido els assistents que citin parts de la casa o del cos, per a
comprovar si apareixen al llibre, i en llegeixo els corresponents poemes,
mentre un raig de sol s’escola entre les escletxes dels núvols que s’obren.
Després, un pica-pica que ens fa de berenar, i dedico uns
quants llibres. Una dona em confessa que és el primer llibre de poesia que
compra, i que l’ha motivat el que he explicat. M’ho prenc com una gran
victòria, que no apareixerà al noticiaris, i que no s’acostuma a posar al currículum,
però que recordaré sempre.
Acabem la jornada amb un agradable sopar i conversa amb
els amics de l’Ateneu, Àngel, Adriana, Enric i Montse, on la poesia s’aparta
per a deixar protagonisme a l’amistat, que també és una forma de poesia que no
necessita de mètrica, ni de rima, ni sovint de paraules, tan sols franquesa i
generositat compartida.
Ja és mitjanit quan sortim del restaurant, i ens acomiadem
amb abraçades, fins la propera. Eduardo ens diu el molt que li agrada caminar per
aquests carrers ara deserts, i la llum artificial ens sembla amable, reflectida
a les restes de l’esperada pluja de la tarda, com de puntetes, hi afegiria jo.
El portem fins a La Ràpita, i als últims quilòmetres, com altres vegades, a
Ricardo i a mi ens agrada subratllar el tresor de compartir moments amb tanta
bona gent .
Podeu veure la presentació sencera en aquest vídeo:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada