Seguint amb les reflexions a què em porten
els acudits, avui prenc com a excusa un que em fa riure molt cada cop que
l’escolto i el veig, perquè està tret d’un surrealista gag dels genials Tip i
Coll:
.
-Buenas, soy paraguayo y vengo a pedirle
la mano de su hija para hacerla feliz.
-¿Para qué?
-Paraguayo.
.
Quan era petit no entenia els gags de Tip
i Coll, no li trobava la gràcia i em semblaven absurds. Llavors no m’adonava
que la gràcia està precisament en la seva absurditat, tot i que, com tot bon
acudit, amaga sempre motius per a la reflexió.
Després de la meva curta vida (amb 51 anys
encara sóc jove), he après algunes coses. Una d’elles és que la gent parlant no
s’entèn. Assumir aquest fet costa el seu temps, perquè sempre ens ho havien
afirmat a l’inrevés, que la gent parlant s’entén. Això seria bonic, però no,
l’esperiència m’ha demostrat el contrari.
I és que la comunicació és molt difícil.
Traslladar de forma correcta els nostres pensaments i emocions a paraules és
tot un ofici. I després, aquestes paraules, sacsejades per mil interferències
que ens envolten, arriben distorsionades a les orelles del nostre interlocutor que, sovint atent a altes
assumptes, les tradueix de forma lliure, passades pel sedàs de les seves pròpies
emocions i experiència. A més, cal tenir en compte que, tot i ser animals
sociables, sovint les converses esdevenen monòlegs on cadascú va a la seva,
agafant amb pinces una paraula d’aquí i un gest d’allà per configurar el seu
propi missatge i jurar dies després, aferrisadament, que el que explica és la
pura veritat, que ho escoltà amb les seves pròpies orelles.
Llavors, el silenci seria una solució?
Tampoc, perquè el silenci també va carregat de missatges, sovint llançats a
crits, que es reben, o es deixen de rebre, al seu lliure albir.
1 comentari:
A més, s'hi ha de sumar els vicis i la resta de defectes morals, que tothom, en un moment o altre, es veu avocat, com ara l'orgull, la prepotència, la intolerància, la insensibilitat, la ràbia, la gelosia... que poden fer que quan ens trobem davant d'una persona que no ens cau gaire bé, tampoc l'escoltem tal com l'hauríem d'escoltar, comprendre, o ser tolerants... Potser intentar ser assertius i empàtics potser seria el millor per entendre'ns quan parlem. Però, potser les grans diferències de conceptes i d'ideals... d'ensenyaments oposats, és el que en el fons no ens deixa entendre?
Publica un comentari a l'entrada