Aquests dies es parla molt del 23F. De fet, des del 1981 que cada any ens ve al cap la data, perquè va ser un fet que ens va impressionar molt a tothom. Diria que fou el primer moment històric que vaig viure amb intensitat. Llavors jo tenia setze anys, tot just l’edat que té mon fill ara, i això em porta a comparar les nostres dues trajectòries generacionals.
Jo, als setze, havia viscut moments importants com la mort de Franco i la transició, i les manifestacions reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, però era molt petit i no li vaig prestar gaire atenció; també vaig viure l’arribada a la Lluna, i els Beatles, i i l’era hippie, i la música disco, i el pànic per una possible guerra nuclear que ens amenaçava constantment. I vaig gaudir d’una lliga del Barça, una Recopa, i zero copes d’Europa. Jo era poruc, tímid, sense accés a practicar cap esport, i no imaginava arribar a escriure ni un sol poema.
Mon fill ha viscut prou a fons el Procés, i les manifestacions per la independència, i el 9N, i l’1 d’Octubre, i una pandèmia mundial amb confinament a casa, i veu com a quotidià que sonin les alarmes al mòbil, i escolta la seva música amb fortes influències llatines, i veu com es torna real l’amenaça del canvi climàtic. I el Barça ha guanyat nou lligues i tres Champions. Ell és agosarat, ha jugat al futbol federat, tres temporades com a capità, i comença a fer de DJ.
M’agradaria saber com serà la vida del seu fill als setze, quins fets l’impressionaran, si el nostre país sabrà què vol ser quan sigui gran. Segur que tindrà il·lusions, i haurà de gestionar noves i antigues amenaces. Espero que celebri alguna Champions, i que llavors pensi en el seu avi que un dia va escriure sobre ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada