Fa unes quantes setmanes que de nit, a la vora de la constel·lació d’Orió, observo la presència de Júpiter. No soc expert; sols un simple aficionat que coneix quatre dades collides a multitud de documentals i articles d’astronomia, que devoro amb tanta passió com dificultat de retenir i assimilar.
Ja intuïa que aquell punt lluminós que apareixia amb la primera foscor devia ser un planeta, i l’he identificat gràcies a una aplicació de mòbil.
Júpiter mai ha estat el meu preferit; sempre m’ha atret més Venus, fàcilment identificable, o Mart per la proximitat i les mil referències a la ciència ficció, o Saturn amb la bellesa dels seus anells, o fins i tot els llunyans i desconeguts Neptú, Urà i Plutó. Tinc preferència pels personatges secundaris, humils i petits, i he considerat que la grandesa d’un planeta com Júpiter, no necessitava de la meva atenció.
Però ara ja deu fer un parell de mesos que està allí, quiet en aparença, indiferent a la meva petitesa. Però voldria creure que intercanviem les mirades, que s’ha establert una mena de vincle: jo, admirador de les seves gegantines mesures, de l’elegància d’una òrbita magnífica; ell, commogut de la meva admiració, sorprès de les històries que volten pel cap.
Sé que l’enorme distància que ens separa resulta insignificant dins d’aquest univers aclaparador que ens acull. Sé que el nostre temps és finit, que la seva llum no és altra cosa que un reflex, que fracassà en el seu intent d’esdevenir estrella, que jo no em veig en la foscor.
Però de moment estem aquí, tots dos, compartint cada nit un instant que em fa de referència, que em situa en la justa mesura de la importància de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada