27 d’abril 2008

Un rostre que no és meu, d'Òscar Palazón

Quan ens trobem davant del llibre, el primer que veiem, òbviament, és la portada que, per al meu gust, és de les més impressionants i de les millors que recordo, i que reflecteix el seu interior, ple de duresa, passions i rostres emmascarats, per la qual cosa cal felicitar l’editorial per la tasca que està fent darrerament en l’elecció de les seves portades.
El llibre està estructurat en dues parts molt diferenciades.
La primera en forma de capítols breus, tractats en primera persona, on l’autor es posa a la pell de diversos personatges que conformen la cara oculta i bruta de la nostra societat: pervertidors de menors, voyeurs, vells verds, skin heads, exhibicionistes. A mi, personalment, és la part que més m’ha agradat, i penso que deu haver estat una feina dura per a l’escriptor.
La segona està narrada en tercera persona i el lector va relligant les diverses històries viscudes a la primera part i, almenys en el meu cas, m’incita a fer una segona lectura, cosa representativa de l’alt valor qualitatiu de l’obra.
A més d’aquestes dues parts, cal dir que el text està escrit de forma molt original, prescindint molts cops de les normes de puntuació per tal de fer més viu un relat d’uns personatges que també prescindeixen de les normes ben vistes de conducta per la societat, almenys de màscara endins.
Molts cops, l’autor juga a enganyar-nos, i ens disfressa els personatges de víctimes, per a desemmascarar-los després amb un hàbil cop d’efecte que ens sorprèn. I jo valoro molt l’efecte sorpresa i l’originalitat en els llibres, i no deduir a la pàgina 15 quin serà el final.
Aquesta impressionant novel·la on posa al descobert els nostres baixos instints, pretèn delatar la hipocresia d’una societat on els seus membres volen amagar les deixalles pròpies sota les alfombres, i ens planteja preguntes terribles:
Qui som nosaltres?
Què amaguem darrera la nostra façana?
Quantes façanes tenim?
Qui està lliure de culpa?
Suposo que no és casualitat que les últimes paraules de la primera part del llibre siguin "hipòcrites de merda".
Un llibre impactant, agosarat, provocador, que no us deixarà indiferents. No us l'hauríeu de perdre.

5 comentaris:

Striper ha dit...

Jo crec que moltes vegades adaptem les nostres façanes a la situació.

TRAPEZISTA ha dit...

Moltíssimes gràcies per una anàlisi tan acurada. Ets un cirurgià literari. Va ser un honor que fossis el primer presentador d'Un rostre.

LAIA ha dit...

Moltes gràcies per la recomanació. Serà el proper que lluirà a la meva lleixa.(Previ pas per les meves mans). Una abraçada.

Anònim ha dit...

Potser el meu comentari no estigui a l'alçada dels grans lectors i escriptors que naveguen per aquests blocs. No he llegit el llibre, però tinc la intenció de fer-ho. No obstant la impressió que m'ha donat la portada és d'una esgarrifansa. Mostra molt dolor i a més, el rostre descompost és el d'una dona; en conjunt és una portada molt dura. I suposo que aquestes qüestions es consensuen i s'estudien. A vegades la primera impressió d'un llibre, quan el tens a les mans, et crida i d'altres, si no saps el que busques, et poden passar per alt bons llibres.

trapezista ha dit...

Gràcies, Laia i Anònim. Estaré encantat de comentar-lo amb vosaltres un cop llegit.