29 d’abril 2008

El meu Montsant

Com a homenatge a la muntanya del Montsant, decorat de molts dels meus records, faig un recull de fragments dels meus contes, il·lustrats amb fotos cedides per un dels meus blogs preferits, Té la mà Maria.


"Quan torna cap a casa ha de parar-se dos o tres vegades, perquè es cansa i li costa respirar. Aixeca els ulls i veu al Montsant que ja són les vuit. Són com vells amics i de tant en tant li parla, a la muntanya: “Sí, sí, jo també em faig vell, però a tu ja fa temps que et cauen les dents, noi”. Es refereix a les roques que amb el pas dels segles s’erosionen i cauen rodolant muntanya avall. De jove en va veure caure una, i encara es pot veure el rastre que deixà al seu pas; coses així no s’obliden. L’estrèpit que va moure i el núvol de pols que aixecà el van fer sentir petit, molt petit. Des de llavors es mira amb respecte la muntanya, com a un vell lleó adormit; però amb tendresa."

Fragment del conte Ombres antigues, inclòs a El vertigen del trapezista

"Quan feia quart d’EGB, pensava que el Montsant era la muntanya més gran del món. Ho dic així, tan tranquil, perquè sé que ningú se’n riurà de mi, almenys per aquest motiu; fóra com riure’s de les fantasies dels xiquets que tots hem sigut algun cop. "


"...des del terrat de casa de mons pares, de vegades me’l quedo mirant, per damunt dels campanars de l’església i de les teules velles del poble. Imagino que el seu rostre cansat també m’observa, que les seves roques nues, gastades de sol i fred, tenen prou força encara, i que si alguna cau i rodola, no és pel desig de deixar-se anar, sinó per les ganes de riure i córrer, com el xiquet que porto dintre."

Fragments del conte La muntanya més gran del món, inclòs a El vertigen del trapezista


"Tot el voltant és ple de turons i muntanyes velles, com vaixells en plena batalla, però que ara reposen a l’espera d’un flautista que els desperti. De totes elles, destaca el Montsant, com un gegant cansat i adormit que amb la dolçor del seu rostre ja no espanta cap nen."

Fragment del conte Mestressa de l'aigua, inclòs a Postres de músic.


"L’autobús està a punt de fer el cim del coll d’Alforja. Després del proper tomb es veurà ja el rostre del Montsant, amb la seva seriositat de pedra, amb la saviesa d’una muntanya vella i gastada."

Fragment del conte Abd-al-Azia, inclòs a Tens un racó dalt del món.

6 comentaris:

núria ha dit...

Gràcies a les teves descripcions, el teu Montsant ens el podem fer una mica nostre.

Striper ha dit...

Magnifica descripcio,es com pasejar in situ.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

he tornat a anar al Montsant des de casa, amb els teus relats, gràcies

una forta abraçada

atzu ha dit...

Ostres, noi ! Quines fotos ! M'has fet venir moltes ganes de visitar aquesta zona!

aigua ha dit...

M'agrada aquesta visió d'un Montsant amb vida pròpia.

1000 i 1 900 ha dit...

Molt bones vibracions, les mateixes que en transmet a mi com a mont-rogenc la Roca i els seu entorn.