Arribo a casa, de nit, després d’un dia lúdic,
i m’assabento que Gabriel García Márquez ha mort. M’emociono, i sento una barreja
de pèrdua irreparable, d’agraïment, de deute. Recordo a la perfecció el moment
en què algú em va posar a la mà un exemplar de Cien años de soledad. Devia
tenir uns 17 anys, era una habitació de la residència Sant Jordi on m’allotjava
quan estudiava a Tarragona. Aquella famosa primera frase ja em va colpir, fou
una porta reveladora, un conill que t’obre pas a un món que desconeixies, que
ni tan sols imaginaves possible. Des de llavors ha estat un dels meus llibres
de referència, així com tota l’obra de Gabo. Entre els plaers més sibarites que
reservo al meu intel·lecte es troba llegir a l’atzar un fragment qualsevol,
assaborir la perfecció d’una frase, maleir-lo com a escriptor que mai podrà
arribar-li a la sola de la sabata. M'agradaria creure que el món encara és prou recent perquè calgui assenyalar algunes coses per poder anomenar-les, que encara poguem inventar paraules. Avui la Literatura està de dol.
Gracias, Gabriel.
Potser el millor homenatge és llegir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada