Gerard Vergés, l'humanista

El Sant Jordi de 2014 comença a Tortosa amb una nova iniciativa; l’Institut J. Bau ha convidat diverses persones del món de la cultura a un esmorzar informal, una trobada per iniciar amb força la jornada i que serveix per encetar un nou espai a la biblioteca del centre, aquest cop amb homenatge al vell professor Manuel Pérez Bonfill. Al final de l’acte també assisteixen alumnes, i el director, Cisco Lahosa, per crear una mica de debat, pregunta als assistents què opinem de les noves lleis d’educació que, pas rere pas, arraconen les assignatures d’humanitats. Gran errada, aquesta de separar ciències i humanitats, com si fos impossible la seva convivència. Al contrari, l’una necessita de l’altra, i els moments en què els humans més hem prosperat tecnològicament, també aprofundirem en les humanitats, o a l'inrevés: la Grècia clàssica, l’humanisme renaixentista, etc.

Surto de l’institut amb piles carregades, a gaudir del dia de Sant Jordi que, cada any, em regalo. Durant la jornada, d’una o altra manera, plana la figura d’un home que plasma a la perfecció la conjunció de ciències i lletres: Gerard Vergés. Farmacèutic de professió, ha regalat a la literatura catalana, tant en prosa com en vers, una de les obres més completes, personals i profundes.

Aquest és un Sant Jordi especial, perquè tenim la sort d’estrenar un nou llibre de Vergés, El jardí de les delícies, inspirat en el famós quadre de Hieronymus Bosch. Assegut a la taula d’autors de la llibreria Viladrich, miro de reüll la pila de llibres de Vergés. Confio que serà un dels llibres més venuts; ho desitjo. Però ell en persona no en dedicarà avui; ni demà. Circula el rumor de la gravetat del seu estat, i la possibilitat que tot just avui arribi el fatal desenllaç. I de seguida comença a funcionar la maquinària del record.

Hi ha hòmens que no ens deixen mai del tot, perquè la seva petjada és massa fonda, massa sàvia, massa bella. Gerard Vergés forma part d'aquest exèrcit armat de paraules que ens il·lumina sense treva.

Sabem que els seus mots seran aliats fidels, i que no ens deixaran mai orfes del tot. Però els que l'hem tractat enyorarem l'home, la generositat, la humilitat.

M'enorgulleix l’homenatge que el 2008 vam organitzar a Tortosa, i que l’escriptor i mestre Manel Ollé no es cansa de rememorar quan coincidim i que ja formarà part d'emocions comunes.

M'emporto un bon grapat de records, però, sobretot, un moment molt tendre. L'any 2012 fou Gerard Vergés qui presentà el meu darrer llibre publicat i, entre altres coses, va remarcar que en moltes de les pàgines traspuava l'amor que professo pel meu fill. Coincidí a la Biblioteca de Tortosa amb ell, que llavors tenia 3 anys. Durant un moment, mentre jo signava llibres, vaig veure que tots dos parlaven. Dos ments separades per quasi vuitanta anys. Acompanyarem a Vergés a casa seva i, després, mon fill em preguntà si estava malaltet i per què portava un bastó. En tornar a casa nostra, trobà un dels seus llibres damunt la taula, se l'emportà al sofà, el va obrir i molt seriosament va dir: "m'agrada Gerard Vergés". A mi també, fill meu, a mi també. Aquest dia de Sant Jordi, dos anys després, a mon fill li ha vingut al cap i l'ha anomenat: ànimes pures que coincideixen en dimensions impossibles.

Durant els últims anys, hem comprovat com el seu cos s’anava encongint; no la saviesa. Fins i tot és capaç d’obsequiar-nos una lliçó al darrer sospir, al moment en què deixa el món mentre els mitjans de comunicació ratifiquen que la llista de llibres més venuts coincideix amb el pronòstic fet, sistemàticament, durant la darrera setmana: casualitat o causalitat? Gerard Vergés, l’escriptor, l’home, fuig, de xifres, de dades, de laments per la manca d’atenció dels uns, de vanitats dels altres.

De la mà del seu admirat Shakespeare, trenarà sonets eterns. Coincidències del talent.

Gerard Vergés ens deixa un riu ple de paraules, paraules plenes de riu. Dolça remor de paraules en el record.

Veig el somriure mentre m'obre la porta de casa seva, el gest de convidar-me a seure al seu costat i, evidentment, a parlar. Dolça remor.