Camarles.
Inauguració de la primera exposició de pintures del company de feina Adolf
Comes. És un personatge amb un món propi que el fa singular, i la seva manera
de ser ja va merèixer un apunt al meu primer dietari. Els seus quadres tenen
força, barregen elements, respiren emocions, es fan comprensibles d’una manera
epidèrmica. Se’l veu molt il·lusionat, i s’emociona quan ha de parlar davant de
tothom. Diu que ell no en sap de parlar, però el que diu és ple de sentiments i
sinceritat. Explica que és una persona carregada de pors (com tothom), però
quan es troba davant d’un llenç en blanc, i comença a abocar-hi color, perd
totes les pors, es torna agosarat, valent, juga, torna a ser un xiquet, i neix
la màgia.
En un moment de l’acte,
en què ell s’està fent fotos davant d’un autoretrat, cau el llistó de fusta de
la part inferior del marc. Ell el plega, juganer, rialler, i es fa la foto amb
el llistó. Li dic que potser aquest incident té un missatge ocult, potser el
quadre vol prendre vida, alliberar-se. Se’n riu (l’autor, no el quadre) i em fa
un gest d’assentiment (l'autor, i el quadre, també).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada