Camino al meu
ritme per la vorera. M’avança un noi jove acompanyat de la seva música que
inunda, o envaeix, provisionalment el meu espai. Fa un gest amb la mà per
apujar-se els pantalons per la part del darrere, és a dir, del cul. Li deuen
caure. No m’estranya; no he entès quina llei de la física fa que no caiguin aquests
pantalons a mitja anca. És bona pregunta per a un dels meus científics de
capçalera, Daniel Closa. Tampoc entenc quines lleis de la sociologia fan que
els vulgui portar. Mentre s’allunya, comprovo que repeteix el gest d’apujar-se
el spantalons cada x segons, o cada y metres. Decideixo comptar els segons que
transcorren entre cada episodi, però el noi gira a l’esquerra, i jo segueixo
endavant, tots dos pel nostre camí. Segur que tornarem a coincidir.
Me se va passar la commemoració
Fa 3 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada