14 d’abril 2014

reflexes, simbiosis


Sopem un entrepà a la taula d’un bar que dóna, a través d’un gran aparador, a la vora del riu. El vespre avança a un ritme lent i imparable. Si mirem enfora, a través del vidre que exerceix de mitjancer o de mèdium, es barregen dues realitats paral·leles: el paisatge exterior d’arbres recent podats sota un cel blau fosc, i el reflexe de les llums del local, en una simbiosi tan onírica com real. A mesura que la nit guanya terreny, el paisatge exterior desapareix i, al reflexe, ja governen amb potència els globus de llum de dins el local, ja es distingeixen les parets, el sostre, els mobles, i nosaltres mateixos. Potser la nit és això, un viatge a la plena consciència de l’interior.

Cap comentari: