Hi ha pel·lícules bones,
dolentes, entretingudes, emocionants, emotives, divertides, misteriores... I hi
ha pel·lícules que són un allau d’imatges, que s’interroguen sobre l’ànima
humana i et fan partícip de les preguntes, pel·lícules que cada vegada que les
veus, hipnotitzat, t’agraden més i més, i hi descobreixes matisos nous. Obres
com La grande bellezza (2013) de Sorrentino, que et porten del bracet per un
món antic i nou alhora, que et parlen de carn i de l’esperit, dels grans
projectes vitals (sovint inabastats o
inabastables) i de les petites coses, d’il·lusions i desil·lusions, i
tot ambientat en una gran bellesa, una barreja que poca gent com els italians
saben cuinar, apassionats, humans, terrenals i divins.
Potser és una pel·lícula
que cal mirar a partir de certa edat, amb un bagatge al darrere, o damunt, d’ideals
partits, de derrotes i records emotius. Comença amb la celebració del 65è
aniversari del protagonista, i jo, que m’acosto a aquesta xifra, puc intuir, i
fins i tot compartir, algunes de les seves sensacions i reflexions. A més, és
escriptor, d’una sola novel·la publicada a la seva joventut, i després
periodista d’èxit, amo i senyor de la nit romana, i ara ja cansat de la
frivolitat, de la buidor de tot plegat, o començant a assumir-la, a acceptar-la
amb certa resignació.
La pel·lícula em recorda,
amb molts matisos, a 8 ½, però lluny del blanc i negre de l’obra mestra de
Fellini -de genis italians va la cosa- La grande bellezza és un torrent de
color, i un homenatge a la ciutat eterna.
Hi ha pel·lícules que
esdevenen clàssics amb una rotunditat que aclapara.
---
-La família és una cosa bonica.
-Cert, però jo no estic feta per a coses boniques.
--
-Què et passa?
-Em sento vell.
-Jove no ets.
--
-Ets un misògin.
-Tinc més ambició; sóc misàntrop.
--
-Coneixes molta gent!
-Conec a tothom.
-Això deu ser font de felicitat.
-Més aviat d’infelicitat.
-T'han decebut?
-Jo he decebut.
---
Són magnífiques les congues que fem a les nostres festes; les millors de tota Roma. Són bones perquè no van enlloc.
---
- Estefania, tu i jo hem fet mai l'amor?
-No.
-Això és una gran injustícia. Sort que encara tenim alguna cosa bonica per fer.
---
-Per què em dius Jeppino? Des de que era petit que ningú em deia així.
-Perquè un amic té el deure de fer-te sentir com un xiquet alguna vegada.
---
(El protagonista s’adreça a un cardenal durant un banquet)
-Fa uns dies, en una boda, vaig tenir la necessitat de fer-li preguntes sobre la fe, sobre la profunditat de l’esperitualitat, però vostè es va distreure.
-Doncs faci-les ara.
-No, ja no tindria sentit; seria una desil·lusió per a mi descobrir que vostè, en realitat, no té cap resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada