Tarda de juliol, hora de treure la gosseta. Vaig pel carrer, badant per a variar, passejant la mirada per tot allò que m’envolta sense buscar res de concret. A uns cinquanta metres veig mon fill. Camina sol, amb pas decidit. Per la seva trajectòria dedueixo que torna a casa. Deu vindre de fer un cafè amb un amic, una de les seves principals distraccions aquest estiu post ESO. Me’ls imagino tots dos a la terrassa d’un bar, parlant de les seves coses, sentint-se joves homes que miren el futur –sovint és un futur proper, de plans de cap de setmana, però també més enllà.
Si el crido, em sentiria fàcilment, i acabaríem de fer el camí de tornada junts, però em recreo observant el seu pas: em crea una sensació estranya, una barreja d’il·lusió i goig pel que vindrà, i d’enyorança del que atresoro al record.
Ja fa anys que va sol per Tortosa, però no tants que el portava de la mà i parlàvem d’història, d’economia, de política, de futbol... de la vida.
La gosseta decideix que s’atura a fer les seves coses. En pocs minuts ens trobarem a casa, aquest vespre de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada