Una de Tarzan Tarzan

 

Quan jo era molt petit, una de les millors coses que podien passar dissabte a la tarda era veure una pel·lícula de Tarzan. Aquell final dels seixanta i inicis del setanta de la meva infantesa en feien sovint a la tele. Encara estaven de moda, tot i que s’havien filmat unes tres dècades enrere. Coses d’aquells temps de canal de televisió únic, quan tots miràvem el mateix, sense la llibertat de poder escollir, però amb el benefici, que després he valorat, d’haver-me enriquit amb pel·lícules de totes les èpoques i estils, sempre després de passar pel sedàs de la censura. Ara els nostres fills tenen una oferta més àmplia on triar i, lògicament, escullen només allò que els agrada, que està de moda, que és del seu temps, i corren el perill –jo ja els alerto d’això- de privar-se d’altres estètiques i mirades.

Com he dit, trenta anys després, les de Tarzan encara tenia èxit, i fins i tot se’n rodaven de noves, amb gran varietat d’atractius i fornits protagonistes. Però el Tarzan Tarzan, l’autèntic, el que ens agradava, era Johnny Weissmuller. Ningú no el podia igualar, almenys emotivament, i les còpies resultaven sempre decebedores.

Fa uns dies he vist un documental sobre ell, amb un bon repàs a la seva trajectòria professional, esportiva i vital. La caiguda de l’èxit més esclatant fins al pou de la decadència, que tantes vegades s’ha repetit. M’entendreix veure’l vell, imaginar-lo defallit. Voldria agrair-li si em va transmetre alguna engruna de força amb el seu famós i inimitable crit.