Recordant El calaix dels vols perduts, una novel·la que vaig començar el juliol de 2012, i que es queda en projecte, com dos o tres més, quan tenia poques pàgines escrites, un boirós esquema i massa coses a decidir.
La vaig reprendre i acabar el 2015, en pocs mesos, aprofitant la inèrcia i l'aprenentatge d'haver escrit tot just abans la primera novel·la, El nostre pitjor enemic, que em costà moltíssim acabar, havent de lluitar contra el meu hàbit de contista improvisador.
Per a escriure El calaix dels vols perduts ja tenia certa tècnica, un viatge encetat que havia recorregut obrint-me camí pas a pas, paraula, a paraula. A més, la trama es desenvolupava en un temps i en un espai conegut per mi, amb un estil més habitual, i no amb el to especialment èpic i poètic que li havia donat a El nostre pitjor enemic, com a contrast amb el seu pusil·lànime protagonista. Tot i això no vaig deixar de proposar-me un repte: la trama es desenvolupa en tres línies diferents, i amb tres tipus de narrador, en primera persona, tercera, i segona.
Totes dues novel·les van obtenir premi. La primera, el de narrativa de la Ribera d'Ebre, i la segona, un accèssit al premi de novel·la curta de Mollerussa, que em va saber a gairebé primer en saber que aquell any el certamen havia batut el rècord de participació, i que havia empatat en primera instància amb el guanyador.
Ja ha passat una dècada d'aquestes dues novel·les, i no he tingut ganes d'escriure un altre llibre similar, que requereixi d'una estructura ben lligada per a arribar a bon port. L'ànima de contista breu, de juganer de les paraules, va sortir reforçada d'aquest doble repte. Trauré la pols a vells projectes de novel·les desats a arxius del meu ordinador? De moment no, però mai se sap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada