Un home de paraula, d'Imma monsó

Un home de paraula, d’Imma Monsó, és un llibre sincer, sense artilugis, tramès al paper directament des del cor amb serenor. L’autora narra les seves vivències a l’entorn de la mort del seu home des del sentiment, però no ho fa per despertar-nos pena o per recrear-se en el plany, sinó que fa servir l’escriptura com a teràpia per acompanyar el dolor: "utilitzo constantment una arma poderosíssima per conjurar l’enyor de la mort: la paraula. La paraula esculpeix la idea…". El dolor no es pot obviar, ni l’autora tampoc no ho pretèn, ja que és una manera més de fer present la persona estimada, només cal aprendre a conviure-hi: " em pensava que seria molt més difícil, però només cal fer un pas darrere l’altre."
Potser el pitjor és el buit material que queda "…un dia en què l’absència es fa més forta que una presència…" i l’espai incomplet del temps "m’han tornat el temps… perquè a les meves ocupacions hi sumava les seves… quedar-me sense una ocupació d’aquesta magnitud deixa el temps per venir convertit en un interminable desert."
Malgrat tot, al llibre no hi manquen les guspires d’humor imprescindibles per viure la vida, i no ens ha de fer por trobar-nos amb un relat lacrimogen o que s’endinsi despietadament en la melanconia, com hauria estat fàcil, sinó que ens farà gaudir del plaer de compartir uns records tendres i passejar de mà de l’autora pel camí dels sentiments.
El Club de Lectura de Tortosa tindrà el gust de compartir una xerrada amb l’autora el proper 10 de maig, per parlar de la seva novel·la Tot un caràcter, però, sense cap mena de dubte, també aprofitarem per comentar Un home de paraula, pel qual ha obtingut el premi Salambó al millor llibre publicat l’any 2006.
Més informació a clubdelectura@tortosa.altanet.org
Jesús m. Tibau, coordinador del Club de Lectura de Tortosa

Marató de contes a l'IES de l'Ebre

Avui he tingut el plaer de participar en una activitat que cal potenciar i difondre: la VIII Marató de contes de l’IES de l’Ebre a Tortosa. Agraeixo als organitzadors la celebració d’un acte d’aquesta mena i, més encara, de tenir la prudència de no programar-lo la mateixa Diada de Sant Jordi, ja molt farcida d’actes literaris que cal espaiar més al llarg de l’any.
No em cansaré de repetir la importància d’acostar els autors als lectors, tant als habituals com als potencials, i en aquest darrer grup s’hi troben, preferentment, els alumnes de col·legis i instituts. Cal que els joves s’adonin que els escriptors no som de marbre, sinó molt més propers del que es pensen, i que sovint anem a comprar el pa al seu mateix forn.
Aquest matí, asseguts al saló d’actes de l’IES de l’Ebre, alguns alumnes ja em coneixien, i d’altres em coneixen a partir d’avui: no sé quina de les dues coses és més important per a ells i per a mi. S’han lliurat d’una classe regulada, potser més d’un, darrere la butaca, ha aprofitat per contestar un missatge x mòbil, però sé que en algun moment he despertat somriures, i algun gest de tendresa.
Vaig poder gaudir d’una sensació semblant el passat desembre, convidat a una classe de Batxillerat del Col·legi Sagrada Família de Tortosa pel seu professor Josep Messeguer, i ja espero amb ànsia l’arribada del divendres que em portarà a compartir una xerrada amb alumnes de l’IES Sòl de Riu d’Alcanar.
Recomano a professors i autors que programin més activitats com aquestes; tots i sortim guanyant.

Sant Jordi

Un cop més la diada de Sant Jordi ens ha fet sortir al carrer envoltats de llibres i roses. Aquesta celebració tan nostra té quelcom de màgic i fa que la gent somrigui més fàcilment i es respiri optimisme. Ens hauríem de preguntar per què no som capaços de mantenir aquesta alegria al voltant dels llibres tot l’any, i fer de les llibreries espais més habitables i habitats. És feixuc parlar tant del foment de la lectura; potser caldria predicar amb l’exemple i posar-se més llibres a les mans.
Enguany ens hem de felicitar perquè uns autors de les Terres de l’Ebre es troben al capdamunt de les llistes de vendes: Andreu Carranza i Esteban Martín amb La clau Gaudí. N’estic molt content i els felicito efusivament. No pretenc tenir dots de profeta, però sempre he dit que el derrotisme que sol impregnar les nostres terres no és un bon lloc on viure. És molt difícil obrir-se camí en el món de la literatura; molt difícil a Tortosa, a Amposta, o a Móra d’Ebre, però també a Figueres, Olot o Barcelona. Tancar-se dins d’una closca no és un camí correcte.
També vull felicitar la Francesca Aliern que, un cop més, amb constància i una clientela fidel que creix, ha fet dels seus Camins un nou èxit.

La Felicitat al Club de Lectura de Tortosa

El passat 31 de gener, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, els membres del Club de Lectura de Tortosa vam poder gaudir de la presència de Lluís-Anton Baulenas amb qui vam comentar el seu llibre La Felicitat. En una amena tertúlia vam compartir sensacions sobre aquesta esplèndida novel·la, guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana l’any 2000, i l’autor ens va regalar multitud d’anècdotes i explicacions sobre el procés creatiu de l’obra i el rerafons dels personatges.
La novel·la transcorre a la convulsa Barcelona de 1909, i s’ambienta en les obres d’enderrocament de gran part del barri vell, a causa del projecte urbanístic de construcció de l’actual Via Laietana, i que a l’època va representar un autèntic drama social, amagat en gran part per la transcendència dels fets de la Setmana Tràgica.
L’argument gira al voltant de dos personatges principals, dues dones amb fort caràcter: la Nonnita Serrallach, un artista del Paral·lel embarassada, i la Miquela Gambús, una mena de "Padrino" a la catalana, cap d’una poderosa nissaga de delinqüents amb arrels a l’inventat poble de la vora de l’Ebre, Alcagaire. Al seu entorn, una sèrie de personatges, cadascun més fascinant, viuen en un món on es combina la misèria, la corrupció, el cinisme, la maldat i la tendresa, tot barrejat amb mestria per l’autor, amb agraïdes dosis d’humor. Cal valorar les aparicions incansables dels morts del barri en destrucció, que es resisteixen a desaparèixer, i truquen a la porta de la Nonnita Serrallach. Són uns morts pacífics, tractats amb tendresa i familiaritat amb perles com aquestes:

"Els morts són pesats per raons òbvies: tenen un nombre limitat de coses a fer i al davant tota una eternitat per fer-les."
"De vegades, els morts donaven bons consells. No gaire sovint, però. Més aviat al contrari: distreuen força, va pensar. I tot seguit se’n van penedir. Hi havia morts més ben educats que els vius."
"Què se’n pot esperar, d’un mort, si no és que sigui derrotista."
"L’eternitat és molt llarga i fa de mal passar."
"Quin egoisme, el dels morts, fent mans i mànigues per captar l’atenció dels vius! Quina poca dignitat!"
"En el país dels difunts tots els dies són iguals i els pobres morts s’avorreixen d’allò més"

Entre altres coses, l’autor ens va desvetllar un dels dubtes que planteja la novel·la: el motiu del seu irònic títol, La Felicitat. La major part dels personatges viuen immensos en la misèria, en unes condicions de vida tan dolentes que avui ens resulta difícil d’acceptar per a una Barcelona del segle passat. Malgrat tot, accepten el seu destí amb dignitat i gaudeixen de les petites engrunes que els toquen de felicitat.
Els interessats en ser-ne membres poden posar-se en contacte a clubdelectura@tortosa.altanet.org o dirigir-se a la mateixa Biblioteca.
La propera reunió serà el 10 de maig per comentar la novel·la Tot un caràcter, amb presència de la seva autora Imma Monsó.

Jesús M. Tibau
Coordinador del Club de Lectura de Tortosa

Joc literari II: intenta resoldre l’anagrama.

Fa uns dies vaig tenir la idea de proposar un joc literari on havíeu d’endevinar l’autor i el títol d’una obra de la quan en posava dos fragments incomplets, que també havíeu de completar.
Estic molt satisfet, tenint en compte el poc temps que funciona el bloc, ja que he rebut fins ara diversos comentaris al bloc i moltes respostes a l’adreça del Club de Lectura de Tortosa, totes elles engrecant-me a continuar amb aquesta iniciativa, i algunes fent uns comentaris molt complets sobre la novel·la.
No diré encara la solució, per si algú més vol jugar.

Avui us proposo un nou repte. Es tracta de descobrir què s’amaga darrere d’aquest anagrama literari: RIU BO JA ENS ABASTA.

Com a l’anterior joc, podeu escriure comentaris o enviar-me la resposta a jesusimaite(arrova)gmail.com
Em comprometo a sortejar entre tots els participants d’aquests dos jocs que us he proposats un premi. Ja el tinc pensat, però m’agrada mantenir-ho en suspens, tot i que us avanço que no serà en metàl·lic.
Animeu-vos a participar!

Jesús M. Tibau

El meu Sant Jordi

Aquest any, tot i no tenir cap novetat recent a les llibreries, tinc un bon grapat d’actes al voltant de la festa del llibre.
Podríem dir que les activitats van començar el 7 d’abril amb la signatura d’exemplars a la llibreria Serret de Vall-de-Roures, juntament amb la Francesca Aliern.
Després he tingut el gust de presentar la darrera novel·la de la Francesca, Camins, a la llibreria Ca’l Sisco, a la papereria Cris i a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.
El dissabte 21 d’abril participaré en la lectura dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Crisfòfol Despuig, juntament amb Josep Alañà i Emeteri Fabregat.
El diumenge 22 d’abril presentaré els meus Postres de músic, convidat per la Biblioteca de Torrelles de Foix (Alt Empordà), en motiu del seu tercer aniversari.
El dilluns 23 d’abril com és habitual, passejada i signatura de llibres per les diferents llibreries de Tortosa.
L’estela de Sant Jordi continuarà durant tota la setmana, de manera que el dimecres 25 participaré en la marató de contes a l’IES de l’Ebre de Tortosa, i el divendres 27 d’abril faré una xerrada als alumnes de l’IES Sòl de Riu d’Alcanar.
Jesús M. Tibau

Un món amb "feres", afortunadament

El pessimisme i el desencant acostumen a sortir a la llum quan es parla dels hàbits de lectura i de la venda de llibres. No tinc dades comparatives a la mà, i no sé si aquesta sensació és una inèrcia on estem instal·lats de veure l’ampolla mig buida o és una realitat. Sovint es parla de la necessitat de fomentar la lectura, cosa que sóc el primer en defensar , però no s’acaba de trobar la vareta màgica per aconseguir-ho, i potser a base d’insistir massa en el tema ens tornem carregosos i feixucs. Per això, com a coordinador del Club de Lectura de Tortosa, ja he deixat d’explicar que aquesta és la seva màxima prioritat; he decidit que la nostra finalitat principal és xalar amb la lectura de llibres i amb el seu comentari posterior en una tertúlia NO virtual. És millor predicar amb l’exemple.
El derrotisme que molts cops flota en l’ambient és el pitjor dels perills. Malgrat tot, afortunadament, podem comptar amb diversos personatges que, carinyosament, anomeno "feres" per la seva empenta i entusiasme. Es tracta de persones engrescadores, positives, carregades de projectes i il·lusions encomanadisses i que, contràriament a la sensació general, obtenen fruits sucosos. Em sap greu dir noms i deixar-me’n algun, cosa que lamento i demano disculpes, però me’n sabria encara més no fer-los un petit homenatge. Segur que n’hi ha més, i us prego que me’ls doneu a conèixer, però avui voldria fer esment als següents: Emigdi Subirats, escriptor campredonenc, articulista i estudiós infatigable de la literatura ebrenca; Albert Pujol, ànima del portal llibresebrencs.org i de la Fira del Llibre i de l’Escriptor Ebrenc de Móra d’Ebre; i Octavi Serret, espectacular propietari de la Llibreria Serret de Vall-de-Roures.
Repeteixo que lamento deixar-me algú nom, perquè n’hi ha més. Això no és cap crítica als qui encara no han vist la llum d’un futur esperançador, o als que l’experiència de molts anys ha fet caure en el desànim. Jo mateix, durant un temps, he tingut una actitud més aviat passiva, esperant que altres organitzessin actes on col·laborar, i esperant la seva invitació. Però he descobert que, amb voluntat, es pot aprendre a ser "fera".
Jesús M. Tibau

Presentació de Camins, de Francesca aliern

Avui, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, en companyia de Caritat Garcia en representació d’Òmnium Cultural, hem presentat la novel·la Camins, el darrer llibre de Francesca Aliern, aquesta xertolina que ens ha acostumat a la presència dels seus llibres any rere any.
Xerta sempre és decorat dels seus llibres, i el poble hauria d’estar-li agraït per la gran difusió que en fa, ja que dues coses són molt conegudes de Xerta: l’Assut i la Francesca, però l’Assut li porta molts més segles d’avantatge. La gent que som d’un poble petit sempre el portem a dins, potser precisament per això, perquè és petit, com diu ( i sempre dirà) Lluís Llach en una cançó.
Camins és el fi d’una trilogia important per a la carrera de Francesca, especialment per la col·laboració amb Cossetània edicions, que ha vestit com cal les seves novel·les amb una molt bona edició i que li ha donat suport en la complicada tasca de la promoció, tan important com imprescindible.
La trilogia s’encetava amb El pont de la solitud, emmarcat als anys 40, quan l’ombra fosca de la postguerra cobria tota les capes d’una societat amb moltes mancances i diferències. Paula, la protagonista, és una bona noia que es veu assenyalada pel dit cruel de la societat per haver comès una "terrible" falta: quedar-se embarassada. En aquells anys no li queda altre remei que fugir del poble.
La societat de Sabó moll, ambientada als anys cinquanta, comença a mostrar tímids canvis i les Terres de l’Ebre es veuen sacsejades per la gran gelada, que farà emigrar molta gent. Aquí, el protagonista és l’odiós Biel, un personatge a qui la Francesca li dedica un bon grapat d’adjectius: mesquí, bàmbol, obcecat, maliciós, bufat, golut, animal rabiüt, bacó, tòtil, miserable, llòbrec, estaquirot, fantasma embafat, mascle ambiciós, desconcertant, obscur, degenerat, capfluix, boig, hipòcrita, interessat, intractable, saginero, covard, patètic i, a més, provoca vòmit i no sap somriure. Tot i això, acaba per despertar pena, perquè res no li surt bé. Al final, a la seva forma, també ha de fugir del poble.

Ara, amb Camins, Francesca ens porta als anys seixanta, una dècada plena d’esdeveniments, de somnis, d’oportunitats, de "camins"; tants, que com ella reconeix no ha pogut concentrar en un sol llibre, que acabarà amb l’arribada de la cultura hippie.
A Camins, el protagonista és el Rafel, i la Francesca ens explicarà les vicissituds que passa durant la seva mili voluntària a Barcelona i com buscarà feina i quelcom més a França i Alemanya. Rafel no és un personatge dolç com la Paula, ni mesquí com el Biel, sinó una mena de barreja; el seu caràcter navega en la indecisió, confús enmig dels que l’estiren per un costat i els que l’estiren per l’altre.
Per un costat té les ànsies de llibertat i de conèixer món pròpies d’aquells anys i cau arrossegat per la influència del Paco, el seu amic pocavergonya i vividor, com una mena de dimoni dolent, de Pepito Grillo a la inversa que contínuament l’està enredant.
Per l’altre costat, té l’amor d’una noia del poble, la Maria, els seus pares, i la mala consciència, remordiments i culpabilitat d’enganyar-los constantment. Al moment decisiu de la novel·la, el Rafel perdrà el lligam que l’uneix a ambdues parts i es quedarà perdut enmig, sense saber on anar i, a la seva manera, com la Paula o el Biel, també acabarà fugint.

Jesús M. Tibau

Joc literari I: el text incomplet

Avui us proposo jugar una mica amb la literatura, tot i que per a mi la literatura n’és sempre, un joc. Seguidament transcriuré dos petits fragments incomplets d’una de les meves obres preferides i us desafio a: primer, endevinar el títol i l’autor de l’obra; segon, a completar els fragments.

"El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que (…)"

"En la entrada del camino de la ciénaga se había puesto un anuncio que decía ( …) y otro más grande en la calle central que decía Dios existe."

Participeu i envieu-me les respostes i comentaris sobre l’obra a jesusimaite(arrova)gmail.com

Lectura dels Col·loquis de Despuig

La lectura pública dels "col·loquis" de Cristòfol Despuig ha estat una iniciativa de l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre a fi de contribuir a la celebració de la festa del llibre.
El marc adient del pati dels Reials Col·legis, joia indiscutible del renaixement català, i el fet de donar a conèixer una de les figures literàries tortosines més importants, Cristòfol Despuig, i la seva emblemàtica obra "Els Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa", han afavorit la consecució d’aquesta iniciativa.
L’estructura dels Col·loquis de forma dialogada es presta a una lectura pública ja que, l’existència de tres personatges fa que el diàleg sigui més fluït i la posta en escena més agraïda.
Cada any els lectors han estat personatges destacats del camp de la literatura, la història, la filologia o la cultura dins l’àmbit d’aquestes terres.

2003: Gerard Vergès, Andreu Carranza; Enric Querol
2004: Manuel Pérez Bonfill; Roc Salvadó; Josep Solervicens
2005: Lluís Margarit; Lluís Martín Santos; Jacobo Vidal
2006: Josep Sánchez Cervelló; Manel Ollé; Albert Aragonés
2007: Josep Alañà; Emeteri Fabregat; Jesús M. Tibau

La lectura dels Col·loquis sol anar acompanyada de una breu introducció del personatge i l’obra i acaba amb una altra activitat cultural de música o teatre.
Enguany, toca el torn de la lectura del cinquè col·loqui, que tindrà lloc el dissabte 21 d’abril de 2007, a les 19 h., al pati dels Reials Col·legis.
A les 20.30, el quartet de corda Harmonie Universalle oferirà un concert. L’acte està organitzat per l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre i els Servies Territorials de Cultura. El concert organitzat per Joventuts Musicals de Tortosa.

Postres de músic

Ja fa un parell d’anys que em van trucar d’Olot per a anunciar-me que havia obtingut el 39è Premi Marian Vayreda. Encara avui, l’alegria i satisfacció d’aquell instant em fa somriure i m’ajuda a digerir millor moments de desànim. El principal premi fou la publicació de l’obra a càrrec d’editorial Empúries.
D’aquesta manera, Postres de músic va representar un salt endavant (petit per a un home, però gran per a un escriptor desconegut) i va facilitar que els meus contes arribessin a un nombre major de lectors i una difusió d’abast nacional (tothom sap què vull dir quan dic nacional, sense necessitat de llegir-se estatuts ni constitucions), fent-se’n ressò premsa tan diversa com l’Avui, La Vanguardia, l’ABC, La Razón, El País, Diari de Girona o El Temps, a més de tota la premsa comarcal.
Li vaig posar Postres de músic perquè els contes que el componen són petits, rodonets, amb gustos diversos, alguns amb to dolç com el moscatell, altres més aviat com el vi ranci. Els meus contes són molt breus, només pinzellades en la vida dels personatges, i sovint oculten dades que ha d’imaginar el lector. Aquest ha de col·laborar en la creació del conte. És com quan uns amics et conviden a sopar a casa seva i tu has de portar les postres; en aquest cas, jo em presento a les cases dels lectors amb Postres de músic, i ells han d’aportar la resta de plats.
El llibre, ja abans d’entrar a les llibreries, m’ha donat moltes satisfaccions perquè, en general, les crítiques de tots aquells que se l’han llegit han estat bones.
El jurat del premi, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Villatoro, Imma Merino i Eugènia Broggi va destacar-ne la qualitat i la intel·ligència de l´escriptura, la fina ironia i els jocs amb el llenguatge, així com l’originalitat de la seva construcció i sobretot la darrera picada d'ullet de l’epíleg final, que relliga les històries i permet comprovar que totes formen part d'una unitat, del mateix llibre.

Al poc temps de la seva aparició, l’FNAC el va incloure a la seva web entre els llibres més destacats amb el següent comentari: "Aquest fresc recull de petites històries és una dolça manera d'endinsar-se en una lectura divertida i sugerent. Els temes, tot i que en un principi poden semblar dispars, gràcies a una estructura especialment acertada, aconsegueixen un fantàstic resultat final: rodó, podriem dir. És practicament impossible no devorar aquest llibre en un temps récord, rellegir-lo i descobrir el que pot fer un ús intel·ligent del llenguatge. Unes històries encisadores, i especials."

Emigdi Subirats, escriptor i articulista campredonenc, en va dir amb el seu entusiasme habitual: "…Jesús M. Tibau demostra haver trobat el seu espai de maduresa literària, amb narracions veritablement variades i d’una gran originalitat, alhora que demostra una gran mestria en l’ús i coneixement de la llengua catalana… De ben segur que aquest és un dels millors reculls de contes escrits per un autor de casa nostra, si no el millor".

Carles Castellà, a Viure l’Ebre i al portal llibresebrencs.org va escriure que en aquests contes "se’ns proposa un tast deliciós que aconsegueix pouar en el qui les llig un degotim de somriures i de tristesa, un sobreeixidor de sensibilitat, amarat tot ell d’una gran pàtina de quotidianitat i de placidesa, fins en allò més inversemblant."

Albert Torrent, a la revista L’Oriol parla de "fina ironia" i de "creativitat desbordant".
Mercè Cuartiella, escriptora i Conductora del programa ISBN d'actualitat literària a Canal Nord Televisió, parla de gran domini de la llengua, sensibilitat exquisida i comenta que ha trobat un dels pocs autors catalans (en masculí) que li ha semblat convincent assumint la veu d’una dona, ja que als relats on són elles les que parlen no es veu una veu masculina disfressada, sinó una veu femenina.

En resum, la gran majoria coincideixen en què els meus relats combinen humor, sensibilitat, originalitat i sorpresa, i espero que aquesta fórmula em porti algun dia al somni de poder viure del "cuento".

Enterra'm a Pequín

La primera edició del Premi de Teatre Carlota de Mena, convocat per l’Institut Municipal d’Activitats Culturals i Turístiques de l’Ajuntament de Tortosa, ha donat com a fruit l’edició per part de Cossetània de l’obra guanyadora, Enterra’m a Pequín, de la barcelonina resident a l’Empordà, Maria Mercè Cuartiella.
L’acció transcorre a la cuina de casa del Víctor, un home vell que viu en soledat amb els records i el fantasma d’un vell amic, el Julià, que va morir als quinze anys i avui encara li fa companyia.
El desig de viure d’aquest fantasma es contraposa a la conformitat del vell Víctor, resignat a perdre totes les partides que juga tot sol, tant al tauler d’escacs com al mosaic de la cuina.
Són festes del poble i les seves filles, germana, nebot i gendre li vénen a fer companyia, i entren i surten de l’escenari de la cuina, ocupats i preocupats pels seus assumptes, mentre ell ja s’ho mira tot des de la distància, a mig camí entre el passat llunyà i la mort propera.
Al lector no li caldrà esperar a la representació d’aquesta obra per a imaginar-se cadascun dels personatge, per veure’ls moure per l’escenari, per reflexionar sobre la vida i sobre la mort.

La novel.la Tomàs Serra, d'Emigdi Subirats

Tomàs Serra fou la primera novel·la del campredonenc Emigdi Subirats, publicada l’any 2001. Després vindrien Vora l’Iber, amb el conflicte del transvasament com a rerefons, i Expedient 3295, on relata la tragèdia personal del seu avi, després de la guerra civil.
A Tomàs Serra, la seva opera prima, l’Emigdi hi aboca tots els seus ideals, sentiments i forma d’entendre la vida. En la seva lectura s’hi reconeix el caràcter de l’autor, treballador infatigable i constant, aclaparat sempre de nous projectes i il·lusions que encomana als qui té a la vora; a cada pàgina es palpa el seu amor per la terra, pel seu país, pel seu Campredó natal, i la passió amb què ha estudiat el món de l’exili patit després de la guerra civil, del quan n’és un gran expert. Aquest enfrontament va deixar unes ferides tan obertes i amples que han arribat a colpir la nostra generació, tot i que vam néixer molts anys després i no la vam patir en primera persona. Potser per això, l’Emigdi paga una mica el deute que tenim amb aquells hòmens i dones que van patir la postguerra, i els fa un homenatge.

La novel·la transcorre en dues parts. A la primera, el protagonista, Maset "el del ferro" creix al Campredó de postguerra i viu els efectes de la dictadura, matisats per l’arribada al poble de Josep Soldevila, un intel·lectual que l’orientarà en tots els aspectes de la vida i li farà veure que hi ha un raig de llum rere l’ombra d’aquells anys. A la segona part, Maset es converteix ja en Tomàs Serra, un lluitador nacionalista que viu l’exili a Andorra, França i finalment a Mèxic, i que arribarà a ser un pintor de prestigi amb fama mundial. Un triangle amorós afegirà passió a la història

que acabarà, com no podia ser d’altra manera, amb el retorn del protagonista a Campredó, el seu poble.
El Tomàs és un idealista, com l’Emigdi, i a la seva vellesa, com molts catalans, "conserva el somni de ser enterrat a la terra dels avantpassats". Els anys li han posat al davant el fracàs dels ideals pels quals va lluitar i, cansat, un cop restablida la democràcia, ho deixa tot i torna a Campredó acompanyat de la Mariona, el seu amor. El poble ha progressat des de que el va deixar, però "la gent encara surt al carrer i conviu amb els veïns". El Tomàs ha viscut molt i ara, contemplant el cos envellit de la Mariona, s’adona que totes les experiències només valen la pena quan hi ha la paraula felicitat que les envolta.
Potser a l’Emigdi, al seu cor, també li agradaria ser algun dia un vellet amarat de records, satisfet de la seva manera de viure, amb la companyia dolça de l’amor.

És temps de pluja

És cert, fa molts dies que plou i està núvol. Som mediterranis i enyorem el sol, ens sentim neguitosos, melancòlics, trobem a faltar la seva escalfor. Però no patiu, que el sol no tardarà gaire a tornar a sortir, perquè ell també ens enyora a nosaltres, sinó de què serviria allà dalt del cel, donant voltes sense parar (ja sé que som nosaltres qui girem al seu voltant, però permeteu-me aquesta petita llicència; no cal ser tan rigorosos sempre).

Hem de pensar que aquesta aigua que cau ens fa molta falta; mireu la foto del pantà de Siurana de fa uns dies que no requereix més explicacions. Potser algun dia, amb tot això del canvi climàtic, si els governs i cadascú de nosaltres no hi posem molt de la nostra part, enyorarem aquesta pluja: gaudim-la ara que podem.

L'escriptor inexistent

Ha sortit a la venda el disc L’escriptor inexistent, recull de temes de la cantant tortosina Montse Castellà, basats en lletres de diversos escriptors, entre els quals tinc l’honor de trobar-m’hi.
Aquest disc té el seu origen en l’espectacle creat en motiu de la Fira del Llibre i de l’Autor Ebrencs que té lloc a Móra d’Ebre, per a la qual la cantant va compondre 10 temes a partir de textos i poemes d’escriptors en llengua catalana com ara Sebastià Juan Arbó, Jesús Moncada, Artur Bladé, Desideri Lombarte, Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Flavià Company, Miquel Martí i Pol o d’altres de contemporanis com Andreu Carranza, Albert Roig, Emili Rosales o un servidor, Jesús M. Tibau, i també en llengua castellana com Pablo Neruda, Federico García Lorca, Miguel Hernández, Antonio Machado, Rafael Alberti o Rosalía de Castro.

Els textos seleccionats s’han combinat a partir del nexe de les temàtiques a què fan referència com el paisatge, l’estima cap a la terra, la guerra o l’exili. El disc ha estat coproduït per Indi músic, empresa creada per Pep Sala, i per l’empresa ebrenca Katum produccions.

La meva modesta col·laboració es troba principalment a la primera de les cançons, És com un miracle, amb l’aportació de la següent lletra escollida per la Montse Castellà del meu conte La vida i el riu, del recull El brogit de l’Ebre, editat per Cossetània el 2003:

"El sol ja deu sortir en aquests moments
i escampa de roig tota la façana dels Ports.
Per algú que ve del Priorat
acostumat a un paisatge
on després d’un turó sempre en ve un altre,
trobar-se amb la plana que travessa l’Ebre
és com un miracle".

Quan vaig sentir aquest fragment musicat per primer cop (i la resta de vegades també) em vaig emocionar. És una sensació estranya escoltar allò que has escrit en altres veus, una sensació que ja havia experimentat gràcies a l’Estrella Ramon o l’Emigdi Subirats, per exemple; però sentir allò que vas crear, aquelles paraules que vas imaginar un dia, acompanyades ara de la música és màgic. Aquestes dues arts, la música i la literatura, combinen a la perfecció i s’alimenten mútuament, i la Montse ho ha demostrat en aquest espectacle i en el seu disc L’escriptor inexistent que us recomano fermament.

Autors ebrencs a la llibreria Serret

El passat dissabte, 7 d'abril, tant la Francesca Aliern com jo mateix vam poder gaudir d'un viatge des de Tortosa fins a Vall-de-Roures. El viatge va servir per a despedir-nos de la vella carretera i els seus revolts que, amb les properes obres, uniran encara més aquestes dues ciutats.
L'objectiu del viatge era venir a signar llibres a la llibreria Serret: la darrera novel·la de la Francesca, Camins, i el meu recull de contes Postres de músic. Ja d'entrada sabíem que la signatura fóra un èxit, perquè coneixem sobradament el talent i l'entusiasme amb què l'Octavi tracta els seus clients i a tots els autors que ens atansem a la seva botiga.

El dia ens vaa reglar un nostàlgic dissabte de fina pluja, molt benvinguda per tothom, però posava en perill l'assistència de lectors a la signatura de llibres. Però a l'Octavi no li fan por les dificultats i ens va demostrar un cop més quel'avorrida frase de "és molt difícil vendre llibres", no té cap significatper a ell, i que és capaç de convertir la Serret en una de les principals llibreries en venda de llibres en català, tot i trobar-se a l'Aragó. El resultat: vam perdre el compte del nombre de llibres signats i dels projectes que ens va comentar l'infatigable llibreter.

Per què Tens un racó dalt del món?

He inicat aquest bloc de forma repentina, gairebé sense adonar-me’n, per no haver pogut reprimir l’impuls de clicar "crear un blog" i continuar les instruccions. El nom del bloc és en motiu del meu primer llibre publicat en solitari: Tens un racó dalt del món, d’editorial Montflorit (2001). Després vindria un altre recull de contes, Postres de músic, editat per Empúries i guanyador del 39è Premi Marian Vayreda, i col·laboracions en reculls amb altres autors, com L’angoixa del retratista i El brogit de l’Ebre, de Cossetània, Contes coordinats, de Montflorit, i L’altre Nadal, d’Aeditors.

A la portada del meu primer llibre hi volia mostrar un resum de la meva trajectòria vital, per això hi apareix una foto de la Tortosa on visc i també de la Siurana dels meus origens. El títol del llibre és un anagrama del nom del meu poble, Cornudella de Montsant, i Siurana hi està molt vinculat històricament i emotivament.
No sé ben bé quins seran els camins per on em portarà aquest bloc, tot i que hi tindrà molt a veure el món dels llibres i de les emocions. De moment, a tots aquells que em visiteu, us regalo un dels contes que formen part de Tens un racó dalt del món.

Visita reial
És 25 de maig de 1930, i les cireres no estan madures encara a Cornudella, tot i que no tardaran ja gaire. En Vicent les espera amb ànsia perquè són, amb molta diferència, la fruita que més li agrada de tot l’any, especialment quan va amb els seus amics a menjar-ne furtivament com abelles, de cirerer en cirerer. Més d’un cop, aquestes expedicions de conquesta els han donat un ensurt, quan l’amo d’algun tros els ha enxampat a mig pujar a l’arbre; però tot forma part de l’atractiu de l’aventura.
Mentre no arriba aquest dia, tenen avui, si més no, un nou al·licient que concentri la seva atenció: l’arribada de sa majestat el rei. A l’entrada del poble, per on s’espera que passi la comitiva reial, s’ha construït un gran arc del triomf tot adornat amb heura, i han fet a l’escola, per a donar-li la benvinguda, un munt de banderetes verdes i morades plenes d’estels que brillen quan les mouen. Ara ja deu fer més de dues hores que està esperant-se a la vora de la carretera, amb tota la resta del poble. Ni tan sols l’arribada de l’electricitat trenta anys abans, o la del primer autobús el 1909, havien despertat tanta expectació. Els més optimistes ja fan càlculs pensant en els molts privilegis que concedirà al poble el rei i, de retruc, a ells mateixos.
L’alcalde, que ha mirat deu cops el rellotge en els deu últims minuts, s’espera davant l’Ajuntament amb les seves millors robes, intentant posar cara de persona important i seriosa. En aquests moments, està repassant mentalment, per trentena vegada, el seu discurs, i només desitja que no es notin els nervis que se l’estan menjant per dintre. El pitjor fóra quedar-se sense paraules davant el rei, tot el poble i especialment l’oposició.
Quan els més malpensats ja van dient que tot ha estat una enredada, es veu arribar el primer cotxe. Una onada de banderes i crits inunda tot el poble quan la reina posa el peu a terra, al pla de l’església, i saluda amb lleus moviments de mà. Fins i tot els menys monàrquics, no es poden escapar a la il·lusió del moment. Un segon cotxe, on viatja el rei, es para davant mateix de l’alcalde, i quan aquell fa el gest d’aixecar-se, l’única cosa que pot dir, en un castellà forçat, és: Su Majestad, no se moleste. El monarca, cansat ja del llarg viatge, sap que l’esperen a Poblet i, amb un gest de cortesia, fa cas a l’alcalde i la comitiva reprèn el seu camí tot seguit.
El desencís del poble va ser sonat i ni tan sols el fracàs de l’arribada del ferrocarril anys abans, havien despertat tanta frustració. Però el temps tot ho enterra, i encara no un any després, un fet totalment contrari va omplir els carrers de joia, i d’esperança els ulls de la gent: l’arribada de la República.
Al final, qui més patirà les conseqüències d’aquesta visita serà l’ex-alcalde que, durant molts anys encara, haurà de sentir-se dir aquelles paraules en les seves partides de botifarra, cada cop que li matin un rei.