Una de les pel·lícules més conegudes dels Germans Marx, de 1935, amb una de les escenes més parodiades: la del camarot. De fet l’agument de les seves pel·lícules no té gaire importància, i només cal deixar-se portar per l’esperpèntica xerrameca del Grouxo i gaudir d’una genialitat darerre l’altra. Mots altres fragments poden ser susceptibles de veure’s accelerant el DVD.
—Sr. Dreyfus, vostè m’havia convidat a sopar a les set i ja són les vuit i estem sense sopar!
—Com que no! Jo acabo d’empassar-me la millor fartada de la meva vida i vostè sense adonar-se’n.
—Què pretén dir? Estic aquí des de tres quarts de set!
—Donant-me l’esquena! Quan jo convido una dona el mínim que demano és que em miri el bigot; és el preu que ha de pagar.
—El compte— diu el cambrer.
—9 dòlars amb 40! Quin abús! Jo de vostè no ho pagaria.
—Sr. Dreyfus, vostè m’havia convidat a sopar a les set i ja són les vuit i estem sense sopar!
—Com que no! Jo acabo d’empassar-me la millor fartada de la meva vida i vostè sense adonar-se’n.
—Què pretén dir? Estic aquí des de tres quarts de set!
—Donant-me l’esquena! Quan jo convido una dona el mínim que demano és que em miri el bigot; és el preu que ha de pagar.
—El compte— diu el cambrer.
—9 dòlars amb 40! Quin abús! Jo de vostè no ho pagaria.
—L’estimo!
—I per a demostrar-me el seu amor ha vingut a sopar amb una altra dona?
—Però sap per què estava amb una altra dona? Perquè em recorda a vostè.
—És cert?
—És clar! Per això estic sopant ara amb vostè, perque vostè em recorda a vostè; els vostres ulls, el vostre coll, els vostres llavis, tot em recorda a vostè, excepte vostè.
—Darrere d’aquesta cortina es troba l’il·lustre director d’una nova companyia d’òpera. Em segueix?
—Sí.
—Doncs deixi de fer-ho ho cridaré a la policia! Ja ho he preparat tot perquè vostè inverteixi 200.000 dòlars a la seva companyia. Així entrarà a la societat, es podrà casar amb mi i la faran fora de la societat.
(a la famosa escena del camarot)
—Escolti, és meva aquesta camisa que porta?
—No ho sé, l’he trobat al fons del seu bagul.
—Llavors no és meva. Me n’alegro d’haver-los trobat, però preferiria el meu vestit. L’han trobat?
—Sí, però com ocupava massa espai l’hem venut.
—I els han donat gaires diners?
—3 amb 25.
—No hi ha dubte; és el meu.
aquesta escena la vam posar fà molts mesos per fer una mica de conya amb les eleccions municipals que va agradar força
ResponEliminason únics els germans, bon post felicitats
salut
jajaja
ResponEliminasón boníssims aquests germans, a mi m'agraden molt les seves pel.licules les tinc totes.
Quan estic depre, em pose alguna de les pel·lis d'aquesta colla: l'escena del camarot, la de l'espill, la del peix espasa, la de la cursa de cavalls, els concerts de piano de Chico, Harpo fent un trio amb ell mateix en un joc d'espills... la repalleta contra el mal humor!
ResponEliminaUn geni en Grouxo....be et vaig prometre una pista..soc de les comarques tarragonines. Dema mes
ResponEliminaFantàstics els Germans Marx. Per molt que vegi la mateixa pel·lícula varis cops, em ric com la primera vegada. Uns gags genials com ja no és fan i unes frases realment intel·ligents! "Una nit a l'ópera" és de les millors, tot i que fa uns anyets que no l'he vista.
ResponEliminaGenials els Marx. L'escena del camarot és de les millors.
ResponEliminaUna pel·lícula excel·lent. Per a mi, la millor escena és quan pose tants i tants espaghetti al Harpo i no s'ho espera, acostumat com està a patir gana. La del camarot un clàssic, cert. I durant la funció, tot el tripijoc, meravellós. Uns monstres, els Marx.
ResponElimina