Les últimes, per ara, propostes al 39è joc literari

Cada mes procuro que un dels jocs literaris sigui de tipus creatiu. El 16 de gener vaig proposar la continuació a un fragment de conte en el 39è joc literari. Estic molt satisfet del resultat d'aquest joc en especial, ja que he rebut 16 propostes ( tres d'elles d'alumnes de 1r de batxillerat), i de la resta en general d'aquest tipus, ja que una de les mancances de la nostra societat és disposar de temps, i potser també de motivacions, per a escriure, una de les millors teràpies per a desenvolupar el nostre món interior. Avui us mostro les últimes propostes que m'han arribat. La resta les podeu llegir en algun d'aquests dos posts. I si us voleu animar a participar en aquest, o en qualsevol altres dels jocs del mes de gener, encara teniu temps fins el 5 de febrer.

Aprofito per a anunciar-vos que el dia 6 de febrer tinc preparat un joc en homenatge a Mercè Rodoreda i que comptaré amb la col·laboració de... seixanta blogs! Gràcies a tots i a totes.

Cada dia es tortura preguntant-se per quina raó l'haurà oblidat o si potser li ha ocorregut una desgràcia que li ha impedit tornar a buscar-la. Sí, deu ser això, i sap perfectament que és ella qui l'hauria d'anar oblidant, però no pot ,per més que ho ha intentat. Li fa mal al cor i sent punxades a la boca de l'estómac.Si passeja, li sembla veure'l per qualsevol cantonada, si dorm sempre està present en els seus somnis, si està desperta, els seus ulls el busquen per tot arreu. I es que és molt difícil oblidar el primer amor, però avui sensfalta ho tornarà a intentar.
Immaculada Forteza

Aquell dia hauria d'haver sospitat. Feia molt temps que no li jurava res ni l'acaronava tant dolçament. Segur que tenia mala consciència pel que anava a fer.
Núria

" Malgrat tot, es nega enganyadorament a que no el tornarà a sentir dins seu. L'espera amb l'ànsia amb que s'espera un sol enlluernador després de la tempesta. Mai ningú l'havia calat tan profundament, no obstant des de bon principi, sabia que la dificultosa relació no aniria enlloc. Però l'esperança traïdora li ennuvolava el pensament i un cor engrescat podia més que un cap afeblit/emmalaltit, després de tantes nits aguantant aquella situació tan insostenible com irreal. No foren poques les vegades que l'avisaren, però no hi ha ulls per al cor que no vol vore. I fins i tot després del malaurat anunci de la seua tràgica mort ella sempre es negà rotundament a no acariciar-lo mai més. En part se sentia culpable, ja que la causa de la seua desaparició va provindre d'un accident de trànsit degut a un malentès fatídic, que va provocar que ell ofegués les penes amb rius inacabables d'alcohol que desembocaren en una tètrica caixa de roure envellit. Però això no era impediment, fins i tot després d'haver-lo vist pàl·lidament dins del taüt, per continuar-lo esperant. Sempre anhelava que fos un malson del qual despertaria i el tornaria a vore amb aquell somriure que la tornava boja d'amor. Però no!! Lo pitjor del tot era que no era un malson!! Sinó la crua realitat!! Tot i que ella ja per sempre més va viure en una realitat fantasiosa i paral·lela, fins i tot quan la van internar en un centre de malalts mentals ".
Pere Panisello Tafalla

El llit, desfet per una sola banda, li sembla més gran que el temps d'absència. Amb tot, el segueix sentint cada nit, amb el seu tacte suau a la pell, com la primera que va faltar. El perfà al seu darrere en el mirall, fins que es difon la imatge i una llàgrima s'escapa; sap que no tornarà. L'armari encara fa olor a ell. En treu un vell vestit amb dolça recança; és del dia què es van fer el primer petó. El veu nou i sap que se'l posarà. S'ha avesat massa a la solitud i a l'enyorança; ara pretén recuperar els records que ha deixat de fer durant la letargia. És així que vol sortir per la porta vestida amb el color d'uns llavis que no es volen assecar més. Trobarà el seu estimat, encara que ja no sigui ell.
Jordi Mogas

" de sobte alguna cosa la fa despertar.Sona el timbre de la porta. Darrera d'aquesta, un noi alt, cabell fosc, i ja no tan jovenet espera amb una rosa vermella. Ella obre: què desitja? . El noi, callat i nerviòs, li dóna la rosa i li fa llegir una targeta d'un color groguenc. Sens dubte, és ell. "- aquí sóc, com et vaig prometre, i aquí tens la rosa que tan esperaves... tan bella com tu, com cada nit te vist per aquesta finestra..."

Noèlia López

I és que les dolces lluentors de sa pell es feien notar, els anys passaven i tot aquell suc que en la joventut hauria sigut tan luxuriós de donar, ara era un acumulació de dolçor entre arruga i arruga a la cara. Com una pansa que espera a que la posin en remull, va veure com li tallaven la cua per una pujada de sucre just abans de, per una d'aquelles coincidències, perdre la memòria i amb ella qualsevol record que la portés a les roses, els coixins i les abraçades d'un home precedents al son.
Demiürg