Més propostes al 52è joc literari

De tant en tant us proposo jocs de tipus creatiu. L'últim ha estat el 52è joc literari, on heu d'escriure un text breu inspirat en un post i on encara podeu participar fins el 5 de maig i entrar al sorteig del premi d'aquest mes. Fa uns dies ja vaig mostrar les primeres propostes. N''han arribat més.

La de la Carme Rosanas, ja la té penjada al seu blog.

I la Núria també.

I el Rafel Izaguirre aquí.

I Setes.

I Jordi Pujadas

...Després el pare es va tornar més callat. Un cop jubilat, morta la mare, es tancava a una habitació on tenia una petita biblioteca i l’ordinador. S’hi passava hores i mai se li va ocórrer preguntar què és el que estava fent. Més aviat l’ignorava. Ara s’adonava de la injustícia que havia comès i del dolor que li havia causat. Ara, però ja era tard.
Quan acabà de llegir se’n recordà d’un article publicat a Internet que opinava sobre la gradual desaparició del llibre escrit. De la substitució per altres mitjans de comunicació més moderns que feia possible la tecnologia i que gaudien de la preferència dels jovens. Va somriure amargament: Quina estupidesa, pensà. Que miren a les golfes i sabran qui són i de on venen!
El llibre, amb les mateixes fulles esgrogueïdes es troba a un lloc preferent de la petita biblioteca que li deixà el pare. Ara té una enquadernació acurada. Tapes de pell i el títol escrit amb lletres daurades. És el llegat més preuat del pare i que, algun dia, si Déu vol, transmetrà als fills perquè no obliden mai qui va ser l’avi i de passada perquè es reconeguin a ells mateixos quan vagin passant, una a una, les fulles esgrogueïdes.

Josep Cid. Fragment de la seva extensa proposta.

La vaig anar a trobar a l'adreça que m'havien donat. El propietari em va dur fins al seu davant. Tenia un to esgrogueït força angoixant i, entre les arrugues del llom i els bocins que havien nodrit algun peixet de plata, presentava un aspecte força deplorable. Aquella situació era del tot inversemblant: jo, a la meva edat i en plena forma, visitant una jove de poc més de vint anys en aquell estat. Era la sisena que veia en una setmana i totes presentaven els mateixos símptomes. Aquella malura estava adquirint dimensions d'epidèmia. En sortir vaig adreçar-me al propietari: "els d’ara no estan fets de la mateixa pasta que nosaltres".

Jaume Bech