Manuel de Pedrolo era el meu escriptor preferit quan tenia entre 13 i 17 anys. Em vaig llegir molts llibres, un darrere l'altre, però ara reconec que el tenia bastant oblidat. Amb l'excusa del premi per als jocs literaris del mes d'abril que em fa oferir la Fundació Pedrolo (en mesos propers sortejaré un nou lot de 19 llibres), aquesta setmana m'he llegit M'enterro en els fonaments. De seguida he recordat l'estil de Pedrolo, la seva barreja de novel·la negra i novel·la social, plantejant-se grans interrogants sobre el nostre model de societat i sobre la condició humana. La novel·la està escrita als anys seixanta, i això es nota, i a un lector actual el poden sorprendre o fer somriure alguns fragments que avui semblen anacrònics, com per exemple quan el pare es planteja si el seu fill de 19 anys ja ha degut mantenir relacions sexuals, però cal situar-se a la societat en què fou escrit el llibre. Amb l'excusa d'unes conflictives fotos de caire sexual que el pare troba a l'habitació del seu fill, entre les quals es troba la imatge d'un cadàver, comença a investigar la seva vida i hi descobreix un desconegut. Es tracta d'una novel·la sobre la incomprensió intergeneracional, sobre acusacions mútues entre pare i fill, però també planteja uns terribles dubtes morals sobre un dilema etern: la fi justifica els mitjans? Podem convertir-nos en botxins del botxí?
Jo també vaig passar la meva etapa Pedrolo a la mateixa edat que tu! Pedrolo és una figura que cal recuperar. Els adolescents catalans d'avui en dia no saben què s'estan perdent...
ResponEliminaJo et confesso que nomes he llegit 3 llibres de ell que recordi peroo com dius durant un temps va ser un mite per als joves.
ResponEliminaEls contes de "Trajecte final" són molt bons, dins del genere de la Ciència-ficció.
ResponEliminaSóc un altre descobridor de Pedrolo en la meva adolescència. Gràcies pel recordatori. Cal reivindicar la figura d'aquest homenot narrador de la societat catalana que avui gaudiria d'allò políticament incorrecte.
ResponEliminaPrecisament fa poc vaig entrar a un altre blog, no sé si a El Cuirassat Potemkin, i també llegia aquest llibre. No és dels que més em van convèncer, Pedrolo en té tants! No sé si sabeu que se'n va fer una peli ben intencionada una mica fluixeta, no recordo el títol.
ResponEliminaJo no he superat aquesta etapa. Acumulo els seus llibres i els llegeixo i rellegeixo des de fa més de 20 anyys. Per acabar-ne algun has de ser un "militant de pedra picada" (els més "experimentals") però els "figuratius" són bestials: acte de violència, cendres per Martina, ...
ResponEliminaJB
M'incloc en el "club de fans imaginari" de Pedrolo a la mateixa edat que dius. Fa anys que no el llegeixo però era llegir un darrere l'altre amb avidesa. M'encantava com jugava amb les històries inconnexes i com les lligava totes al final. A més, buscava sempre la història que amagava veritablement per la censura... a l'adolescència era tot un repte!
ResponEliminaA mi el que em va encantar en aquell moment, del llibre, va ser els dos ritmes que imprimeix a la narració segons sigui la visió del pare o del fill. La veritat és que alguna vegada m'he plantejat rellegir-lo i em fa una mica d'angúnia que no em passi com amb d'altres llibres de l'adolescència, que han tolerat malament el meu pas a l'edat adulta (poso per exemple les lectures de Hermann Hesse).
ResponEliminaBo! i si, Júlia, era jo aquest que l'estava llegint.
ResponElimina