Franco Battiato torna a fer presència en aquest blog amb una cançó de crítica cap al poder que es pot aplicar a totes les pàtries.
Aprofito per recomar-vos que vegeu també l'anterior vídeo que vaig proposar del Battiato, una autèntica meravella: Il cielo in una stanza.
Ja ho has dit tu una maravella.
ResponEliminaDe fet aquesta cançó que es de meitat dels 80, la va dedicar a les victimes de la màfia. Més tard, quan l'assassinat dels jutges Falcone i Borsellino, la va cantar en directe en un concert popular tot i els riscos que comportava i mesos més tard la va tornar a cantar davant del Papa Joan Pau II que li havia encarregat un rèquiem per a commemorar l'any del Jubileo. Aquest rèquiem és, com aquesta cançó, una meravella. Gràcies per posar al Batti, Jesús!
ResponEliminaSerà dels anys 80, però torna a ser molt actual en aquell país. Pel que fa a "Il cielo in una stanza", no en coneixia la versió de Battiato, però és una de les cançons de la meva joventut.
ResponEliminaJo devia tenir uns 16 o 17 anys quan la vaig sentir per primera vegada en la versió de Mina; em va fascinar i em va revelar una Mina intimista, molt diferent de la cantant "urlatrice" de la "Tintarella de luna". (La versió del "cielo" de Mina se sent a "La ragazza della valigia", pel·lícula mítica d'aquella dècada.)
I després vaig sentir la versió del seu autor, Gino Paoli, que considero un dels millors cantautors italians de la seva generació. No sé si és per allò de "cualquier tiempo pasado fue mejor", però una versió més recent de Gino Paoli que he vist a youtube, no m'ha agradat. Prefereixo el record d'aquell Gino Paoli de fa més de 40 anys, el mateix de "Senza fine" i "Sapore di mare".