Propostes per al 61è joc literari

Al 61è joc literari del passat dimecres us vaig proposar la redacció d'un text basat en una imatge, amb unes dificultats especials: que no tingui cap i ni cap m. Ja m'han arribat els primers, que podeu llegir a continuació o als seus propis blogs com ara: Carme Rosanas, Friccions, Núria, Ester, Célia , Lady Griselda, Cap a la A i Merike des de Finlàndia.

La seva festa

Venç el vespre.
Local tancat.
La fauna de l’aparador sent la soledat nocturna.
Ha desaparegut la por a ser desplaçat, a ser despullat.
Poc a poc, s’obren converses, puja el to.
De la conversa al joc, del joc a la cançó.
Joc, cançó, burla...
Nova etapa: gran gatzara.
La fosca avança.
Es creua l’equador nocturn.
De no ser per la falta de peus, àdhuc ball hagués hagut.
L’albada s’acosta.
La festa decau.
La jornada laboral a prop.
La falta de foscor assenyala la frontera.
La porta del local oberta.
Tot a lloc.
No ha estat real, però tornarà a passar.

Jocós, poc o no, supera els tres-cents caracters.
Beu de la foto sense poder enlloc trobar les dues lletres.

Jaume Bech

"Aquest nou treball a l'aparador de la casa de robes és desconcertant. Es poden veure passar dones, varons, nens, nenes .Tots s'aturen a veure'ns per saludar-nos. Però jo, sense bellugar una parpella -penca que pencaràs- no els foto cas. Quan han passat carrer avall, cap a la placeta, ja no puc aguantar : exploto, no puc estar callada. No volen entendre que una pava adolescent, d'aquesta edat, els fa anar tant de corcoll. Sols entreguarden el cartronet del preu, en un raconet del pedestal : trenta euros. Jo vull fer-los veure, d'una santa vegada, que soc alguna cosa sota una brusa o uns pantalons : sóc jove, guapa, duc els cabells verds !"

Josep Maria Sansalvador

Pare: Al Corpus vull anar de cap gros.

Quan l’aparador aparegué a l’alçada dels seus ulls, unes escultures de cartró pedra d’un posat alegre, que portaven robes de pujats colors provaven d’atreure el seu cor tafaner.. L’encant provocat no era per la roba que els adornava. Ell no era aquella classe de persona que es quedava sense son per tal de posar-se la darrera novetat. Eren aquells esguards sorneguers, els caps grans en excés per a cossos tan curts.. En una cursa fulgurant a través dels anys, el traslladaren als records de deu o dotze anys quan un jorn, salvant la por, confessà al seu pare: Pare: al Corpus vull anar de cap gros. El pare parlava poc, però la cara que va fer el va aclaparà tant que no va gosar tornar-ho a provar. Ell, envejava els nens del carrer que al Corpus o a les festes del poble es posaven el cap de cartró, ballaven, anaven davant la cucafera, els gegants, la cort de feres.... Després de ballar, agafaven els calers que la gent, contenta d’anar de festa, els donava. És un greuge que ha arrossegat a través dels anys. Però el proper Carnaval farà la pau. Té un cap gros de cartró preparat, la roba adequada. Quan la rua del Carnestoltes prenga el carrer, ell, ocult sota el cap de cartró ballarà, traurà els braços, els estendrà esperançat que alguna persona generosa, contenta d’anar de festa pose algun caleró al saquet que portarà penjat a prop de la butxaca.

Josep Cid

Estan tota la tarda observant la roba. Es tornen esbojarrats per aquelles peces de roba, però no les poden pagar. Entre tots tres no tenen prou. Hores darrera hores pensant ... De sobte ... “Ja està - podeu entrar a parlar als dependents, a la vegada jo agafaré les coses de l’aparador.” Però, aquesta era just la pensada dels dependents ja que faltava alguna cosa per a exposar la roba. Quan els joves proven d’enganyar-los, son ells que els fan un encant, que els fa tornar de pedra ja a l’aparador portant aquella roba tan anhelada. D’altra banda l’encant els roba dos lletres a cada u dels pobres joves, Chael, Randa, Chelle.

Brian Cutts

CONVERSA D’APARADOR AL CAPVESPRE

- Doncs jo no ho trobo tan xaró. – arrenca la Captaronja.
- Ah? No? – contesta la Capblau fent boca de fotetes. Es que tu tot ho trobes bé quan “l’Albert déu” et posa la roba. Un top negre, draps rojos... Quan ell et toca ja estàs als núvols per a les properes dues jornades. O tres.
- Escolta, jo parlava de la roba. l’Albert no té res a veure en aquest debat. Penso en ell, és cert però no perdo el cap per ell, saps?.
- No, no... ja et crec. Et grapeja tot el cos, xales!. Tu, bleda, vols petonets al coll, petonets a la galta, a la boca. Petonets als p... a l’escot.
- Ets poca-solta quan vols eh cap blau?
Ara és la cap verd la que posa cullerada:
- Nenes, nenes, prou. Capblau, et cal ser tan dura? La Captaronja està boja per l’Albert ho saps. Per cert, Capblau, ara sense braços no podràs acaronar el Pep. Està bo, eh? T’agrada!
- Babarota...

Sílvia Panisello