El salze sec i la dona adormida, d'Haruki Murakami

El salze sec i la dona adormida, d'Haruki Murakami, és un deliciós recull de contes sense finals sorprenents, ni arguments fantàstics, però ple de sentiments suggerits i, com diu la contraportada, "capaç d'equilibrar amb mestria la tendresa, l'horror i l'angoixa de viure". A la introducció l'autor ens explica la seva metodologia de combinar l'escriptura de novel·les i contes, i compara aquests últims amb el plaer de plantar un jardí. Ens explica que crea contes a partir de detalls petits, d'una paraula, d'una imatge, i que en la majoria de casos és com una improvisació jazzística. Lluny de voler-me comparar, em sento molt identificat en aquestes sensacions a l'hora d'escriure contes.

Com sempre, us subratllo alguns fragments, que podrien ser més:

"... desprenia l'olor típica dels solters que comencen a ser granadets. Una olor com la que faria un diari després d'estar un atemporada en un calaix junt amb unes pastillles per a la tos."

"...em sembla qeu sóc feliç.- Ho deia amb un to calmat, fin si tot serè. Parlava del seu matrimoni objectivament, com qui parla del codi de circulació o de la línia de canvi de data."

"-Quan es mira des de dalt, tot es veu més bonic- va dir ella. Llavors es va tornar a estirar de panxa avall i va tancar els ulls, com si li fes mandra."

"L'olor es va enganxar al terra, al sostre, a les parets, a la roba, als llibres, a les caràtules dels discos, a la raqueta de tennis i als feixos de cartes velles. Era una aroma semblan a un aqüeducte de l'antiga Roma."