Després del Col·loqui entre membres dels Clubs de Lectura de les Terres de l'Ebre, ha tingut lloc la taula rodona La dona en la literatura: una mirada singular? Participen a la taula, moderada per Vanessa Adell, Francesca Aliern, Teresa Bertran, Mari Chordà i Maria Josep MargalefJosep Igual, que ha col·laborat en l'organització de les Jornades, em comenta que per error d'impremta ha caigut l'interrogant del títol de la taula i que això pot suscitar certa pol·lèmica, com efectivament ha estat.
Es fa un breu repàs sobre les principals autores, amb una evident impossibilitat de nomenar-les totes, i principalment, amb gran participació del públic, es debaten dues qüestions:
-Existeix realment una mirada singular? Podem parlar de literatura de gènere?
-Actualment, les dones han aconseguit per fi arribar amb normalitat al món literari, en igualtat de condicions que els homes?
Es repeteix diverses vegades el concepte "sostre de vidre", com una mena d'obstacle invisible que dificulta encara a les dones la seva arribada a la literatura com a escriptores.
Us convido a continuar el debat
Jo no crec en literartura de genere jo crec en literatura d'autor.
ResponEliminaA la primera pregunta contestaria Si; i a la segona, No.
ResponEliminaCrec que, generalitzant, sovint si que es poden classificar llibres segons els autors - en el cas concret de les dones, crec que encertaria 8 vegades de 10 en dir si un llibre és d'una dona o d'un home. Aixo que vol dir ? - que hi ha alguna cosa que sovint tenen (tenim) en comu, i segurament no és intencionada - no crec que algu decideix escriure un llibre "de dones" o de qualsevol altre col·lectiu, pero que al final si el llibre representa el que tu portes dins, pos, alguna cosa s'ha de quedar reflectit al llibre. Les teves emocions i experiencies sovint son les que sorten al llibre.
No crec que ni és bo ni dolent "agrupar" els llibres aixi, sencillament ho dic pq ho trobo aixi. Evidentment, com diu striper, jo miro pels autors que m'agraden i punto, no miro que siguen concretament d'un cert col·lectiu, pero aixo no amaga que es podria anomenar una cosa aixi. No m'importa si el llibre es de dona, de home, de groc o de negre, pero tampoc es pot amagar l'historia que ha viscut, i viu, cada persona.
La segona pregunta, per mi, té la resposta encara més clara. Com a anecodata; aneu a mirar quantes dones han guanyat el Nobel de Literatura.... Crec que hi ha molt poques dones que arriben a "dalt", a ser les "estrelles" de la literatura. Si, ara ja sé que em donareu una llista com el meu braç, pero segur que hi ha una llista molt més llarg de homes. La proporció de homes/dones "famosos", o sigui els que estan a les prestatges importants de les llibreries grans, es una prova clara.
Aixo si, crec que a Catalunya precisament hi ha moltes dones que "ens sonen" , tants com els homes, pero hi dono una altra explicació. La tema de la llengua aqui ja passa per damunt inclos de la tema de la literatura - vull dir, que hi ha molta gent que per fer pais, per defensar el català, compra literatura en català i aixo esta donant moltes oportunitats aqui en este pais i mercat petit. (Mireu els comentaris al bloc de Hora del Lector, del TV3, per vore lo que vull dir).
Pero que a altres grans paisos del "primer mon", crec que les dones no estan en igualtat de condicions, ni en literatura, ni en gaires coses.
Per que? No ho se, perque no s'hi dediquen tan o perque no les deixen dedicar-se?
Repeteixo; generalitzo - no crec que tingui importancia que es poden nomenar directores de bancs ni escritores, sino, quina proporció hi ha, i quina impressió elles mateixes tenen.
Em sap mal no haver estat ahir, perque crec que precisament son les escritores mateixes que tindran més que dir sobre com se senten elles o com les han tractat a elles referent a les preguntes que ens plantejes.
Hem costa imaginar a una dona escrivint els llibres que va escriure Charles Bukowski, però no hem costaria creure que una dona ha escrit “Trilogia de Nova York” de Paul Auster, per exemple.
ResponEliminaJo llegeixo a més homes que a dones, sol per una raó, normalment els llibres escrits per homes tenen una temàtica que a mi m’agrada més, i no ho faig de forma conscient, quan compro un llibre i llegeixo la coberta de tancament no miro si està escrit per un home o una dona.
Hi ha poques dones amb el Nobel de Literatura, fa dos anys va ser la Doris Lessing i fa quatre crec recordar que va ser una poeta austríaca, però això anirà canviant.
Hi ha llibres que escriuen dones i són per a dones fonamentalment, aquesta és l'anomenada literatura de gènere (La dona trencada, Simón de Beauvoir), altres dones escriuen llibres que tant podrien ser escrits per un home o una dona i de vegades les autores s'amagen amb noms masculins, encara ara, per ser preses en comsideració, com abans Víctor Català/Caterina Albert.
ResponElimina"Una dona difícil" de John Irving, segons el meu criteri, hagués pogut estar escrita per una dona i
"Dins el darrer blau" de Carme Riera podia estar escrita per un home. Crec que les dones ho podem fer de les dues maneres ( literatura de gènere o no) WE CANT DO IT!
Pel que fa al sostre de vidre existeix en el món de la literatura i de manera descarada, us ho asseguro. No existeix aquest sostre en el món dels professors de secundaria que també conec bé i tots tenim prou cultura com per saber que ens avala un títol i generalment, les ganes d'aprendre. Els professors desidiosos són tant homes com dones, també us ho puc assegurar. Penso que als escriptors/es no ens avala cap títol i moltes vegades al ser dona implica que no se'ns faci confiança a priori, però tranquiles, que només és a priori.
Vull creure que qui val acaba destacant, encara que moltes ens quedem pel camí per manca "de espíritu olímpico" o no? amigues?
Besets i abraçades
També hi estci d'accord; jo he genarlitzat massa pero com dius, hi ha que clarament son "de dones" i que no. I, hi ha que amaguen pistes ;)
ResponEliminaEl resumen del "rotllo" que he escrit anteriorment, es que estic segur que hi ha sostre de vidre. El Per Què? ja ens ho diran elles (o ells!) ...
La discusió aquesta obre molts debats, però no són la gent que es dedica a la literatura, entenent el concepte en la seva magna extensió, les que ignoren dones, negres o idealistes de mires perilloses a més de tot aquell que pot ser ignorant, o sigui qualsevol (home o dona), la ignorància d'un talent avui en dia mai vindrà d'un bon crític sobre un art, això del sostre de vidre és molt poètic i molt unitari, però avui en dia fals, molt fals, sociològicament val per explicar algunes coses, como fisiològicament, però no, literàriament, l'amiguisme també nega a altri, la política també nega a altri... però la literatura mai pot negar la literatura i els clàssics són clàssics perquè sí, perquè llegir el Quitxot és una experiència humana, com llegir solitud, com llegir Moncada... la història és la millor lectora i la que millor selecciona els llibres en bons i dolents.
ResponEliminaVal a dir que en d'altres periodes històrics la dona, els homosexuals, els antisistema... van sofrir unes normes polítiques, socials i legislatives sagnants que les /els van emmudir, però s'ha acabat, ràpidament, molt ràpidament, si queden escombraries de temps lletjos, netejem-les però el dret al pataleo no pot venir d'un crit d'ofegament que no és tal, avui tothom es pot posar davant de l'ordinador, les facultats de lletres tenen més professores que professors, guanyen més premis literaris les dones, hi ha premis sol per a dones... fa trenta anys hi havia molt poques professores, el que s'ha de fer és llegir bé i escriure bé, i no buscar tantes històries des de la histèria ni traure tantes histèries des de la història. La histèria ha de ser raonada i la història al 2008 és la que és i no la que era per exemple al vint de nobembre de 1975
Si un és bon lector o bona lectora/ bon escriptor o bona escriptora, sabrà que el compromís amb la literatura, actualemnt poc té a veure amb ser home o ser dona, per favor tirem endavant, no endarrere, a Lorca el van matar entre d'altres motius per gai, avui en dia els gais es mostren en literatura i no tenen tants complexes, ni tants dubtes.
La literatura és un acte individual amb la pròpia ombra i la pròpia essència i res pot volar pel cel en forma de boira i ennegrir el missatge, tot correspon a un mateix, la resta el que ve després ja no és cosa d'ell/ella. I avui en dia tots llegim per imantació a l'estètica del paper, al missatge de la tinta, no perquè l'autor es digui Ramon o Ramona. Jo almenys, no.
Això ho signa algú que pensa que les dones tenen més empatia amb la paraula que l'home.
Albert Guiu.
Francesca Aliern: Una escriptora singular.
ResponEliminaQuan la literatura plou neguits
i sembra miratges d'ahir,
amb destre cor imantat de justícia,
quan uns ulls mig clucs, mig obert,
filen amb dits de memòria
més de mil fulles d'almanac,
quan unes mans de sang ebrenca
pareixen amb matriu de tinta
personatges amb questions d'ahir,
quan uns mots cridant justícia
composen emocions i èpiques
de dies que fugiren,
quan un crit que multiplica lletres
reviu la cendra d'un temps apagat i encén una foguera de paraules,
quan la lletra impresa és un compromís amb un cabal transparent
i una humanitat complaent.
Aleshores, no ho dubteu, signa Francesca Aliern.
Albert Guiu.
Ui! Arribo una mica tard al debat, però arribo, que al cap i a la fi és el que importa. En aquests temps en el que les hores s'evaporen en l'aire és difícil trobar un moment per a fer el que ens agrada.
ResponEliminaEn aquests temps d'etiquetes i classificacions és difícil també alliberar-se de certs llenguatges que també ens fan esclaus d'allò establert que s'eternitza precisament per l'efecte d'aquests llenguatges.
La polèmica està servida si ja d'entrada parlem de literatura de dones, i si hi afegim: una mirada singular? ja tenim la cirera del pastís. Per què Literatura de Dones? Per què no Literatura Pura? Per què Una mirada singular? Hi ha tantes mirades singulars com habitants té el món.
La discriminació positiva (mare de Déu, quina etiqueta tant perversa!!!) ens discrimina encara més. I és clar que la situació ha canviat i jo ja no he de demanar permís al meu marit o al meu pare per acceptar un treball. Les lleis han canviat (per sort), però ara resten les actituds i el llenguatge de la vida quotidiana, i aquests són els més difícils de modificar. Parlo molt centrada, sense cap HISTERISME (bonica arcaica paraula asociada inevitablement i perpètua a la dona...)queda molta feina per fer i qui ho negui és que tanca els ulls per comoditat o desidia. D'acord, comencem a canviar: deixem d'usar aquest llenguatge que ens esclavitza i que arrossega escombraries del passat i potser així les persones (no només les dones) tindrem l'oportunitat de fer realitat els nostres somnis, literaris o no.
Judit