L'efecte espantall, d'Agustí Masip

Com diu Teresa Costa al pròleg, L'efecte espantall ens ofereix un itinerari que va del caos a la forma, del somni a la vida, de l'efecte espantall (o miratge) a la veritable naturalesa de les coses.

L'efectes espantall, del prioratí Agustí Masip, és un llibre difícil de definir, amb tres parts ben marcades.

A la primera part trobem el Dietari d'estiu, amb poemes on l'autor ens mostra la seva maduresa, l'amor pausat i serè pel pas dels anys, i del qual n'he triat alguns versos.

"...no ha estat en va les carícies que ens vam donar..."

"És en el silenci que em coneixes,

en els espais d'anhels que compartim

quan el sol s'amaga darrere la casa;

ombres que s'esbaneixen en capvespres crepusculars,

ens fem grans i ens d'adonem;

i canviem besos furtius i amanyacs

per balbes mans donant-se descaradament,

sense menyspreu, sense cap extrema alegria."

A la segona part, Petjades, i a la tercera, Pessics de pensaments, l'autor es passa a una narrativa lúcida, gairebé com una mena de franctirador poètic:

"Vaig escoltar amb serenor totes les mentides que els homes s'inventen per a ser ells, una gran mentida."

"El record és una forma de vida feta al gust del qui recorda."

"Voleu un món absurd? Ompliu-lo d'ignorància."

"Tot ha estat un naufragi on la mar era la primera mentida."
"He callat mil vegades el silenci de moltes respostes no donades."
"Déu és l’excusa a la impotència de l’home."
"Intentant comprar la vida se’ns va passar poder-la viure."