Viatge a l'esperança, d'Artur Bladé i Desumvila

Fa unes setmanes he llegit Viatge a l’esperança, d’Artur Bladé i Desumvila, on narra el seu retorn provisional a Catalunya des de l’exili de Mèxic, l’any 1956. El llibre és una mostra aclaparadora del talent narratiu de Bladé, del qual em vaig declarar admirador després de llegir el seu Benissanet. La bellesa de les descripcions, la capacitat de captar i transmetre emocions a través de petits detalls, gairebé em fa plorar. Senzill i profund, lúcid i poètic, brillant i clar. Quina enveja!
La narració comença amb el viatge a bord de l’Irpínia, on s’hi poden trobar alguns fragments de l’humor subtil de Bladé: “Eren jamaicans i anaven a Anglaterra contractats per a fer de criats, de jardiners, de rentaplats, d’escombriaires i altres lirismes per l’estil”. En aquesta part del llibre i del viatge al vaixell, Bladé gaudeix de temps per llegir, mirar i escriure, i es recrea en les descripcions personatges i situacions:
“Però en aquell vaixell tothom entenia –ocreia entendre- de política. I era de política que hom parlava. I tots els qui en parlaven eren pobres i derrotats. I per això discutien. Perquè la pobresa i la derrota divideixen”.
“Sopem en bona harmonia, el madrileny, el basc i el català. No hi ha problema. Cadascú menja el que vol, demana el que vol, beu el que vol.”

.
O en la descripció bella del mar:
“La mar semblava irreal, de tan neta i plana. De tant en tant saltaven quatre o cinc peixets voladors. Les gotetes que deixaven anar s’irisaven, pluja minúscula.”

.
O en la descripció precisa de la sala de màquines:
“Un sol maquinista vestit amb granota blava, s’ocupa de tot aquest pandemònium. És impressionant. I l’estrèpit també. I la calor. I l’home no para. Mira els manòmetres, puja i baixa unes escaletes de cargol. Tot és metàl·lic, d’un negre brillant, oliós, complicat, polit, precari. M’arriben bravades apegaloses.”

.
En una segona part del llibre, ja de retorn a Catalunya, Bladé passa uns dies a Barcelona i Tarragona, i l’impacte de trobar-se amb un país diferent és colpidor:
“El català que després d’una llarga expatriació no hagi oblidat res ni hagi après res –com ha estat dit d’altres expatriats famosos-, cal que s’hi pensi abans de retornar a la nostra terra. S’exposa al sofriment i al desengany sense profit per a ningú, ni tan sols per a ell.”
“La gent ha patit massa i els altars de la por continuen dempeus.”

.
A la tercera part, per a mi la més bella i emotiva, Bladé retorna a Benissanet, el seu poble natal, i retroba el passat i l’oblit:
“No vull córrer el risc de contradir-me, o sigui d’enaltir uns cops el passat, i de blasmar-lo altres.”
“La persistència de les coses que un coneix i estima, plau i consola de tot allò que s’ha capgirat o s’ha perdut per sempre.”
Retroba persones conegudes que han canviat: “jo el recordava de quaranta anys i ara s’apropa a la seixantena. Aleshores anava molt tibat i ara… (Ara també hi va, però no tant)”
“Vaig pujar al terrat per tal de veure les coses a la llum de la realitat (tan aviat, és clar, com sortís el sol) i no pas com fins aleshores, durant prop de vint anys, a través de les boires somioses de l’enyor.”
“L’oreig dels matins d’estiu era una de les coses que, lluny de la pàtria, havia enyorat més, perquè l’asociava, en el record, a una munió de bons moments. I ara també n’hauria rebut una sensació de felicitat si no hagués pensat que únicament té el dret de considerar-se feliç l’home que arriba a vell, sota el cel natal, sense haver conegut guerres ni exilis.”
“Trio la mateixa pedra que triava l’avi per seure i decargolo un cigarret prim amb paper de Jaramago, tal com ell feia. Ell, aleshores, setantejava. Jo me’n vaig a la cinquantena, l’edat de pactar amb la vida, tal com és. Pactar no vol dir claudicar, sinó comprendre. Jo no he vingut ací per arreglar el món ni escollir entre els qui no volen canviar res i els que diuen que s’han de canviar moltes coses a fi i efecte que tot continuï igual. Jo no he vingut per escollir, sinó per retrobar-me.”
“L’home és una màquina d’oblidar. I és pel fet de tenir-ne consciència que lluita contra això. D’aquí la història –la gran i la petita. I d’aquí l’art –ric o pobre. Diuen.”