Propostes al 113è joc literari

El dimecres 17 de juny vaig proposar el 113è joc literari, el joc de tipus creatiu de cada mes, amb el qual es poden acumular punts per al sorteig dels premis del mes. En aquest post aniré recollint les participacions:
Matèria grisa, Thera, Imatges i paraules, The daily avalanche, Somriure és la segona millor cosa que pots fer amb la boca, Poesiaula, Si dubto és que sóc, Striptease d'històries, Friccions, Puckminnie, Sa perdigüeta, La paraula escrita, Els primers gestos del verd, A la llum d'un fanalet, De res, massa, Tannu Tuva, Xarel_10, La Cerdanya des de can Fanga, Nova col.lecció de moments, La mirandolina, Uendos, Greixets i Maremortes, Coses i altres coses, Rebaixes, Personal i transferible, Mortadel·la Casolana, Des d'on neixen tots els somnis, Cap a la A, Mots emblocats, Khalina,
.
El navegant

Era segur que aquell trasto era veloç. Era la segona vegada que observava una cosa com aquella. Estava totalment temptat a posar-me a sobre per notar el vent als meus cabells. Por? Res de res! D’acord, no era meu, però, afanyant-me prou... per una volteta... Només uns segons!
Un cop era a sobre, la pendent va fer de les seves: Patapum! Patapam! Sang? –Bueno...
Dolor? –Ssss! Estat del trasto: tan pedals com cadena destrossats.
Resultat global: Una catàstrofe!
El bloc de notes que sempre m’acompanya va ser clau: era el moment de crear una noteta per excusar-me.
-Benvolgut responsable del trasto: no me n’he pogut estar. Era l’anhel de volar. Ho sento molt. El vull compensar pel meu error (mala sort?) Les claus que trobarà al costat de la nota són del meu veler amarrat a port. Color blau. S’anomena Ramona. És seu. Per vostè. Atentament: Un home de mar.
Autora: Maria Brufau
.
"El carrer era completament mort, en Manel buscava per tot arreu. Acabava de tornar de ca la Montse, les paraules de la qual encara ressonaven al seu cap: Trobaràs el que et cal per sopar damunt la Maneleta, a fora al carrer. Ell buscava una senyora, o una burra, o un euga, però no va caure en pensar que aquell estrany aparell de dues rodes pogués anomenar-se d’aquella manera. A contracor, aquell vespre es va quedar sense sopar...&quot.
Autor: Martí Figols
.

LA “CLETA”
L’anomenaré la cleta per allò de no entropessar amb la vocal censurada. De menut observava com altres marrecs de la meua edat xalaven pujant a la cleta. Donaven voltes pel parc pedalant amb força. Al revés d’altres companys que envejaven un regal tan preuat, jo em mostrava despreocupat. Era tan lluny del meu abast que pensava en altres coses més properes. Les boles, el baló, els cromos, els patacons, la fona, l’escopeta de ganxets. Tots els jocs de la gent menuda de la meua època, als quals, la cleta ens estava vetada per massa cara. Molts anys després em va caure a les mans en forma de préstec. El meu pare se’n va comprar una per anar a treballar. Encara la conservo a les golfes de casa. Amb ella conservo, també, el records d’una època entranyable, quan el valor que donàvem a les coses estava en concordança amb els nostres recursos.

Autor: Josep Cid

.